Pista Forestal

Les cançons del 2010

2010-12-26T15:13:00.058+01:00

10 Miles To Go On A 9 Mile Road - Jim White
Adoro A Las Pijas De Mi Ciudad - La Costa Brava
Alamerde - Los Coronas
AM FM - Chk Chk Chk
Audacity Parts One And Two - Ugly Duckling
Autobahn - Kraftwerk
Brand New Cadillac - The Clash
Code Of The Road - Danko Jones
Crystalised - The XX
Da Da Da - Trio
Darklands - The Jesus And Mary Chain
Disorder - Joy Division
Down, Down, Down - Tom Waits
E-Pro - Beck
Goodbye - Best Coast
Hands and Knees - Dag För Dag
Healthy Colours III - Robert Fripp & Brian Eno
Holding Strong - Randa And The Soul Kingdom
Hong Kong Garden - Siouxsie & The Banshees
Hot Mess - Chromeo
I Am The Resurrection - Codeine Velvet Club
I Cut Like A Buffalo - The Dead Weather
I'm Hip - The Romantics
In The Sun - She & Him
Indiana - Pinnawela
Islands - The XX
Jump Around - House Of Pain
Keep The Streets Empty For Me - Fever Ray
La Nit De Nadal, El Matí De Nadal (Dioptria, Simfonia Nº 1) - Pau Riba
Lex - Ratatat
Mani In Alto - Jovanotti
Muy Fifí - Ry Cooder
Murder Weapon - Tricky
Never Come Back - Kas Product
Opportunity - You Say Party! We Say Die!
Play For Today - The Cure
Psychic City (Woodoo City) - Yacht
Rich Woman - Robert Plant & Alison Krauss
Shack Up - A Certain Ratio
Slow - Twin Shadow
Supabreakin'- Le Peuple de l'Herbe
Surrounded By Your Friends - Hooray For Earth
The Afterlife - Yacht
The Move - Beastie Boys
The Robots - Kraftwerk
Tebe - Kottarashky
Tokio - Linda Mirada
Verbal - Amon Tobin
Waking Up - Elastica
Wandering Will - The Qualitons
What's The Flavor - Young MC
When I Grow Up - Fever Ray
Where's My Sugar - Vinila Von Bismark And The Lucky Dados

Ens volen encolomar les mateixes torres?

2010-03-18T19:58:00.022+01:00

(Potser vaig massa amb el lliri a la mà preguntant-m'ho, que no falten indicis de que així serà). Jo és que m'ho veig a venir, les mateixes torres que neva un dia, una tarda amb relativa intensitat, i es vinclen com la llauna.
Aquest matí m’he despertat de cop quan he sentit per la ràdio un comunicat de FECSA-ENDESA que deia que l’estat de la xarxa elèctrica a Girona era (atenció): ÒPTIMA! Ara mateix veig un “enginyer” al 3/24 que declara el mateix. Diu que –“es clar, voler un risc zero vol dir pagar un cost infinit” i que això no pot ser. La qüestió és que neva poc (neva un dia, no com a Alaska) i allò cau com fitxes de dòmino. Però quin tècnic que es preui nega evidències tan flagrants d’un error de càlcul? (molts saltencs encara podem anar a veure el rest de torres caigudes entre Salt i Vilablareix, fins on abasta la vista). I quina mena d’anàlisi d’impacte de “chichinabo” fan quan ha estat “clamorós” el perjudici causat per la precarietat de les instal•lacions? La solució crec que deu anar per aquí: “tornem-les-hi a posar de les petites que matem dos pardals d’un tret: no ens compliquem la vida i tenim més marge de benefici”.
Jo no hauria liberalitzat les elèctriques. Les empreses de l’administració no escatimen en recursos, les privades busquen tenir-ne quants menys millor, i vet aquí les conseqüències. Però si em refereixo en particular a les elèctriques és per lo sensible que és subministrar energia (que no cap article de luxe) en relació a la salut pública més bàsica.

Facturación Eléctrica Catalana, S.A.

Electricidad, Notables Desgracias y Excención, S.A.

Jaume ! merci per la foto ... :)

La vida en català

2010-02-13T15:04:00.043+01:00

Senyors, la meva vida és en català. Senyors del PP i de Ciudadanos (i no adscrits a cap partit que m'hagin preguntat que -¿por qué me hablas en catalán?), resulta que és en català perquè així faig una “permanent propaganda intencionada d’un model de nació que vull imposar al proïsme”: a alguns dels meus amics, al meu nebot d’any i dos mesos, als meus pares, a la meva àvia, a la família en general, ... i a la feina (aquí l’ús de “la llengua pàtria” només el puc anar “imposant” verbalment, doncs, com cal, tota la documentació és en espanyol). Així sembla que és com ho volen veure vostès, doncs resulta que aquesta meva és la mateixa intenció encoberta que volen fer creure que tindrà la llei del cinema en català: la d’esdevenir una arma política. Bé m’ho va semblar escoltant les compareixences de representats de sengles partits quan es debatia la llei al parlament: venint a dir que quelcom tan natural com donar l’oportunitat de veure pel•lícules doblades al català era un luxe que responia a foscos interessos, una mesura amb visos d’artimanya, de mà negra.
Però senyors, quan hom nega la realitat, es fa amic de la mentida, i en el cas de l’Alberto Rivera hi incorre. Per exemple, posant en boca de la diputada Carme Riera que si Avatar no es distribuïa en català era per culpa del franquisme (cosa que la Riera, no va dir en cap moment) o que si Avatar no es doblava en català era perquè la conselleria de cultura no ho havia demanat per així poder avivar una suposada situació d’injustícia (cosa que la Riera va poder demostrar amb evidències documentals que no era així, que realment sí que es varen demanar les còpies).
Aquesta mateixa suspicàcia, l’he notat que l’experimenten a certs comerços de Barcelona, on entrar directament fent ús del català provoca una perplexitat digna de la que provocaria un pagès despitat a la capital que “baixés de l’hort”, o de qui volgués “buscar les pessigolles” desviant-se de la "fluència verbal" que se li suposa al client (en espanyol, com cal), sense haver d’anar a buscar confrontacions innecessàries (-¿a éste qué le pasa? ¿acaso no sabe español?).
Sàpiguen que no tinc prejudicis al respecte de com hagi de ser la llengua d’expressió entre les persones, ni de qualsevol forma d’art; a fi de comptes, quan es tracta de cultura, un tria el que li sembla que és de qualitat. Només vull advocar una vegada més pel que em sembla no només un dret, sinó la més natural de les situacions: que tot un col•lectiu, al que els discursos polítics del color que siguin els importen relativament o bé ignoren completament per manca d’interès, pugui veure cine en el seu idioma sense haver d’estar pendent de quan en una sala ronyosa i petita projectaran una cinta d’aquelles que només en un 3% dels casos es projecten.
I no sols això (que es tractaria d’un avenç menor): que un ludòpata acabi veient un bon dia que les màquines escura-butxaques també s’han catalanitzat ! (sempre he pensat que no hi hauria indicador de la normalització lingüística més fiable que aquest).

Els catalans som d'una espècie que caça bolets, balla sardanes i canta corrandes. Check this out!:

"Aquí no paga ni Déu"

2010-01-13T20:41:00.029+01:00

Pròximament al Teatre de Salt, ESTIL TEATRE presenta la seva darrera obra "Aquí no paga ni Déu", de Dario Fo.

REPRESENTACIONS

divendres, 22 de gener, a les 21:30

dissabte, 23 de gener, a les 21:30

diumenge, 24 de gener, a les 19:00

B.S. Pista Forestal 2009

2009-12-23T22:09:00.177+01:00

A Tribe Called Quest - I Left My Wallet In El Segundo
Black Eyed Peas - Now Generation
Cocteau Twins - Summerhead
Cooper - Vértigo
Cusco - Bur Said
Danny Wilson - Mary’s Prayer
Dead Can Dance - Black Sun
Dengue Fever - Seeing Hands
Depeche Mode - People Are People
Digable Planets - Time And Space
Glasvegas - Flowers and Football Tops
Hadouken! - Crank It Up
Happy Mondays - Kinky Afro
Husky Rescue - Caravan
Ian Dury & The Blockheads - Hit Me With Your Rhythm Stick
Ida Maria - I Like You So Much Better When You’re Naked
Idealipsticks - The King Has Died
Imelda May - Johnny Got A Boom Boom
Janes Addiction - Been Caught Stealing
Kitty, Daisy & Lewis - Going Up The Country
Kraftwerk - The Robots
LCD Soundsystem - Disco Infiltrator
Little Dragon - Fortune
Little Dragon - Place To Belong
Lonnie Liston Smith - Expansions
Los Flechazos - A Toda Velocidad
Mates Of State - Fraud In The 80s
Montevideo - Superstición
Mott The Hoople - All The Way From Memphis
OMD - Enola Gay
Os Resentidos - Galicia Sitio Distinto
Pepe Deluxe - Mischief Of Cloud Six
Prince - 1999
Prince - When Doves Cry
Prototypes - Je Ne Te Connais Pas
Quiero Club - No Coke
Shantel - Disko Partizani
Stereo Total - Holiday Innn
Stray Cats - Runaway Boys
Talking Heads - Girlfriend Is Better
The Alan Parsons Project - The Fall Of The House Of Usher (Pavane)
The Donnas - Strutter
The Horrors - She Is The New Thing
The Neanderthals - Arula Mata Gali
The Phenomenal Handclap Band - 15 To 20
The Rubinoos - I Wanna Be Your Boyfriend
The Specials - Gangsters
Those Dancing Days - Home Sweet Home
Ugress - Loungemeister
Violent Femmes - Blister In The Sun
Ximena Sariñana - Vidas Paralelas
Yo Majesty - Club Action
Yuksek Ft Amanda Blank - Extraball

El català apallissat

2009-08-08T20:24:00.008+02:00

He notat que molts catalans tenen una estranya mania: si poden parlar bé o malament la llengua pròpia, opten per això últim. És ben rar i em sorprèn que alguns vagin per la vida emprant de forma tan recargolada el nostre llenguatge, cosa que no he vist que passi amb l'espanyol, ni amb cap altre idioma. Al respecte de l'espanyol, he de dir que aquest text me'l va inspirar una comparativa entre dues emissores de ràdio: una d'espanyola, fent un ús de la llengua impecable; i una de catalana, menyspreant l'idioma, degradant-lo sense cap mena de consideració (ja he fet referència en algun post anterior a la meva preferència (en general) per les ràdios espanyoles vers les catalanes; entre d'altres, la millor praxis lingüística, n'és una de les raons).
Sí bé altres lèxics adopten dites, girs, i derivacions "poc ortodoxes", el que no fan qui els parlen és decidir-se per suplantar certs mots (o trossos de mots!) per altres d'un idioma aliè si ja n'existeixen de propis d'idèntica semàntica (a no ser que sigui amb la "llicència" de donar-li una pàtina simpàtica o algun toc snob a la locució o escrit).
Se'm diu: -bé, jo és que en sóc conscient quan dic algun barbarisme! (com venint a dir: -no ignoro el potencial del lèxic català!), i jo això encara ho entenc menys doncs considero que percebre errors hauria de servir per corregir-los. Sembla de lògica, però se'm qüestiona.
També m'ha passat que quan he fet notar algú que cometia un error dient una paraula impròpia, això ha provocat que se'm titllés de "tiquis miquis", tot arruïnant el to de naturalitat amb què anava a abordar la correcció i que esperava que continués mantenint l'interlocutor.
He de dir finalment que no sóc un usuari del català exemplar, i que tampoc pretenc ser 100 % purista. M'agradaria un ús normal de la llengua, com fan la resta de la gent del planeta amb els seus respectius idiomes. Si se m'ha colat algun error dins aquest mateix article, benvingudes siguin les correccions que em vulgueu fer arribar.

Cinc actituds contràries a la resolució de conflictes eficient (segons Elsa Punset)

2009-07-31T09:32:00.011+02:00

Abans d’ahir l’Elsa Punset va ser entrevistada al programa “Afectos en la noche” (RNE1) i va donar pautes sobre què no ajuda a tractar les resolucions de conflictes amb eficiència. Hi ha cinc estratègies que se solen utilitzar però que no fan més que dificultar un acord satisfactori entre les parts. Com que es tracta d’un pentàleg, i té per tant la virtut de retenir-se amb relativa facilitat, les deixo aquí per si cal posar-les en pràctica (si més no, per a pensar-hi). De conflictes, petits o grans, lleus o greus, sempre se’ns en presenta algun cada dia.

Conducta de “conquesta”: Quan una de les parts tracta ja a priori la negociació com si d’una guerra a guanyar es tractés.

Conducta de menysteniment: Una de les parts considera que no hi ha cap conflicte a abordar.

Conducta de “regateig”: La resolució del conflicte es vol suplantar per un intercanvi de concessions, el que no vol dir que les necessitats inicials de les parts que han dut a abordar la resolució quedin saldades amb l’acord que correspondria.

Conducta de “parar el cop”: Consisteix en fer una “cura parcial” (segons paraules de l’Elsa Punset se’n podria dir l’”estratègia de la tirita”). Una de les parts busca interessadament que el conflicte quedi temporalment inhibit gràcies a una concessió mínima que mantindrà de moment conforme l’altra part. En aquesta situació, la resolució es postposa interessadament: una de les parts considera que, "amb sort", el conflicte pugui esvair-se en el temps, o aflorar de nou en un futur en què ja no s’hi hagi de veure involucrada.

Conducta del “joc de rol”: Membres de les parts esgrimeixen l’autoritat que els comfereix el seu rol. Al·leguen que la raó els correspon, ateses les seves millors qualificacions i/o més altes jerarquies (actitud molt utilitzada en negociacions amb implicació de caps i subordinats, per exemple en el món laboral).

Rothenburg/Ilshofen, 06 a 10 JUL 2009

2009-07-12T17:10:00.037+02:00

Jo vull que l’Eto’o es quedi

2009-07-01T23:23:00.019+02:00

Si he de fer una valoració de com ha rendit aquesta darrera temporada, tot seran elogis, i si considerem la seva joventut, tot indica que encara ens pot donar moments de glòria (al menys una temporada més).

1- Ha jugat per l’equip. No se li pot recriminar (aquest cop) individualisme.

2- No se li ha escalfat la boca.

3- Ha estat incombustible atacant, i això li ha provocat crítiques quan no afinava prou els xuts a porta. Jo dic: qui no treballa, no s’equivoca mai. I també: la seva insistència ha fet que sempre fóssim allà, a l’àrea contrària.

4- No obstant la seva curta etapa de reiterats errors, ha estat líder golejador indiscutible de la lliga a pilota jugada. Descompteu els 6 gols de penal realitzats pel seu rival Forlán i els només 2 de penal de l’Eto’o i feu números: guanya l’Eto’o 28 a 26. Ah! i el tan esplèndit i cobejat Villa transformà 8 penes màximes, suposant una fracció d’un 29 % (gens “menyspreable” quota) del seu total realitzador.

5- Va fer un dels dos memorables gols de la final de la Champions de Roma.

6- Va sentir com el seu gol a Roma recompensava als barcelonistes i a ell mateix. Picant-se a la vena d’un avantbraç amb l’altra mà, imagino que venia a dir que un és un crack per sí mateix, per la seva qualitat física (o ímpetu de la pròpia sang), sense l’estúpid suport addicional (i fals) de l’idolatria dirigida per estratègies de mercat.

7- Es vol quedar (sent els colors). Que sucumbiria a segons quines ofertes? Òbviament que sí.

Imatge obtinguda de la pàgina http://www.elmundo.es/elmundodeporte/2009/02/18/futbol/1234945337.html

Utilització d'imatges amb llicència de Creative Commons

2009-06-24T11:32:00.045+02:00

Les imatges amb llicència de Creative Commons (CC) tenen drets d'autor, però la utilització (difusió) d'aquelles no té per què ser una pràctica abusiva si respectem els permisos que es resumeixen en un sinòptic amb uns símbols que potser ja us comencin a ser familiars. Quins condicionants té la utilització per tercers d'una determinada imatge amb registre CC? Els autors tenen un total de sis llicències a escollir, que resulten de les combinacions de les següents característiques:

Reconeixement (atribució): A qualsevol explotació de l'obra autoritzada per la llicència, caldrà reconèixer-ne l'autoria (en un bloc, fer-ne al·lusió; per exemple, citant-hi l'autor i la font).

No comercial: L'explotació de l'obra queda limitada a usos no comercials.

Sense obres derivades: L'autorització per a explotar l'obra no inclou la transformació per a crear una obra derivada (llegeixi's, modificada, utilitzada parcialment).

Compartir igual: L'explotació de l'obra autoritzada inclou la creació d'obres derivades si mantenen la mateixa llicència al ser divulgades.

Amb aquestes quatre condicions combinades, es poden generar les sis llicències a escollir:

Reconeixement (by): Es permet qualsevol explotació de l'obra, també amb finalitats comercials, així com la creació d'obres derivades, la distribució de les quals està també permesa sense cap restricció, sempre i quan s'al·ludeixi a l'autoria.

Reconeixement - No Comercial (by-nc): Es permet la generació de l'obra original i d'obres derivades sempre que no se'n faci un ús comercial i s'al·ludeixi a l'autoria.

Reconeixement - No Comercial - Compartir Igual (by-nc-sa): No es permet un ús comercial de l'obra original ni de les possibles obres derivades, la distribució de les quals s'ha de fer amb una llicència igual a la que regula l'obra original.

Reconeixement - No Comercial - Sense Obra Derivada (by-nc-nd): No es permet un ús comercial ni de l'obra original ni d'obres derivades. Si se'n fa un ús no comercial, aquest està permès només si es divulga l'obra original i es fa al·lusió a l'autoria.

Reconeixement - Compartir Igual (by-sa): Es permet l'ús comercial de l'obra i de possibles obres derivades, la distribució de les quals s'ha de fer amb una llicència igual a la que regula l'obra original.

Reconeixement - Sense Obra Derivada (by-nd): Es permet l'ús comercial de l'obra, però no la generació d'obres derivades, sempre i quan es faci al·lusió a l'autoria.

El gir de la bola amb efecte

2009-06-14T16:49:00.015+02:00

"El Gir de la Bola amb Efecte" (“The Break of the Curveball”) ha guanyat el primer premi a la Millor Il·lusió Visual de l'Any ("Best Visual Illusion of the Year"). Ha estat creada per l'Arthur Shapiro, en Zhong-Lin Lu (de la Universitat de Califòrnia del Sur), l'Emily Knight (del Dartmouth College), i en Robert Ennis (de l'Institut d'Optometria SUNY).
El concurs es va celebrar a Naples (Florida) el 10 de maig de 2009.

Noteu que observant únicament la bola descendent (amb irisacions blanques a negres), és obvi que aquesta duu una trajectòria vertical. Però si fixem la vista en el punt blau (a un cantó de la pantalla), la percepció del sentit de la bola descendent canvia radicalment, i sembla que aquesta dugui una inclinació d'uns 20º.

Link a la notícia font

Música escandinava

2009-06-13T19:11:00.010+02:00

Aprofitant la divulgació de tantes propostes musicals com hi ha a Internet, quan em poso a destriar-ne per anar amenitzant la vida, veig que darrerament els qui s’enduen la palma són els grups escandinaus.

Aquesta setmana, escodrinyant pel last.fm, he recalat en la Ida Maria (plena n’és de gràcia!), de la que li penjo des del Youtube el seu hit “I Like You So Much Better When You’re Naked” a la secció de la Cançó de la Setmana (que mantindré aquí al bloc fins el 17 de juny). Personalment, trobo genial a aquesta cantant noruega: una artista total, amb aquell punt de supèrbia típic de l’enfant terrible (de la femme fatale!), tot plegat avalat per la qualitat d’un punk portentós excel·lentment executat -de fet, es podria dir que ella ha provocat que em posés a escriure aquest text-. Però, com deia, altres bandes escandinaves m’han causat també molt grates sorpreses: Ugress (Noruega), Husky Rescue (Finlàndia), Lykke Li (Suècia), Minstrel Spirit (Suècia), Rinneradio (Finlàndia), Sugarcubes (Islàndia), The Mary Onettes (Suècia), Pepe Deluxe (Finlàndia), The Raveonettes (Dinamarca), Emiliana Torrini (Islàndia), Junior Senior (Dinamarca), Those Dancing Days (Suècia).

I ara, un axioma grec: “de gustibus non dispuntandum”, per qui trobi que la música referida no va enlloc, inclosos els que es decantin més cap a la que es posa als bars musicals i emissores d’aquesta província que es diu Girona.

Un estudi sociològic determina que el Facebook diu més d’un mateix del que ens pensem

2009-06-11T22:35:00.015+02:00

Potser he estat massa escèptic esgrimint la meva idea de que si no utilitzo el Facebook és perquè no m’agrada prou. No és que en digui pestes sempre, ni de tot, però francament he de declarar que em deixa bastant fred molt del que conté i que s’hi publica. Malgrat això, hi tinc una conta i, atenint-me a la meva condició de participant, he trobat aquest article que m’ha fet reflexionar una mica.

Diu Max Weisbuch, psicòleg de la Universitat Tufts de Medford, Massachusetts, qui ha dirigit l’estudi, que “La gent expressiva en to de veu i en expressió facial s’han trobat també socialment expressius al Facebook. Han publicat moltes fotografies i àlbums, i semblen mantenir moltes més converses amb gent”.

Per a l’estudi, l’equip de Weisbuch va reclutar una mostra de 37 estudiants i els va fer participar individualment en unes converses presencials privades vis a vis (cadascú amb algun altre estudiant). L’objectiu de la trobada era el de conèixer-se l’un a l’altre. No obstant, alguns dels interlocutors eren investigadors camuflats. Després de l’experiment, els investigadors (cap d’ells membre de l’equip de Weisbuch) van establir un rànking de simpatia dels alumnes-mostra, basant-se en com eren d’expressius, en si somreien molt o poc, i en altres factors d’expressió verbal i no verbal.
L’opinió dels investigadors sobre cada individu va ser després comparada amb la que donarien 10 estudiants d’una altra universitat en funció del que veiessin als perfils del Facebook dels individus investigats.
Els perfils que varen despertar més simpatia varen ser els que més continguts tenien, els més plens de fotografies i de publicacions al mur. I els perfils de tots aquests van resultar ser els de la gent més afable i de expressió no verbal més viva identificats pels investigadors a les xerrades presencials.
Pot semblar sorprenent que es donin aquestes coincidències quan tants cops s’ha dit que res tingui a veure la imatge que pugui donar un en persona amb allò que premeditadament pugui donar a entendre a la xarxa sobre sí mateix, i que sovint esdevingui tot plegat un producte, una visió massa parcial i, en conseqüència, esbiaixada. Però, segons Catalina Toma, psicòloga de la Universitat de Cornell d’Ithaca, Nova York, el Facebook connecta massa gent a qui podríem decebre i és això el que el fa net i fefaent respecte a com són les persones, un argument que suma a la idea de que deu fer força justícia sobre la personalitat de qui hi participa.

Link a l’article font

Coraline

2009-06-08T20:54:00.010+02:00

La Coraline i els seus pares són els nous inquilins d’aquesta casa victoriana d’apartaments (el Pink Pallace), que també te uns encontorns tot gòtics: un jardí d’oníriques evocacions i un bosc enfangat. L’escenari ja predisposa favorablement a una pel·lícula que acaba essent rodona. És una molt bona recreació fílmica del conte del mateix nom (que no he llegit) de Neil Gaiman, que tot i que se’ns presenta en 3D, en dues dimensions resultaria igualment genial de tan rica en detalls animats (realitzats fent ús d’infografies i de la tècnica de l’stop-motion).

La Coraline, sentint-se solitària i avorrida, absent dels plans dels seus pares, que estan sumits en l’elaboració d’un tractat de jardineria, descobreix una porta secreta des d’on transcorre un túnel que desemboca a una realitat paral·lela. I és en aquest univers duplicat on s’hi troba la seva mateixa casa, més acollidora i acolorida que mai, i uns nous pares que li seran sol·lícits amb qualsevol capritx (les millors menges, les més sofisticades joguines mai imaginades,...). Tot aquest món tan vívid, en què el jardí de la propietat floreix ufanós de flors multicolors canviants, on l’apartament d’un malabarista és un esplèndid i romàntic circ, i el d’unes sexagenàries vedettes, un teatre com el municipal (vellut vermell, pàmpols i motllures daurades), li resulta tan seductor a la nena que se li fa cada cop més difícil d’acceptar la seva vida rutinària real. Tot sembla tan perfecte, que aviat farà sospitar si no es tracta d’un parany.

No és una pel·lícula d’herois que hagin de fer les típiques i americanes “gràcies de complicitat amb l’audiència” davant qualsevol situació per molt difícil que aparenti. Tracta de com, humilment, una nena vulnerable es troba amb allò que pot passar a la vida, quan la il·lusió es converteix en un fosc i sinistre malson.

Paranoia vampírica

2009-05-21T19:12:00.004+02:00

No agrada que la gent aventuri hipòtesis infundades; encara menys que, infundades, tractin sobre com és un; pitjor encara si, infundades i personals, desqualifiquen.

Ahir les que treien sang per a l’anàlisi estaven amb la conya de sempre, tot dient-me: – Booones, uuuuui, uuuuuh! va vinga, que això no serà res! ... - m’ha donat per saludar-les dient-lis -Bones! ... res més que això -. Però a veure: què us enredeu? de què coi us conec jo a vosaltres per a què feu escarni del meu posat d’avui, que res te a veure amb cap mena d’acolloniment per haver-me de treure uns pocs mililitres de sang, sinó amb el fet de mostrar-me amatent a les vostres instruccions (m’assec ja?, no m’heu de prendre abans cap dada?, quin braç hi poso?). I és que és cada any, i fa pensar si no tindran alguna mena de paranoia pensant-se que tots hauríem d’estar atemorits davant d’alguna sanguinària i terrible operació.
Mai m’he agafat una extracció de sang com un “tràngol”, i en canvi sí com allò més natural; no l’he considerat mai un tràmit molest (ni agradable).

I va una i se m’hi abona, diu que: -aquest xiclet que mastegues no para, eh!. Li contesto -sí es clar, no en solc gastar d’això, però és que avui al matí per no espatllar el dejuni he canviat el cafè de sempre per un paquet de xiclets ... -Que et mareges? -No (si em maregés ho notaries).

L’any que ve hi tornen.

Alberto Rivera i la Feria de Abril de Barcelona

2009-05-01T12:42:00.004+02:00

Ahir va i diu l’Alberto (president de Ciudadanos - Partido de la Ciudadanía) que la Feria de Abril de Barcelona es mereix ser la festa nacional -sí, nacional!- de Catalunya donada la seva tan alta participació insuperada per cap altra festivitat catalana; d’a la vora de 3 milions d’assistents segons el seu còmput. Bé! d’una banda, Alberto, no et feia nacionalista, has reconegut que tenim quelcom nacional a celebrar i, en conseqüència, devem, també segons tu, ser una nació!

Es confirma però el teu mal gust, potser no saps que una festa nacional, independentment de popular (que ho ha de ser), ha de tenir un caràcter més solemne que el que li pugui conferir una “farra convocada en un campament de firaires”? Potser et passa desapercebuda la diada, any rera any, del 23 d’abril, festa del llibre i de la rosa. recentment celebrada amb l’èxit de sempre que la caracteritza, exemple de festa popular i cívica, que en més o menys grau s’han fet seva molts més que 3 milions de catalans, per no dir gairebé tots?

"Banda Sonora" de Pista Forestal ' 08

2008-12-20T12:05:00.308+01:00

Podeu clicar sobre cada tema per accedir a la seva reproducció:

A Tribe Called Quest - Excursions
A Tribe Called Quest - Rap Promoter
Add N To (X) - Poke 'er 'ole
Ammonite - Calm
Beastie Boys - Root Down
Camera Obscura - If Looks Could Kill
Cansei de Ser Sexy - Move
Chromeo - Fancy Footwork
Chromeo - Rage !
Cibo Matto - Sci-Fi Wasabi
Client - Drive
Digable Planets - Rebirth Of Slick
Echo And The Bunnymen - Silver
Foals - Balloons
Gary Numan - Are 'Friends' Electric
Gary Numan - Cars
Goose - Low Mode
Husky Rescue - Summertime Cowboy
Jami Sieber - Hidden Sky
Late Of The Pier - Space And The Woods
Lykke Li - I'm Good. I'm Gone
MGMT - Time To Pretend
Mixel Pixel - You're The Kind Of Girl
Minstrel Spirit - The Lonely Minstrel Part I
New Young Pony Club - Get Dancey
New Young Pony Club - Ice Cream
Operator Please - Get What You Want
Paris Combo - Attraction
Primus - Wynonna's Big Brown Beaver
Psychic TV - Godstar
Rilo Kiley - Silver Lining
Rinneradio - Ommatidi
Regurgitator - ! (The Song Formerly Known As)
Russian Red - They Don't Believe
Ryan Paris - Dolce Vita
Sinead O'Connor - The Emperor's New Clothes
Skeletal Family - Promised Land
Sneaker Pimps - Tesko Suicide
Sonido Lasser Drakar - Pontiac Firebird ' 82
Stereo Total - I Love You, Ono
Sugarcubes - Motorcrash
The B-52's - Your Own Private Idaho
The Come Ons - Complicated
The Decemberists - Yankee Bayonet
The Duke Spirit - Lassoo
The Housemartins - Happy Hour
The Lightning Seeds - Pure
The Mary Onettes - Pleasure Songs
The Romantics - What I Like About You
The Smiths - The Queen Is Dead
The Ting Tings - We Walk
The Whip - Trash
(We Are) Performance - Short Sharp Shock

"La Biblioteca de Alejandria"

2008-11-22T16:40:00.009+01:00

Resulta que tres amics es troben per comentar què hi ha de nou sobre l’activitat científica planetària. Exposen alguns temes, els comenten distesament, i ho graven tot plegat per penjar-ho a la xarxa pel gaudi dels internautes. Sí senyor! Interessant invent, el dels podcasts, quan es fan amb gràcia com és el cas. M’he convertit en un seguidor de les tertúlies dels de noticias21.com. El registre distès que te el “fer-la petar una estona” quan és entre amics de confiança, li dóna un plus en relació a col·loquis que puguin mantenir gent més professional, sense detriment del profund calat intel·lectual amb què tracten tots els temes. A destacar també l’esperançada visió d’un món on hi tenen cabuda joves apassionats per les novetats tecnològiques i científiques més avantguardistes (un contrapunt més a l’empalagós esbargiment que ens "brinda" la televisió).
M’he vist rient amb ganes amb alguns dels talls de “tomes falses” que solen posar al final de cada podcast en què, apart de riure, m’he imaginat com seria si entre amics emprenguéssim una iniciativa semblant. I m’han agradat les cançons-cortina que intercalen entre les seccions, tres de les quals ja he posat com a "cançó de la setmana" fent ús de la meva conta a playlist : Calm (d’Ammonite), Hidden Sky (de Jami Sieber) i The Lonely Minstrel (de Minstrel Spirit).

Clicant AQUÍ accedireu a la pàgina on hi ha tots els seus podcasts editats fins al moment.

Cotxe nou de trinca !

2008-10-11T12:43:00.017+02:00

Aquest “Qashqai Acenta 2.0 dCi cobre fusión" ja du el meu nom ! Ha merescut la pena esperar pel color. L’he vist sota llum artificial, a la llum del carrer en un dia així ennuvolat com el d’avui, i sempre m’ha semblat flamant ! I encara guanya al natural (les fotos mai són exactes). Avui l’he conduït per primer cop pel pàrking del concessionari, i li he engegat l’equip de só i el climatitzador bi-zona ... friso per tenir el manual i explorar totes les demés prestacions, pel que encara m’hauré d’esperar a dimecres quan me'l lliurin.

Nota: No donen el cotxe amb les llandes així, hi falta un "botó" al centre amb el logo de la Nissan.

“Waltz with Bashir” d’Ari Folman

2008-10-01T22:30:00.007+02:00

Aquest trailer em sembla fantàstic, i n’és encara més el que podeu disfrutar clicant aquí, en què el veureu en alta resolució. Era a principis dels noranta que vaig al·lucinar amb l’animació d’Akira (Katsuhiro Otomo), de tant innovadora, tècnica, d’una vitalitat amb un punt d’agressiva ... que, pel que havia anat veient, aleshores em va semblar marcar un punt d’inflexió, un fenomen que va desembocar en el gran desplegament del manga. M’ha passat semblant veient aquesta mostra del que promet ser tota una creació mestre de l’israelià Folman, i que la deu ser si fem cas de les molt bones crítiques que ha rebut a tots els festivals on s’ha presentat. El que és a mi, m’ha semblat excel·lent, altre cop innovadora, d’una tècnica depuradíssima que fa que de seguida “et creguis” el què t’estan explicant, i emotivament impactant -que això últim és sempre el gra que en trec de la palla-. El documental animat Waltz with Bashir tracta de les entrevistes que el mateix Ari Folman fa a ex-combatents de la primera guerra del Líban al bàndol israelià i de les reflexions morals que els susciten els records del combat.

“No són hores” tapa "La Rosa de los Vientos” a Catalunya

2008-09-08T12:00:00.018+02:00

Ahir, com cada nit de diumenge, tenia la meva cita radiofònica setmanal inexcusable (ok ... sempre hi poden haver excuses poderoses) amb La Rosa de los Vientos, però quelcom anava malament: o bé tenia problemes de senyal o bé, i això fóra més greu, alguna redistribució de les freqüències, ara que encetem temporada, havia fet que el dial d’Onda Cero quedés ocupat per alguna emissora catalana de segona que en aquell moment estava emetent un programa d’aquests tan “chorres” i pesats de “chascarrillos” que només fan gràcia als mateixos locutors. Però, grata sorpresa! Més entrada la nit, cap als volts de les 2 a.m. sento la veu de’n Cardeñosa i desestimo qualsevol hipòtesi, ja sintonitzo el meu programa preferit de tota la radiodifussió! No s’acaba aquí, i tot seguit entendreu perquè em va durar ben poc el gaudi: estaven connectant amb Madrid per a donar pas a les notícies, després de les quals de nou m’apareixen els de No són hores. Vaig pensar que realment no n’eren, d’hores, no; no n’eren per, com deien els mateixos d’Onda Cero Catalunya, ja no emetre sinó reemetre! un d’aquests típics programes de “bon rotllo” en que les gràcies continuades que fan els locutors es pensen que seran participades per qualsevol oient, quan en realitat només feien que aixafar un programa de divulgació científica, històrica i sociològica de gran qualitat que a la resta de l’estat estaven tenint l’oportunitat de seguir sentint gent com jo, i suposo que com molts altres catalans, que en som incondicionals.
No sé si seguiran amb això dels diumenges, els d’Onda Cero Catalunya -només cal que un programa sigui bo perquè ens el treguin-. Ens deuen voler a tots desinformats? o són els mateixos gestors de les ràdios catalanes als que els falten llums? Prima a Catalunya una fórmula penosa de fer ràdio que és la de la broma amb participació d’oients més futbol (com sempre, hi haurà comptades excepcions).
Sense centrar-me en el No són hores, que no vaig poder suportar ni cinc minuts, sinó en la ràdio-formula catalana a la que em referia, si la broma fos intel·ligent, tindria un “passe”, però és que ni això: sembla que interessa, o més aviat, que és “tant i tant divertit”, sentir des de l’audiència testimonis sobre el seguit d'orgasmes que algú pugui tenir (realment aquesta “edificant” enquesta la vaig arribar a sentir), o de quants cops una hagi posat les banyes a un altre (que també) ... ah, i després futbol i més futbol: DE PENA. Arriba un punt que dius: ara que no em critiquin que prefereixi sintonitzar emissores espanyoles.

FYI: Els de No són hores tenen aquesta comunitat de MSN: http://groups.msn.com/nosonhores. Els de La Rosa de los Vientos tenen aquest site: http://www.rosavientos.es/.

Menys excés verbal i més lleialtat, senyors de Madrid

2008-08-10T10:43:00.006+02:00

Sra. de la Vega i Sr. Zapatero, és a vostès i no al Sr. Montilla a qui aplica demanar-lis fidelitat a les lleis orgàniques aprovades al Congrés i una moderació en el verb. Vaig trobar molt bones les declaracions d’ahir del Conseller Castells en què formulava la següent reflexió: “deixant d’observar el mateix govern una llei espanyola, un es pregunta quina autoritat moral pot tenir per a exigir-li el compliment de la legalitat a qualsevol ciutadà espanyol?”. És gravíssim que en aquesta situació considerin d’“excés verbal” l’exigència del compliment del que estipula la llei al respecte de donar-nos el finançament que mereixem en els terminis pactats que va fer el President de Catalunya. Comparèixer per a justificar la transgressió de la llei (o per a atenuar les vindicacions del seu compliment) sí és parlar més del compte i, de passada, quedar retrats com uns vertaders dèspotes. Les decisions aprovades pels representants del poble, primer al Parlament de Catalunya i més tard al Congrés dels Diputats, les desvirtua un govern que ens té enganyats fent-nos creure que és democràtic?

ESTIL TEATRE presenta : VOLPONE de BEN JONSON

2008-06-17T21:33:00.030+02:00

Què puc fer sinó donar volada al meu ingeni i viure obert a totes les delícies que la meva fortuna em proporciona ?
No tinc esposa, pares, fills ni cap parent a qui deixar la meva fortuna ; aquell que jo nomeni, serà el meu hereu. Això atrau cada dia nous aduladors a casa meva, persones de tots els sexes i edats que m’afalaguen portant-me regals ; que m’envien plàteres d’argent, monedes d’or, joies, amb l’esperança que quan jo mori -cosa que esperen amb molta ànsia- els nomeni hereus i veure així multiplicats per deu els seus interessats obsequis. Tot això ho suporto jugant amb les seves esperances.

VOLPONE

Representacions al Teatre de Salt :
dijous, 24 de juliol a les 21:30,
divendres, 25 de juliol a les 21:30,
dissabte, 26 de juliol a les 21:30, i

diumenge, 27 de juliol a les 19:00

Venda de localitats :
Del 10 al 20 de juny a les taquilles del teatre, de 20 a 21 hores de dimarts a divendres, i dues hores abans de cada representació.

Per SERVICAIXA, del 10 de juny fins el dia de la representació, les 24 hores a : www.servicaixa.com, o per telèfon al 902332211, de 9 del matí a 12 de la nit.

Vers el paper d’empaperar canviant

2008-05-28T22:36:00.016+02:00

La tinta electrònica. Jo prefereixo dir-li el paper electrònic, doncs tota la tècnica radica en un film. Aquesta tecnologia pot esdevenir una vertadera revolució. Deixarà de ser ciència-ficció una situació com la que en Tom Cruise protagonitza a Minority Report, quan es serveix uns corn flakes d’una capsa on s’hi veuen uns dibuixos animats pintats sobre el cartró? La informació que trobo a Internet em fa pensar que sí, encara que la imatge més impactant que he pogut trobar il·lustri un invent de la Sony que encara sembla que s’hagi d’acabar d’afinar. De tant en tant anava mirant què hi havia de nou al respecte del paper electrònic per culpa de l’interès suscitat per un amic, i avui per primer cop he trobat una notícia (i la fotografia que publico) amb visos de tenir l’invent ben llest ben aviat, i això que és de fa un any, concretament del 27 de maig de l’any passat.

Com sempre, tot invent nou té el seu què de diabòlic, que l’ús i l’abús li conferiran. En quines aplicacions es pot explotar aquesta tecnologia de l'"animació autònoma sobre superficies de morfologia diversa"? En representar pel·lícules, o -per què no?- qualsevol arxiu electrònic de vídeo que se li connecti a la vestimenta d’un; en utilitzar-la als grans rètols publicitaris; o per a les carrosseries dels cotxes? potser per a fer-ne paper d’empaperar parets? Té tantes potencialitats que realment fa pensar que si no s’hi posa fre pot arribar com a mínim a marejar, per no aventurar indesitjables efectes psicològics conseqüència d’una nova font d’estrès. Resolc, però, que el desenvolupament del giny m’atrau, sempre m’és estimulant saber que la tecnologia va conservant la virtut de sorprendre’ns. A la vegada considero que el paper electrònic serà una d'aquelles revolucions tecnològiques que marquen un abans i un després.

Link a la notícia font: http://www.dailymail.co.uk/sciencetech/article-457670/Razor-TV-screen-wear-T-shirt.html o bé cliqueu sobre la imatge.

Salt i les noies (una visió personal)

2008-05-21T20:09:00.014+02:00

Em va fer notar un amic que es va sorprendre de veure un grup de noies per Salt; noies que sortien del teatre i que no semblaven pas de la vila. I em direu: què té això de sorprenent ? de noies bé se’n veuen pels carrers. No tindria res d’especial si no fos que passava a Salt. Vaig trobar que quin encert en l’apreciació! Des que la “cultura misògina” aquesta de més avall de l’estret s’ha estès pel poble, que només veureu que grups d’homes malgastant el temps pels carrers, vagant ociosos, potser passejant -que aquest costum és ben sà, i m’agrada-, però cap grup de noies -cap que jo hagi vist, que no vol dir que no n’hi hagi quatre de comptats-. La meva reflexió al respecte de tot això és ben trista i que m’ajudi qui hi vegi una lectura positiva. Que no es prodiguin les noies pels carrers com abans era costum, que no gaudeixin del lleure com ho podem fer els demés, que no se les doni l’oportunitat de socialitzar, em sembla un vertader retrocés per a una societat que és la que hem anat volent consolidar des de la nostra ja llunyana transició a la democràcia: la que havia d’estar fonamentada sobre uns valors universals en què tothom s’hi havia de sentir còmode.
No només aquesta és una condició que no m’agrada, n’hi ha moltes de promogudes per autòctons que les trobo igual de denigrants, però la que m'ocupa en aquest escrit em resulta molesta de tant massiva.

Rothenburg/Ilshofen, 25 a 28 MAR 2008

2008-03-29T11:26:00.011+01:00

L’extraordinari fenomen del “flexo parlant"

2008-03-08T19:56:00.011+01:00

que explica en Juan Navarro al programa de ràdio El Último Peldaño d’Onda Regional de Murcia.

Qui conta aquesta història és una persona que parla amb l’autoritat que li confereix la seva condició d’enginyer tècnic industrial amb experiència en el món de l’electricitat i diferents tecnologies. És una curiosa anècdota sobre un fenomen al que altres persones, més donades a la imaginació, li atribuirien "causes paranormals". Veureu que l’explicació científica no es queda curta quant a extraordinarietat.

En Juan es va quedar ben sorprès amb el que li va passar amb un “misteriós flexo”. Corria l’any 66 que estudiava a l’institut Alfonso X El Sabio de Múrcia i el seu germà s’estava al seminari de la mateixa ciutat. Durant els esbarjos, que coincidien per a ambdós germans, aquests es trobaven per anar a fer passejades vora el riu. Una tarda el germà d’en Juan li comenta : –mira, que resulta que he fregat el flexo del meu escriptori per a netejar-lo i he començat a sentir veus !. Encuriosits, i amb ànim d’indagar sobre l’assumpte, van pujar tots dos a l’habitació del seminarista, qui va voler demostrar-li a en Juan tan estrany fenomen posant-se a fregar de nou el casquet esfèric de que disposaven els antics flexos (la peça per a difondre bé la llum, enfocant-la sobre la taula). I efectivament, el flexo va començar a emetre veus perfectament audibles i identificables. I -sempre amb la bombeta apagada, sense corrent- van seguir fregant fins arribar a reconèixer l’emissió de Radio Juventud de Murcia. Va ser llavors quan van lligar caps i van recordar que l’antena de l’emissora es trobava precisament al bisbat, contigu al seminari, i van començar a analitzar el tema. Van descobrir que el senyal passava pel cable de la llum, aleshores sense alimentació elèctrica, el qual feia d’antena i que, fregant el casquet esfèric del flexo que era d’alumini, aquest es magnetitzava i atreia les ones electromagnètiques. El casquet aleshores entrava en ressonància, demodulava i es tornava un altaveu (una membrana d’altaveu) fent que, perfectament, es pogués identificar la veu d’un locutor.

Peluchos Mejillonibus - Faemino y Cansado

2008-03-05T20:34:00.001+01:00

O Blanc o Negre

2008-02-15T21:39:00.005+01:00

Avui la televisió ha anunciat que concretarà, una vegada més, la més gran iniciativa manipuladora, aquella que va repetint quan hi ha eleccions generals. Dos candidats (només dos) de tants com n’hi ha dels diferents partits polítics, pugnaran en dos debats televisius per a repartir-se els vots de les eleccions a la presidència del dia 9. Hi estic en contra ; sempre he pensat que és una virtut que hi hagi un espectre polític diversificat i obert, que això li dóna un plus a la nostra democràcia, almenys en comparació amb l’encorsetada democràcia bicolor americana, “en blanc i negre i tendint a fusionar-se cap a gris” citant Llamazares. Doncs bé, arriben els “mass media” fent tots els possibles per a desvirtuar aquest pluralisme i teledirigir-nos cap al model ianqui. Hi ha rumors que alguna cadena farà un debat amb una participació plural i representativa i ho celebro, però no deixo de ser contrari a que en un sol programa només els dos més poderosos hi puguin dir la seva. A més, aviat veurem quina publicitat fan d’un o altre tipus, a dues o múltiples bandes, quan d’entrada ja s’han afanyat prou a engegar abans que cap altra la promoció dels dos grans debats duals com a gran esdeveniment.
Menystenen realment el poder de la tele ? S’ha d’estar molt cec per agafar-s’ho així sense més. O més aviat semblaria que és un “menysteniment interessat” ? En tot cas, obviar la influència de la “caixa tonta” sembla el comú denominador, i no serà perquè d’aquella no en sapiguem els efectes mimètics que està desencadenant en les persones al respecte del mal gust, la mala educació, la mala formació, els baixos valors, el conformisme, la desinformació, la manca de sentit crític, ... El panorama, precisament, no ajuda a pensar que seran neutres els dos debats previstos, sí en canvi penso en conseqüències que no fan cap bé a la poca salut democràtica que ens queda. Tot plegat, són punts negatius que resten a la valoració que en faig d’un país que cada vegada m’agrada menys.

Introducció a la Qualificació del Disseny (DQ)

2008-02-09T20:50:00.000+01:00

Plans Mestres de Validació (Introducció)

2008-02-07T21:17:00.000+01:00

La Ciutat Submergida de Seutòpolis

2008-02-03T21:51:00.000+01:00

Va ser els anys 40 quan uns arqueòlegs van descobrir aquesta antiga ciutat, que va pertànyer al Regne dels Odrisis (4 segles a.C.) i que es sitúa a l’actual Bulgària. Malauradament, al cap de poc temps del seu descobriment, es va construir un pantà que va inundar la vall on s’assenten aquests vestigis.

Ara, (em faig ressó d’una notícia apareguda al bloc Pruned de l’Alexander Trevi el setembre de 2007) l’arquitecte búlgar Zheko Tilev té el projecte de tornar a fer visitables les ruïnes i preservar-les utilitzant una presa circular, semblant a un pou al fons del qual, com si d’un amfiteatre es tractés, s’hi representés l’èpica història de Seutòpolis.

Link a l’article de Pruned (o bé cliqueu sobre la imatge).

El Amo de la Jaula (Pío Baroja)

2008-01-28T20:54:00.001+01:00

En la iglesia, fervorosamente arrodillado, dijo uniendo sus manos –Dios mío, Dios mío, haced, si he de morir, que muera de día al sol, la noche me horroriza. El chisporroteo de una lámpara de aceite en el altar tomó en su alma el carácter de una promesa. No le habían dejado aquel año ir a la capital a seguir su carrera porqué el pobre joven estaba muy enfermo. Todos los días acompañaba a su padre al campo por consejo del médico. Aquella tarde, concluida la tarea y lleno el carro de secos sarmientos, se encaramó el enfermo trabajosamente sobre ellos, y la cansada mula emprendió con lentitud la vuelta hacía el lugar. El día tocaba a su término. Las crestas de las montañas que cerraban el horizonte se veían doradas por el sol ya oculto, y tras él se precipitaban las nubes en torbellinos de fuego.
La sombra iba venciendo a la luz.
Sin comprender la causa, el joven sentía dentro de su alma una confusión extraña. Nubarrones pesados de tristeza empañaban su espíritu. Perseguía con la mirada a las nubecillas negruzcas que cruzaban el cielo cobrizo y, como ellas, hubiera querido huir a las regiones misteriosas y lejanas en donde el sol se oculta.
Y la sombra vencía a la luz.
El padre del enfermo silbaba una canción monótona que, igual, iba cambiando de matiz a medida que cambiaba el paisaje. La brisa ligera hacía rodar las amarillentas hojas de los árboles. A veces, un soplo más vigoroso balanceaba sus negras ramas.
Y la sombra vencía a la luz.
En la lejanía, sobre la cresta de un monte, dos arbolillos raquíticos cantaban bajo el cielo rojo su abandono y su desolación. De un montón de paja, encendido junto a una choza, escapaba el humo recto y retorcido como una columna salomónica. Del choque de las sensaciones vagas y confusas que experimentaba el enfermo, salía como esas nieblas que aparecen al amanecer en los ríos, una enorme tristeza, una pesada melancolía.
Y la sombra vencía a la luz.
En aquella hora, ante el espectáculo de la agonía de la tarde, el joven sintió frío y sintió la inquietud de su fin próximo. –Padre mío, Dios mío, gritó.
Y la sombra vencía a la luz.
Y la sombra caía sobre su corazón como una nube de plomo.
Las estrellas parpadeaban en el alto cielo. El camino, al reflejar su luz tenue, tomaba un brillo de plata de oscuro tono. El campo se extendía negro y triste como un mar sin olas, lleno de murmullos y de inquietudes. –Dios mío, Dios mío, no olvidéis vuestra promesa.
Y la sombra vencía a la luz.
Y la sombra caía sobre su corazón como una nube de plomo.
Todavía quedaba en el poniente la suave claridad del sol. –Dios mío, volvió a gritar el enfermo con su voz débil, y murió. Una estrella corrió por el cielo dejando una brillante ráfaga luminosa.
Hubo un tiempo glorioso en que él nos oía, y las imágenes de las vírgenes y de los santos se nos aparecían en las grutas de la tierra y en las olas del mar. Pero como es cierto que estamos en decadencia y que caminamos a la perdición, ya no nos atiende. Los hombres en su jaula han gemido, han rezado, han gritado tanto, que han vuelto sordo al amo ; al amo de la jaula. Por eso no nos oye.

Pío Baroja

This Is England

2008-01-13T23:24:00.000+01:00

El petit Shaun és acollit per una colla d’skins dels de la vella escola, dels que en queden pocs, d’aquells skatalítics, fans de la música negra ; una tribu urbana que amb les Martins calçades i les samarretes Fred Perry no anava amb prejudicis polítics de cap mena per la vida. No fins que la situació d’alguns grups va començar a canviar a principis dels anys 80 per culpa de personatges com en Combo de la pel·lícula, que, tenint d’avantmà un substrat d’odi degut a frustracions personals, va començar a veure-hi un caldo de cultiu per a hordes de soldats urbans que combatessin la incipient onada migratòria que ja anava “infestant” la nació, fent servir per a tal propòsit de reclutament pretextos com els suposats privilegis dels nouvinguts en detriment dels dels “nacionals”, i un discurs patriòtic orientat a fer-los bullir la sang.

Aquest és el procés de la penosa transformació a la més majoritària “moguda skin” de l’actualitat, que malauradament a l'Estat Espanyol ha calat fortament ; un procés descrit de forma excel·lent a la crònica social “This Is England”. Una pel.lícula d’aquelles que no deixa fred, magnètica, ... molt bona.

“Banda Sonora 2007” de Pista Forestal

2008-01-01T15:45:00.000+01:00

Deixo una llista d'alguns dels temes que han posat música al bloc durant l'any que acabem de deixar (clicant sobre cadascun podreu veure'n el vídeo que avui hi ha penjat al youtube) :

Art Brut – Direct Hit
Art Brut – Emily Kane
Art Brut – Good Weekend
Beck – Cellphone’s Dead
Camera Obscura – Let’s Get Out Of This Country
Cansei De Ser Sexy – Alala
David Bowie – Heroes
Digable Planets – Where I’m From
Emiliana Torrini – Unemployed In Summertime
Feist – My Moon My Man
Frank Zappa – Peaches En Regalia
Hot Chip – Over and Over
Jet – Are You Gonna Be My Girl ?
Junior Senior – Take My Time
Kraftwerk – Numbers
LCD Soundsytem – Movement
Le Tigre – After Dark
Madredeus – O Pastor
Morphine – Buena
Motörhead – Ace Of Spades
Pepe Deluxe – Go For Blue
Pepe Deluxe – Pussy Cat Rock
Simple Minds – Don’t You (Forget About Me)
Talking Heads – Making Flippy Floppy
The Frank Popp Ensemble – Hip Teens
The Frank Popp Ensemble – Love Is On Our Side
The Go ! Team – Grip Like A Vice
The Russian Futurists – Paul Simon
The Smiths – How Soon Is Now ?

Nadal

2007-12-27T20:23:00.000+01:00

Acabo de veure per la tele un cas que és molt il·lustratiu del Nadal dels nostres temps, o de en què s’està convertint. Un presentador ha esgrimit de forma descaradament sibil·lina l’esperit dadivós de la cadena que representa per a regalar televisors de pantalla plana a qui truqués al programa-concurs que condueix, doncs és temps d’altruisme i a ells també els agrada de fer “regals”, com a la resta de la gent de bona voluntat. Per què sibil·lina, la proposta ? com és previsible, pel resultat que els reporta : es reemborsen una quantitat que multiplica cents de vegades l’import de l’obsequi a costa de les trucades dels televidents .. ! No és per dir, precisament, que us honori enganyar amb aquestes formes, agafant tothom més sensible que de costum per trobar-nos en aquestes dates. Féu el favor de dir les coses com són, idiotes ! Anomeneu-lo sorteig, el vostre negoci, el vostre fotut lucre emmascarat ...

PD : La cadena referida es vanta de progressista, és un imperi mediàtic i com a tal, oligàrquic (ja podeu endevinar quin).

Imatge : Pierre Bourgeault - www.noistar.com

No et preocupis, nosaltres la hi posem ...

2007-11-26T22:54:00.000+01:00

Un ciutadà corrent sicilià va deixar un bon dia el seu cotxe aparcat al carrer i a l’endemà se’l troba sense la ràdio. -Bé -pensa-, n’hi posem una altra de nova i la deixem instal·lada igual ; seria molta mala sort que dues nits seguides em passés el mateix. El dia següent, es troba el cotxe rebentat i altre cop sense la ràdio. Apresa la lliçó, opta per no deixar-la posada mai més i aplica un paper al neteja-parabrises on s’hi llegeix “no us molesteu a obrir, que la ràdio no hi és”. Va ser llavors quan en comptes del vehicle, sobre l’asfalt, no s’hi va trobar res més que un full, a tall de dedicatòria, que deia “no et preocupis, nosaltres la hi posem”.

una història real que explica en Giovanni (col·lega de la feina)

Casolans en Terra Estranya

2007-11-11T17:08:00.000+01:00

Estan de moda els documentals televisius de viatges conduïts per "viatgers" inadaptables que de tot allò que descobreixen en fan fàstics (el que diu poc del seu esperit viatger, precisament). No li veig el sentit a que un turista pretengui buscar la complicitat dels seus compatriotes donant a entendre que, atesa la seva condició d’acomodats a la rutina local, no es puguin trobar gens a gust amb els hàbits aliens que presenciïn en altres cultures. Perquè, a última hora, un acaba pensant -jo penso-: “tele-turista”, qui et demana de moure’t de casa teva ? Si no t’està bé el que sigui que et trobis, evita-ho, queixa’t a qui correspongui si cal, però no a mi ! Quina idea del viatge ens volen vendre amb aquests programes ?

En vaig veure un (de documental d’aquests) en que el presentador era un pescador anglès que anava a la cerca d’un peix preuat d’un riu de Mongòlia, i que declarava davant les càmeres fer-se-li tan monòtona la ruta en tot terreny fins a destí, que tenia ganes d’escanyar al xofer mongol i d’agafar els trastos i tornar-se’n a casa ! (per a posar un exemple, que no estic exagerant). Es clar, el “pijo” anglès ploramiques, lamentant-se que les pistes de Mongòlia fossin de terra i plenes de sots, voltades d’un monòton paisatge de verdes praderes, quan bé hi podria haver una autopista que li evités el mal tràngol ! És això el que volia significar ?

Un altre cas, el de la Martina Klein, que la tia està com un tren, però que de bleda n’és un rato ... i que sort en te que li escriguin el guió ! (encara que poc hi fa, perquè el seu “tantsemenfotisme” pasmós no s’avé gens amb el text). Voltava per Florència i, tot estressada per lo apretat del programa (buf !) comentava que “ya hemos visto al David de Miquelangelo en la Academia y hemos pasado por la Galeria de los Uffizi, y todavía nos queda el Palacio de los Medici ! (“sea” ... qué agobio !)”. Tia, si la visita als centres d’art principals de Florència te l’agafes com una obligació, dedica’t a desfilar (i ben callada), que ho fas de conya !

"Schusterix"

2007-11-04T18:25:00.000+01:00

Mireu-vos-lo bé. A mi em sembla que amb la seva cabellera panotxa i el seu posat sempre enfurrunyat, en Schuster quedaria com ni pintat interpretant algun verdurer que pogués aparèixer a Astèrix i Obèlix. Aprecieu quin nivell tenia el seu “argumentari” d’ahir després que el seu equip (el Madrid) perdés contra el Sevilla (que no contra cap equip català !) :

Periodista : Sé que a ti no te gusta hablar mucho de los árbitros (...) ¿Qué te parece la actuación del colegiado?
Schuster : ¿De dónde viene?
Periodista : ¿De dónde viene, quién?
Schuster : El árbitro ¿de dónde es?
Periodista : Catalán ¿no?
Schuster : ¡Ustedes lo saben! ¿Cómo?
Periodista : Catalán
Schuster : Gracias ... No hace falta decir nada más.
Periodista : ¿Pero eso es muy duro, no, míster?
Schuster : ¿De qué?
Periodista : No. Digo, decir eso.
Schuster : (mussitant) “Qué qué hay dicho ...”
Periodista : O sea, que cree que os ha perjudicado el colegiado ...

Schuster : Yo no digo nada más. Con eso basta, para mí.

Aquest tiu està fatal ; si ha de fer aliniacions, sabrà almenys què és una línia?

Timofónica

2007-11-02T14:20:00.000+01:00

Exacto, eso me pregunto yo : ¿cómo? Incluso sin ser gratis ¿cómo?

Arribat a aquest punt, adverteixo a qui s’estigui plantejant de contractar algun servei a Telefónica del periple d’emprenyades que s’arrisca a patir amb més o menys paciència (poseu-n’hi molta). A continuació us exposo el meu cas en relació a la contractació del servei “Dúo ADSL”.
Fa dos mesos que el vaig contractar, i encara és l’hora d’ara que m’han d’entregar el router per a la connexió a Internet. He fet reclamacions a dos nivells :
El telefònic, totalment inútil ; s’entra en un bucle de trucades que et van dirigint sempre a un o altre telèfon en que mai se’t planteja una solució ni se t’informa de res que t’interessi, i que, com a últim recurs, et remeten on ja has trucat abans, on et diran, precisament, que truquis on ara no saben atendre’t. No diguem l’oferiment a l’atenció en català, que se’t brinda, sí, però que no acaben mai de concretar en un fet -serà que d’aquesta forma cobreixen l’expedient i el client no pot negar que se li hagi donat a escollir l’idioma ? ... que enginyosos ! ... enhorabona !-.
De la botiga on vaig fer el contracte, no en tinc cap queixa. Allà han estat atents i han fet les gestions oportunes, de les que n’he estat testimoni presencial. Avui, després de confirmar-ho amb una sèrie de “trucades-bucle” que s’ha molestat a fer la dependenta, se m’ha informat que a Telefónica li consta (registrat) que jo ja disposo de la connexió ! (?)
Però, a veure, senyors que subcontracten a subcontractes que subcontracten a no sé qui cony que subcontracta uns missatgers : on està la meva firma conforme se m’ha entregat res ? ... Si voleu, encara que em sembli una pràctica de “manargues” total, a quin veí li podeu haver deixat, quan he preguntat a tots els del meu replà i ningú en te notícia ?.
Temo que ara, fins que no donin amb el parador del router, em facin estar esperant fins que els quadrin els inventaris, són prou envanits com per a obviar qualsevol perjudici causat al client (en altres paraules, si han perdut el paquet ... ja ens podem calçar). Han dit que dilluns que ve em diuen quelcom, però jo, vistos els antecedents, ja he perdut tota confiança en agafar-m’ho com un compromís de part seva i a donar-me per satisfet amb les explicacions amb que em puguin sortir. No obstant, opto per ser pacient un temps més, cedint-los una mica més de “crèdit” (més que res per no enredar-me ara a fer canvis). És qüestió d’estudiar amb deteniment qualsevol factura de telèfon que arribi ! com no ! ... Ja veieu que el conflicte del cobrament il·legal d’una quota per uns serveis no donats, té molts de números de cometre’s (to be continued (?)...).

Parafrasejant Defoe

2007-10-29T20:14:00.000+01:00

To whom it may concern :

“Ara comprenc, tot i que massa tard, com de neci és donar principi a una operació qualsevol abans de calcular-ne el cost i calibrar exactament les forces amb que comptem per a dur-la a terme”.

Robinson Crusoe, Daniel Defoe, 1719

Un savi ens deixa ; adéu a Juan Antonio Cebrián

2007-10-21T12:25:00.000+02:00

Des de sempre vaig tenir claríssim que en Juan Antonio Cebrián es mereixia un lloc a la meva llista de links, sempre el tindré en gran estima. Que ahir traspassés a la seva primerenca edat de 41 anys, actiu en els seus projectes, i gaudint com sempre del bon humor i caràcter amb que amania la seva divulgació de la història, el món, i el que passa i no se'ns explica, m'ha sabut greu com si d'algú afí es tractés. No en va he passat les nits de diumenge d'aquests darrers anys escoltant-lo per la ràdio i aprenent d'ell i del comitè de quatre savis amb qui compartia les tertúlies 4C (Cebrián, Callejo, Canales i Cardeñosa) a La Rosa de los Vientos (Onda Cero), programa del qual en Juan Antonio n'era el director i conductor dins la seva vessant radiofònica (a banda d'aquesta, hi ha la seva faceta d'historiador incansable de la que ens en deixa una bona col·lecció de llibres). Segur que molts ràdio-oients avui ens sentim orfes de mestre, i no només ens sabrà greu per la seva qualitat d'il·lustra persona, trobarem a faltar també la seva afable locució, la seva incontestable humanitat, la seva aguda bis bromista amb que amenitzava qualsevol tema.
La Rosa de los Vientos era ell, era Juan Antonio Cebrián, i es clar que rebria amb satisfacció que algú dels altres tres contertulians, gent també molt documentada, interessantíssims divulgadors tots ells, agafés el relleu del programa per molt que no acabés essent el mateix. Però és la persona, és l'ànima mater qui ens ha deixat, aquell qui ens donava la benvinguda sempre en començar els programes amb la seva puntual salutació "encantado y feliz como una lombriz, vuestro amigo y compañero Juan Antonio Cebrián".

Juan Antonio, donde sea que estés, siempre te recordaremos.

El Orfanato

2007-10-12T22:53:00.000+02:00

Segur que els americans revisitaran aquesta pel·lícula -he sentit dir a un crític de cinema que ja tenen plans de fer-ho-, i segur que, com sempre que “refregeixen“, en faran un xurro. El Orfanato m’ha semblat molt bona, engrandida sobretot per la interpretació brillantíssima de la Belén Rueda, i per l’argument tan treballat, no tan esquemàtic com era el de Los Otros (per a referir-m‘hi en comparació a una altra obra del mateix gènere). El film pot agradar a propis i a estranys de l‘afició a allò sobrenatural. Sí, el més enllà, l’espiritisme, s’hi tracten, però només per a desencadenar un seguit d’esdeveniments esfereïdors que, vistos des de la perspectiva d‘un escèptic, segueixen una certa lògica i constitueixen una trama prou enginyosa. No són els fantasmes que fan por, és la reacció dels vius front al seu influx el que inquieta, tot plegat en el marc d’una casa “marcada“ per uns fets passats, luctuosos i violents.

Vaig tenir un amic imaginari, que em comenten fins i tot com l‘anomenava per un nom inventat. Però es veu que, per sort, no li vaig fer tant cas com li hagués fet el nen protagonista de la pel·li …

Fira del Llibre de Frankfurt 2007

2007-10-11T14:17:00.000+02:00

Aquest nostre país té l’ocasió de mostrar-se al món des d’un aparador essencialment cultural : la Fira del Llibre de Frankfurt, on la literatura catalana n’és enguany la convidada d’excepció, l’amfitriona. No és poca la satisfacció que em reporta aquest importantíssim reconeixement a la prolixa i llarga trajectòria de tants autors catalans, i aplaudeixo que no es vegi atenuada per la incursió de l’espanyol, llengua que ja gaudeix del privilegi de disposar d’un camp d’acció que abasta mig món, i que de cap forma faria una aportació lògica a una altra literatura concreta (conformada per un idioma, un vocabulari, una gramàtica específiques …). La polèmica (una vegada més) l’han de fer aflorar alguns per algun cantó, i es qüestiona que l’expedició catalana no compti amb autors que escriuen en castellà, jo crec que amb l‘ànim de prodigar la falsa idea que els catalans no podem tractar de tu a tu els espanyols, i que som un grupuscle més que un grup amb totes les lletres. He de dir al respecte (s’ha de dir tot), que alguns autors catalans que escriuen en castellà s’han exclòs de ser representats a Frankfurt de mutu propi i sense sentir-se ni molt menys molestos, desmarcant-se del factor polèmic que està contaminant la Fira. En síntesi : no és sinó la literatura catalana la manifestació escrita d’una determinada llengua ? no anava essent ja l’hora de demostrar el nostre potencial estricte, pur ... més que suficient ?
I de nou, a Frankfurt, als escriptors se’ls formulen les emprenyadores preguntes dirigides a concloure només una de dues coses : que o bé s’expressen en català per ser la llengua materna o bé per a fer vindicació política, com si parlar (escriure) en català fos un exercici de tradicionalisme … per què ? Quan entendran alguns que parlar en català no és per a demostrar res ? … ni una eina política, ni de confrontació, i que tot és molt més senzill, que no té cap altra intenció que la de comunicar-se utilitzant un de tants canals d’expressió ? Sempre han de sortir els que de qualsevol cosa en fan llenya.

La tonyina és un vegetal

2007-10-08T12:40:00.000+02:00

La tonyina és un vegetal. Comproveu-ho. Aneu a un bar, demaneu un entrepà vegetal i veureu com incorpora aquest peix.

Ah ! Sobre els ous (sempre i quan siguin durs) hi ha disparitat d'opinions al respecte del regne al que pertanyen.

Radio María

2007-10-03T19:45:00.000+02:00

“Los científicos no han logrado razonar el porqué de los milagros. Si ellos no han conseguido documentar pruebas que los demuestren, nosotros sí les damos una explicación” ... i aquest raonament -estrambòtic sil•logisme, ja em direu en què es fonamenten les seves, d'explicacions- és, es clar, per a defensar que els miracles han existit.
“Por ejemplo, sabemos que reúnen tres cualidades : son sensibles, son extraordinarios y sólo Dios los provoca ... Si falla una de las tres, no son milagros, se trataría de otros tipos de eventos. Pongamos unos ejemplos :
¿Sería un milagro la eucaristía? No ! No es sensible, no se apercibe físicamente nada extraordinario cuando se da.
¿Sería un milagro que tu equipo de fútbol ganara un partido difícil? No ! No es un hecho extraordinario, entra dentro de lo posible.
¿Sería un milagro que un buen día la medicina diera con el remedio a una enfermedad antes incurable? No ! No ha mediado sólo Dios en ello ; la ciencia justificará el porqué de ese éxito”.

El dels miracles (que es veu que donen per a fer un programa setmanal !) és el tema recorrent a Razones Para Creer de Radio María, en que abans de tractar els continguts, un capellà i uns quants joves contertulians resen un parell d’avemaries. És al•lucinant ! No és que el capellà-conductor del programa es quedi tan ample amb les seves tesis sense cap ni peus, sinó que tots els "acòlits" allà presents li donen la raó, sense plantejar tant sols un dubte (ja no diguem forçar el més mínim debat), i fins i tot en resumeixen unes conclusions que llegiran a la pròxima entrega. Però a veure : qui disposa del raonament científic aquí ? -sí ; el que hom no es treu de la màniga a conveniència-. La ciència ha arribat a postular possibles causes dels presumptes “miracles” (encara que també deu haver pensat que no calia esmerçar-hi temps de tant fantasiosos) ; han aprofundit a aquest nivell els capellans ? Qui analitza i qui aporta més dades ? ... Però sí, els creients tenen la solució a qualsevol pregunta : “la” solució (una sola, ben senzill, ara bé, molt difusa i gens contrastable). Sobre raons de fe, no m’hi poso, però no em sembla bé que es carreguin tintes contra la inoperància de la ciència per a defensar-se de que s’és un il•luminat.

Els Qashqai

2007-09-25T22:12:00.000+02:00

El Qashqai de la Nissan m’està agradant ... Sembla quan encara era un púber i estava pillat per la Derbi Sport Coppa -una moto que molava poc, saps !-. Fins i tot recordo que em desviava del camí per veure si n’ensopegava una de color plata que sabia on la podia trobar aparcada. Era ben bé per regalar-me la vista i fantasiar ; no tenia possibles, ni al igual tampoc l’edat per a la llicència, deuria tenir 13 ó 14 anys.

Resulta que indagant sobre el cotxe, ja havent-me empapat de les característiques i prestacions, i dels preus (que aquests són els que més em refreden), he pensat : i per què coi Qashqai ? qué és ? una illa portuguesa ? la trobaria al Google maps ? Jo al principi pronunciava “cuaixcuei”, i em van dir que de què anava ... fotent-se’n a gust i venint a dir que no em volgués fer l’snob sofisticant-ne tant la fonètica.

Doncs resulta que els Qashqai (“caixcai”) composen una comunitat, entre assentada i semi-nòmada, bàsicament formada per pastors, que habita al sud de l’Iran ! Parlen turc qashqai (una variant del turc), encara que molts d’ells també parlen persa (o farsi). Són musulmans xiïtes. Un gentilici (o el nom d’una tribu) per a un model de cotxe ... Què els ha dut a relacionar una cosa amb l’altra ? Això si que no ho sé, ni tampoc m’he molestat a buscar-ho ; deixeu comentaris si en sabeu res i us ve de gust ! ... o no.

La Visita de la Vella Dama

2007-08-25T14:28:00.000+02:00

El Safareig-Ditirambe, ESTIL teatre, Enfí teatre i La Perduda presenten :

Funcions :

28 d'agost al Teatre Municipal de Girona (dins la programació del FITAG 2007) ; i

31 d'agost, 1 i 2 de setembre al Teatre de Salt

IBERIA : Misèria

2007-08-17T23:25:00.000+02:00

Aquí la meva crítica a la companyia d’aviació d’Iberia (i la meva modesta contribució a que el despropòsit que han comès avui no quedi en el no res). Avui he quedat parat en saber per les notícies que Iberia ha cobrat el passatge als gossos rastrejadors que es destinen a tasques de rescat al Perú a conseqüència del terratrèmol. És greu prendre una decisió així, mancada de qualsevol ètica ; ho és que essent de tan fàcil propagació, vinguda com és d’una empresa tan notòria, no hagi tingut encara una reacció ferma de reclam per part de l’administració -que espero que la tingui- ; i és de pena que cap representant de l’empresa no hagi donat cap mena d’explicació. No sols es tracta d’una postura insolidària, sinó de lucrar-se del que ha estat una catàstrofe humana ! ... De debò en voleu treure “tajada”, senyors d’Iberia ? Si fos així, me n’alegro de la màcula que això hagi pogut causar a la vostra marca comercial.

Tipologia d’una fantasma (decàleg d'un d'integral)

2007-06-13T22:40:00.000+02:00

1) No li sentireu mai dir que hagi comès un error -a banda de la falàcia que això suposa, sol ser rematadament incompetent-.
2) Les gestes que explica van acompanyades sempre d’un missatge amagat del tipus “més que tu, xaval !”.
3) No considera que l’interlocutor pugui estar més informat i explica històries inversemblants, el que sovint el delata.
4) Menteix interessadament.
5) Els seus prejudicis al respecte de com són els altres li produeixen idees equivocades fins a l’extrem d’atribuir-lis accions que ni tant sols han comès.
6) Tot el que cobra o paga té un import que situaríem per sobre del 33 % més del que és real.
7) Sempre té una solució que mai premedita.
8) Fa que et coneix i d’un plegat fa com si no hi fossis.
9) Exhibeix i fa ostentació dels seus béns amb assiduïtat.
10) Es fa l’excèntric, creient-se original.

Apunts Alquímics : L’Escala

2007-06-10T13:09:00.000+02:00

L’escala indica la conquesta gradual de l’elevació filosòfica, mística i secreta, i és la metàfora de les consecucions sapiencials que sustenten la Gran Obra. Representa el trajecte ascendent a la conquesta d’una personalitat integrada.

El trajecte ascendent per una escala o una muntanya és un motiu recurrent dins l’imaginari alquímic. Aquest tema, de derivació gnòstica o neoplatònica, correspon a l’ascens de l’ànima des de l’esfera planetària, un viatge iniciàtic que té com a finalitat prendre plena consciència de la part mística amagada dins la ment de l’home, en permanent contacte amb allò material. Segons aquesta tradició mistèrica, amb l’ascensió a l’esfera celest, la psique s’allibera gradualment del comerç amb el cos i es transforma de plom bast a or pur. L’escalada hermètica, però, es diferencia de l’ascensió estrictament espiritual (o religiosa) ja que el seu objectiu és la integració dels diversos components (físics, psíquics i mentals) de la naturalesa humana, considerats tots necessaris i complementaris entre ells.
En alquímia la imatge de l’escala és sovint emprada pel magisteri, com a eina metafòrica de recolzament cap a la consecució de la pedra filosofal.

Fonts : Astrologia, Magia, Alchimia de Matilde Battistini, Editorial Electa

Il·lustració : Planxa del frontispici del llibre Mutus Liber (“Llibre Mut”), d’Altus, 1702, amb l’escala alquímica.

Fashion vs Freaky

2007-06-07T22:41:00.000+02:00

Fashion

Es diu de la persona la única neurona de la qual dorm en tot moment, excepte quan és estimulada per la televisió, roba de marca i complements, gimnasos, “canciones del verano”, discoteques de ràdio-fórmula, i activitats per l’estil que no comprometin a forçar el seu bé escàs intel·lectual.

Freaky

Es diu de la persona que es dedica a activitats que la capacitat neuronal d’un Fashion, més minvada (vegeu definició més amunt), no podria tolerar, i que per aquest motiu sovint suscita recels entre els Fashion.

Demostrar ? Sí, però amb mesura

2007-06-06T21:44:00.000+02:00

Avui un pensament que porto de cap des de fa temps esdevé declaració de principis. He conclòs, i em sap greu, que la gent és més “puta” del que aparenta i que si demostres aptituds amb massa profusió ja n’ets : des que se’t penja el “Sant Benet” de capaç, veus immediatament com una colla d'"esquivabultos" (neologisme ?) deixen de fer coses de la seva competència per a endossar-te-les, i ja no diguem activitats ben trivials però incòmodes, que aquestes seran majoria. Amb això de les activitats senzilles però àrdues, queda inhibida la hipotètica incompetència (a vegades tanta que et fan pensar que ratlla l’analfabetisme funcional) que molts voldran al·legar : no els creieu tant incapaços per a segons què. La gent s’escudarà en les virtuts d'un (siguin reals o no) per eludir responsabilitats que els pertoquen. Cal ser assertiu, que no vol dir haver d’emprar el vocabulari exacte, ni expressar-se fluidament i airosa, sinó dir les coses com són, a la manera de cadascú, directes : dir no, o donar-ho a entendre. Si s’escau, fent broma, però deixant-ho clar.
I si convé, donar algun ensurt fent un bunyol del que s’esperava resolt ... alternativa a l'assertivitat molt impròpia, ho sé ; però és que avui vaig encès. Disculpeu aquesta vivència emocional que segur que se’m passarà.

Barberia

2007-05-31T22:06:00.000+02:00

He anat a l’Hipercor a tallar-me el cap, i m’ha tocat una dona que deia que era principiant amb homes, que era perruquera de senyores. I que res, que només feia 3 setmanes que havia començat allà i encara el tema de deixar el clatell bé no el tenia gaire per mà. Em diu : –llavors, quan haguem acabat, demanaré la supervisió d’aquest noi que hi entén més, i també : –les patilles ? sembla que una està més baixa que l’altre, què fem ? i jo ... : –sí, bueno, me les iguali si us plau. No obstant les pors, fundades ... si no ja em direu, el resultat final ha estat prou acceptable, diria que millor que en altres ocasions, que segons el dia també et poden fer alguna trasquilada. M’ha posat gomina, però com sempre ja me l’he tret.
A la barberia -perruqueria sempre m’ha semblat un terme desviat ... manies d'un, que en el fons és un clàssic- m’hi he trobat el meu profe de mates de tercer de BUP, que el tiu està igual que aquell curs del 86-87 (Recordo que quan va entrar a l’aula, el primer dia, molts pensàvem si no seria un alumne més per la cara de nen que feia. Després d’haver-se barrejat amb tots i totes, intrigant tothom amb dubtes sobre si seria repetidor o què, es va encaminar cap a la pissarra i se’ns va presentar com a tutor). L’escomesa ha estat meva : -em sembla que t’havia tingut de professor al Salvador Espriu, però ell fins que no li he dit el meu nom no m’ha pas reconegut. Llavors ja li he preguntat que què tal, com li provava, si encara feia de professor en algun institut, i ell que li estaven esbandint el cap, anava dient que no em sentia, però al final, jo aixecant un pèl la veu, vinclava el coll com podia i em contestava. Més tard, he estat jo assegut, clatell a la pica, perquè em rentessin el cabell i és quan me n’he adonat de la tessitura. Ha començat el seu torn (curt) de preguntes sobre la meva situació : la situació no era còmoda ... pensava que m’agafava torticoli. A fi de comptes, hagi servit per si mai ens retrobem, que em reconegui, i potser puguem parlar més assossegadament.

Eleccions Municipals de 27 de maig de 2007

2007-05-27T12:15:00.001+02:00

Sí, es vota un alcaldable, i l’ideari de partit deixa de tenir tant de pes com el tindria a altres eleccions de més ampli abast. Però és que, pel que a mi respecta, aquest cop a Salt només tenia el privilegi de ser mínimament conegut l’alcalde actual, i no he cregut convenient que això hagués de suposar un favoritisme. I, és veritat, molts objectaran que abans de manifestar-me en aquests termes, més valdria que m’hagués après els programes de govern : només he fullejat uns quants tríptics i fulletons, i tots m’han semblat molt vagues en contingut, tot i que sí amb alguna proclama ideològica ; si mai torno a confiar en la política, igual aprofundeixo més. Total, que he fet càlculs, i com va essent cada cop més habitual en mi, he acabat votant els que m’han semblat menys “dolents” amb el propòsit de no donar canxa als encara pitjors : he descartat als que m’han donat alguna senyal de sectarisme ; als monàrquics (que sempre he pensat que això dels reis i les reines és cosa “trasnochada”) ; als espanyolistes declarats ; als que propugnen poca autoritat, atès que, tal com ho veig, uns governants han d’emparar la ciutadania, i no amagar el cap sota l’ala, declarant-se massa permissius. Al final he neutralitzat la meva primera idea de votar la persona, perquè no arribava a concloure’n res ; he confiat en la gestió dels que he acabat votant, i m’he agafat a l’oportunitat d’almenys contribuir a la representació d’un pensament de més alta volada que crec que s’emmotlla prou a la meva idea de país.

Un esprai per a convertir planxes d’acer en plaques solars

2007-05-23T22:12:00.001+02:00

Cada dia la terra rep suficient energia com per abastir-se durant 27 anys, i hi ha enginyers que s’afanen a trobar la forma més eficient de captar-la. Concretament, els de l’empresa britànica Corus Colors estan desenvolupant un esprai constituït per partícules de titani nano-estructurat sensitivitzat amb colorant (Dye sensitised semiconductor cells or DSSCs) en bany polimèric, el qual ha de permetre una vegada aplicat sobre una superfície d’acer, convertir de l’ordre de l’11 % de l’energia solar rebuda en energia elèctrica, sense necessitat de muntar els vigents panels solars a base de cèl·lules fotovoltaiques de silici, de considerable cost degut al seu procés de purificació a partir de la sorra.
L’empresa Corus Colors, que es dedica a la producció d’acer i els seus recobriments estètics i protectors, preveu la venda de les seves planxes ja tractades per a instal·lar-les als teulats de qualsevol edifici, el que sens dubte suposaria una revolució en l’utilització de les energies renovables. Segons els seus càlculs, que abasten la Gran Bretanya com a base, l’energia elèctrica generada amb aquest nou material arribaria a suposar el 5 % de l’energia total consumida en aquell país. El llançament comercial del producte el preveuen pel 2012.

Doctor en Alaska (Northern Exposure)

2007-05-15T23:01:00.000+02:00

El diumenge passat vaig tornar a mirar la tele una estona llarga, l’ocasió s’ho mereixia : el canal 8TV va començar a reposar la sèrie Doctor en Alaska (Northern Exposure n’és el títol original) oferint-ne els dos primers capítols. I és que fastiguejat de culebrots (i còpies a la catalana), de sagues de forenses, de policies, i de “chulos baratos” sense cap interès que les protagonitzen, mai em cansaré de veure quina una en fan els habitants d’aquell llogarret aïllat d’Alaska anomenat Cicely, cadascun amb les seves manies i originalitats. Els valors de Doctor en Alaska són els d’una societat culta, no hi espereu gaire història “rosa”, va una mica més enllà ; l'acaramelament s’hi tracta més aviat poc, potser perquè en el fons no és tan freqüent com ens volen fer creure altres sèries, que no parlen de res més i fan dels amors i desamors un “teatre” quotidià que acaba desustanciant les raons que condueixen a l'enamorament veritable. A Doctor en Alaska l’amor hi és present en la mesura i en la qualitat més llamineres : poc i incipient -cal veure la sèrie per adonar-se’n o, si més no, entendre el que vull dir amb això, un de seguida ho descodifica-. Tampoc hi vulgueu trobar violència gratuïta, sí en canvi gestes heroiques i, sobretot, conciliació entre els homes (i també amb un mateix). La història que s’hi representa és la d’un viatge personal (iniciàtic?) d’un doctor “urbanita” (novaiorquès, jueu i republicà), extrovertit però amb un aparent tarannà poc gregari, que es troba amb la rebuda càlida de les gents d’un lloc llunyà : amb l’amabilitat de les persones, les bones tradicions, la congeniació, la confiança, la interlocució intel·ligent, l’amor a la vida, ..., l’amor de la vida (?). I amb això ara no us penseu que parlo d'una història "de flors i violes" del tipus La Casa de la Pradera, no ! ... res a veure : parlava del que destil·la la sèrie desprès d'haver-la valorat, que sí que conté tensions entre els personatges, però que s'hi enfoquen des d'una perspectiva intel·ligent, sense escarafalls i que dóna sempre peu a la reflexió.

No dubto en considerar Doctor en Alaska com la millor sèrie que he vist. Genial.

Los Caballeros de Salomón

2007-05-13T15:26:00.000+02:00

Acabo de llegir Los Caballeros de Salomón d’Steve Berry. De l’estil de les intrigues de Dan Brown, la novel·la torna a girar entorn els arcans de Rennes-le-Château, que ve a indicar, una vegada més, on es guarda un “Gran Llegat” per a la cristiandat en una sèrie de missatges críptics. El coneixement secret és cobejat per una facció de cavallers templers que resideix a una gran abadia dels Pirineus francesos, i que lidera un Mestre ambiciós, amb projectes de grandesa delirants, a qui els herois de la novel·la intentaran anticipar-se. Aquest cop, contràriament a com passava a El Codi Da Vinci, l’objectiu no és el “Sant Greal” ; ara el tresor té a veure amb el testimoni de la vertadera mort de Jesús.
L‘intriga i l’acció fan que el llibre tingui una lectura àgil, sostenint-se la trama interessant en tot moment a base d’enigmes que s’hi van plantejant i una àmplia gamma de moviments enginyosos per part dels personatges per a resoldre’ls (al més pur estil Brown). També tenen atractiu les “aproximacions històriques” que l’autor relata. Al respecte, m’ha agradat el gest que aquest fa de dirimir, al final del llibre, quines han estat les seves incorporacions fictícies al substrat mític i històric en que es basa la novel·la. De la resta, sempre se n’aprèn alguna cosa, i un s’ho passa bé quan es planteja dins la dinàmica d’un thriller.

"allò alegre, valuós ..." d’Eric Rolf (una paràbola sobre el materialisme)

2007-05-10T21:23:00.000+02:00

Hi havia una vegada una dona sàvia viatjant per les muntanyes. En un rierol s’hi va trobar una pedra preciosa. L’endemà es va trobar un altre viatger i, com ell tenia gana, la dona sàvia va obrir la seva bossa per a compartir quelcom de menjar. El viatger amb gana va veure la pedra preciosa i li va demanar que li regalés. Ella va dir que sí i li donà sens dubtar-ho gens ni considerar-ho. El viatger va seguir el seu camí celebrant la seva bona fortuna. Ell sabia que el valor de la pedra preciosa li donaria suficients diners com per a assegurar-li la vida. Però uns dies després ell tornà buscant la dona sàvia i, quan la va trobar, li va tornar la pedra.
“He estat pensant”, va dir l’home, “sé quan valuosa n’és la pedra, però te la torno amb el desig que em puguis donar quelcom encara més preciós. Desitjo que em donis el que tens a dins que et va permetre de regalar-me-la.”

Eric Rolf 2006

PS : M’imagino un bon dia que quan li destaqués a algú la qualitat de qualsevol cosa que tingués, no em respongués amb l’habitual frase del tipus "i lo car que és ... !" Abans d’ahir, algú em va contestar en aquestes termes, per això la moguda aquesta d'aquest post.

Il·lustració : Psyché et l’amour de François Gérard

Reactable : Björk introdueix als seus concerts un instrument d’última generació ideat per la Pompeu Fabra

2007-05-07T21:21:00.000+02:00

Sense vent, sense cordes, sense tecles, ni botons, ni palanques, ni baquetes, ... així funciona la reactable : un sistema sintetitzador creat per professors de l’UPF que funciona intuïtivament, fent que la música esdevingui un element gairebé “tangible”. Sols movent una sèrie d’objectes de diferents qualitats electròniques, segons s’ubiquin en una taula, es disposin individualment (rotant-los i capgirant-los), i es deixin interactuar amb altres col·locats de formes capritxoses, aquest invent emetrà il·limitades combinacions de sonoritats i ritmes que es manifestaran també gràficament en diverses formes lluminoses i animades.
La cantant Björk s’ha interessat per aquest invent de factura catalana i l'ha incorporat als seus concerts.

Per a més informació : reactable

Botellada, botelló, botellot, ...

2007-05-03T23:36:00.000+02:00

Què cony ! “Botellón” ! Per què aquesta mania de voler nostrar una paraula que ens és aliena i de tan cutre significat ? La festa aquesta “troglodita” i la ditxosa parauleta que la identifica que se la quedin a les espanyes ; i el que és aquí, dediquem-nos a altres menesters.

El val de la fàbrica per a llibres de Sant Jordi

2007-05-01T13:53:00.000+02:00

Aquest és l’últim any que per Sant Jordi (dia del llibre) l’empresa ens obsequia a tots els treballadors amb un val per a gastar-nos a una llibreria d’Olot. El d’enguany ha servit per a finançar-me (parcialment) els llibres que n’exposo les portades. Em quedo per mi el de l'expedició de Cook.

2007-04-30T00:03:00.001+02:00

Jordán : Caballo de Troya 8

2007-04-28T21:51:00.000+02:00

Per fi he acabat Caballo de Troya 8. Encoratjat per la primera entrega d’aquesta saga (Jerusalén : Caballo de Troya 1), basada en el viatge a l’època de Crist d’uns exploradors de l’exèrcit americà, vaig pensar que aquest vuitè volum potser estaria prou bé, com el primer. Aquest cop però, la valoració no la faig tan positiva. Del primer llibre em va agradar la recreació en detalls sobre esdeveniments tantes vegades al·ludits, en especial el moment de la crucifixió i de l’agonia, tot narrat des d’un punt de vista “mèdic” del tot sorprenent, amb peus de pàgina plens d’”explicacions científiques i pseudocientífiques" molt divertides. I les notes més fantasioses, les més evasives : la pròpia execució d’un viatge al passat (també amb peus de pàgina “explicatius”) ; i el planteig d’un influx extraterrestre sobre l’Home-Déu, tot plegat fruit de la ment d’un escriptor, sempre interessat en la para-ciència, especialment en l’ufologia, com és JJ Benítez.
Caballo de Troya 8 es centra en el baptisme de Jesús. La novel·la desmenteix que aquest episodi s’esdevingués al Jordà i recrea la baixada a les aigües conduïda per Joan (a la novel·la, Yehohanan) com un acte no de redempció sinó de confirmació de la voluntat del poble hebreu de ser fidel a la nació i derrotar l’invasor, episodi que s’ubica en un dels afluents del gran riu : l’Artal (la llei jueva no permetria un baptisme en aigües no prou pures). El baptista és representat com un fanàtic religiós i desequilibrat a qui l’explorador acompanya durant un llarg sojorn, i aquesta part de la novel·la l’he trobat tediosa, massa llarga. Més endavant, més o menys a la meitat de la narració, entra en acció un metafísic xinès que a la vegada és el capatàs d'un grup de llenyataires al que Jesús pertany, i el llibre sembla canviar en ritme, l’activitat s’hi fa més freqüent. És en aquest punt on entra en lliça una mitologia oriental antiquíssima plena de missatges participats tant per Crist com per l’explorador americà. Llavors ve la part del baptisme, ja referida, on de nou la fantasia de Benítez es desplega esplendorosament : Jesús és literalment banyat per una llum del més enllà, provinent de lluminàries celestials que li revelen que comenci a fer de Déu entre els homes. I, seguint amb l’esquema i per finalitzar, la història continua amb l’estada del messies a Beit Ids, com sempre testimoniada pel viatger en el temps que l’acompanya en tot moment, una gran casa amb plantacions d’oliveres en propietat, que n’és l’amo i senyor un patriarca beduí, on no sabem encara si s’hi esdevindrà la interpretació lliure de Benítez sobre les temptacions en el desert. L’últim capítol no finalitza (hom podria pensar que ha comprat un exemplar on li falten les últimes pàgines) amb probabilitat expressament, per a despertar l’interés del lector a seguir llegint algun volum dels de la resta de la col·lecció, o bé per a deixar opcions obertes a continuar editant-ne més entregues.
Comptat i debatut, un llibre que pel meu gust es recrea massa en reflexions metafísiques en detriment de l’acció (de que gaudia Jerusalén, per exemple). No és literatura exquisida, ni tampoc crec que fos pensada com a tal pel mateix autor. És història-ficció novel·lada, gènere que m’agrada, però que en el cas que ocupa entra massa sovint en consideracions espirituals, fet que en molts passatges “espesseix” la lectura.

Virginia

2007-04-26T19:59:00.000+02:00

Em quedo molt parat, no faig més que sentir gent pretenent buscar-li raons a la matança de Virginia i parlant del sud-coreà, de qui ni el nom, ni l’edat, ni la condició m’importen una merda. Que si era un paranoic i per això el seu acte de desesper, que si es sentia arraconat, que si odiava als rics, que la tecnocràcia americana té aquestes coses, que si l’edat ... Quan es parlarà de les víctimes ? Quan maleirem la bèstia en aquesta història ? Trobo gravíssim haver-me hagut de sentir que –“ja els està bé als americans, això els passa per permetre de vendre armes sense llicència”. Em dol quan copso com respira alguna gent al respecte de tot això i les opinions que volen fomentar. Jo en aquest assumpte tinc una cosa clara : sóc radicalment contrari a la venda d’armes, però a la vegada considero sense embuts que qui mata són les persones. O és que un paio conduint un cotxe a tot drap no podria assassinar massivament ? o calant foc ; és l’obcecació que compta, i a partir d’aquí, segur que qui ho pretengués s’empescaria la forma de cometre qualsevol massacre. I sobre el coreà : la meva tesi és que si un individu no hauria d’haver vist mai la llum, no li donem llum ara parlant-ne tant. O és que volem que més desequilibrats com ell el tinguin com a model a emular ? Des d’aquí, encara que les meves paraules es quedin aquí dormint en aquest racó de diari, vull fer costat a les víctimes, dir que només m’interessen elles en aquest episodi, que jo també vaig ser universitari, i que sé el que és, que s’hi traven amistats, que s’hi viuen experiències que es recorden amb gratitud, i que tot plegat són vertaders privilegis que, malauradament a Virginia, se li van brindar a qui no hi tenia cap dret. No entenc res i sento ràbia. Que sigui maleït el record de l’assassí per sempre més.

Imatge : Mario Tama, Getty Images (reproducció parcial d'una fotografia de)

Mitologia de la Lluita contra el Drac

2007-04-22T19:34:00.000+02:00

La llegenda de Sant Jordi considera la lluita despietada del cavaller contra el drac per alliberar la donzella i l’obsequi d’una rosa per part d’aquesta a l’heroi com a mostra d’etern i apassionat agraïment, el que forma part d’un mite generalitzat a molts indrets del món. Trobem, però, mites molt similars en altres cultures, totes elles amb els ingredients comuns de la fera i l’heroi. A Egipte, Seth lluita contra la serp Apopis que vol devorar el Sol, a Grècia ens hi trobem Zeus que lluita contra Tifó, i a Apol·lo contra Pitó ; i herois com Hèrcules, Cadme, Perseu o Sígfrid, lluiten a mort contra el drac. Sants com Sant Jordi, Santa Marta, Santa Margarida (*), Sant Marcel, i el propi Sant Miquel lluiten contra ell.
(*) Segons Aureli Capmany, dins la llegenda de Sant Jordi la tradició li dóna a Santa Margarida el paper de la donzella alliberada.
No obstant, el drac simbòlic no sempre té connotacions exclusivament negatives. A la Xina, és l’emblema dels reis i d’un poder diví, motiu pel que se’l brodaven els emperadors a les seves indumentàries, i se’l reconeixia com a la muntura de déus i deesses. Al drac xinès se li atribueix la capacitat l’influir positivament en la fortuna (en el passat, en la dels emperadors i els seus pobles). També, per al lamaisme i el budisme indo-tibetà, és l’emblema de la vida i del verb diví, de la paraula conservadora de la vida a la terra (L. Charbonneau).
Un altre aspecte del drac és el de guardià dels tresors. Alguns filòsofs versats en mitologia estableixen les arrels d’aquest aspecte mític a la llegenda del Velló d’Or :
“Per evitar ésser sacrificat per Zeus, Frixos va fugir a la Còlquida en un boc que tenia el velló tot d’or. Allí es casà amb la filla del rei Aetes, fill del Sol, amb la que va tenir un fill i en senyal d’agraïment va sacrificar el boc. Frixos va regalar al seu sogre el pellatge de l'animal, qui el va penjar d’un roure guardat per un drac adormit, fill de Tifó, que llençava foc per la boca”.
Aquí comença la llegenda de Jàson i els argonautes, i el seu periple vers la Còlquida, on viatgen amb la finalitat de fer-se amb el tresor daurat. Gràcies a les arts de la maga Medea, Jàson va poder-se acostar on el drac custodiava el velló. El va adormir amb un beuratge màgic, el va vèncer i li va robar el preuat tresor. Jàson va poder realitzar aquesta heroïcitat gràcies a dos presents de Medea : un ungüent que el preservaria de l’efecte del verí del drac i el beuratge amb el que adormí la fera (altres presents li foren donats per la Deessa per a ajudar-lo en sengles aventures circumscrites dins els episodis de la Còlquida).
Cadme és un altre heroi que a Tebes venç al Drakon, fill d’Ares que guardava la font consagrada al Déu. De les dents d’aquest drac sembrades en varen créixer guerrers que es varen matar els uns als altres excepte cinc d’ells.
A la mitologia germànica, Sígfrid venç al dragó Fafner que era el custodi d’un tresor d’or. De la sang vessada pel dragó abatut l’heroi en recullí la clariaudiència que li va permetre d’entendre el llenguatge dels ocells, creuar el cercle de foc, despertar la bella Brunnilda, i conèixer els perills que l’esperaven.
Dins els testaments judeo-cristians ens hi trobem Jonàs, que quan va navegar per les aigües, (simbòlicament espirituals per a l’adepte) va ser empassat per Leviatà. Va romandre tres dies als llims -el ventre de la balena- per a eliminar els residus negatius de la seva psique, i quan va sortir de nou a la llum del dia, es va trobar purificat, podent anar a profetitzar a la ciutat de Nínive.
Conta la tradició que Santa Marta va anar sola a l’encontre amb el drac, i el va dur presoner a la ciutat enllaçat amb una cinta. Segons Aureli Capmany, aquesta mateixa icona és atribuïble a Santa Margarida, a qui Sant Jordi li va dir que prengués el seu cenyidor i li passés pel coll al drac per a dur-lo “com un gosset” un cop reduïda la bèstia pel cavaller. Segons Bartolomé Bioque, en canvi, Santa Margarida adopta un paper més “actiu” : fou llençada per un pagà al drac, que se l’empassà, i la santa dins el ventre de la bèstia va fer la senyal de la creu i el drac va rebentar, sortint-ne ella sana i estalvia, el que féu que des de llavors se la proclamés patrona dels enllumenaments.
Sant Marcel, el sant bisbe de París, citat a l’obra de Fulcanelli El Misteri de les Catedrals, és l’elegit per a representar la lluita contra el drac.
Dins el context dels sants i els dracs, hi ha també per a referir-nos-hi Sant Miquel, que a la capella de Santa Llúcia i a la pròpia sala capitular de la catedral de Barcelona s’hi troba esculpit amb un drac vençut als seus peus. A l’Apocalipsi de Sant Joan, el Crist Sol lluent es troba sempre simbolitzat per Sant Miquel, la divinitat guerrera, mentre que la seva ombra còsmica està personificada pel Drac Vermell.

Fragment del Cant de la Perla (*)
Vaig anar fins el drac pel camí més ràpid i el vaig treure del seu cau, espiant el seu descans per a prendre-li la perla ...
Vaig recordar de sobte que era fill de reis, que el meu bressol m’exigia estar en llibertat.
Vaig recordar també la perla amb la que vaig ésser enviat a Egipte.
Vaig anar amb dots màgiques vers el terrible drac i el vaig abatre pronunciant sobre ell el nom del meu Pare.
(*) El Cant de la perla és una addenda al text apòcrif "Les Actes de Tomàs", del que se’n coneixen, i han arribat fins a nosaltres dues versions: la siríaca i la grega. El fragment que cito és extret de la versió grega, que al seu moment (1883) va ser publicada a les *Acta Apostolarum Apocrypha*, de Bonnet. El text íntegre consisteix en una al·legoria sobre la condició humana, present i passada, i sobre quina és la nostra tasca com a persones.

Fonts : Luces en la Catedral, de Bartolomé Bioque, 2000, Editorial Club de Autores ; Costums i Tradicions Catalanes, d'Aureli Capmany, 1982, Editorial Laia.

Imatge : Estampa de Sant Jordi, mantinguda a la Col·lecció de Ca l'Ardiaca, Barcelona

De la Missatgeria Instantània a la Telepatia Electrònica (?)

2007-04-18T23:23:00.000+02:00

Adverteixo que la següent informació almenys a mi em “fot més por que una pedregada” ... tanmateix, comparada amb el que explico a continuació, una pedregada seria com una “pluja de maig”.

Un recent estudi encomanat al Centre de “Desenvolupament, Conceptes i Doctrines” del Ministeri de Defensa del Regne Unit, que té com a finalitat definir el context estratègic mundial al que fer front durant els pròxims trenta anys, posa sobre la taula la hipòtesi del desenvolupament de tècniques que permetrien la telepatia sintètica utilitzant la implantació de micro-xips. Aquesta tecnologia tindria a més altres prestacions, com serien la recepció d’emissions (potser amb finalitats d’entreteniment, podent fer prescindible l’ús de qualsevol dispositiu portable). Una vertadera “bomba” de notícia (si mai s’hi torna) : un invent així podria, per exemple, significar un benefici per a la coordinació d’atemptats, mobilitzant terroristes i simpatitzants de forma instantània i massiva. I és que, a més, atesa la creixent permissivitat en la difusió de coneixements científics i tecnològics, l’informe alerta de la tendència a obviar l’impacte ètic dels nous ginys que vagin inventant-se.

Cavallers Templers campaven per Aiguaviva

2007-04-16T22:31:00.000+02:00

Els Cavallers Templers varen tenir molta importància a Catalunya durant el segle XIII i a Girona hi tenien una bona casa (la que fa cantonada amb els carrers de Ciutadans i de les Ferreries Velles (*)), i a més, a pocs quilòmetres de la ciutat, dins els terrenys que es circumscriuen actualment al terme d’Aiguaviva, hi posseïen una Comanda que comptava amb una petita església annexa, conjunt que encara hi és. La casa es troba situada sobre una petita lloma que queda a ma dreta de la carretera de Girona a Santa Coloma, una mica abans d’arribar al poble d’Aiguaviva.
Del primitiu edifici, però, només se’n conserva la portalada d’entrada, sobre la qual hi ha dos escuts de pedra : el primer amb una creu templària, i el segon, amb un castell.
La Comanda d’Aiguaviva fou construïda immediatament després de publicar-se la butlla d’Innocenci III, el 8 de setembre de 1200, per la qual es facultava els Templers per a edificar pobles, esglésies i cementiris, als llocs on tenien propietats.
Bernat de Vilamarí, bisbe de Girona, es va distingir per la protecció que dispensava als Templers a finals del segle XIII, resistint-se a complir les directrius de Jaume II, que va disposar la captura dels de l'Ordre i la confiscació dels seus béns. Climent V, per la butlla publicada el 22 de març de 1312, va abolir l’ordre dels Templers, i la Comanda d’Aiguaviva va passar a ser governada pels Cavallers Hospitalers de Jerusalem.

(*) Segons la font que consulto, a la part superior d’aquesta casa, hi havia una curiosa galeria arcada i, distribuïts per la façana, un gran nombre d’escuts esculpits a la pedra corresponents a sengles cavallers. Una “restauració” poc afortunada d’aquesta casa, feta durant el segle XIX, va destruir lamentablement la galeria i els escuts.

Font : Gerona Histórica (1945) de Joaquim Pla Cargol, Editorial Dalmau Carles Pla, SA

Fotografia : http://www.motorclubgirona.com/castells/monuments/magdalena.htm

Pandora

2007-04-14T23:24:00.000+02:00

Pandora és un programa de molt fàcil maneig al que accedireu clicant sobre la imatge. A partir d’una cançó o artista que se li introdueixi, el programa en reconeix el “genoma”, i deixa escoltar tot un reguitzell de temes de similars característiques. Acabada la selecció musical que un pugui haver generat com a usuari no registrat, s'ofereix la possibilitat de donar-s'hi d'alta de forma gratuïta per a poder crear una "emissora" pròpia que ens permetrà una audició ininterrompuda de música amb una "arrel genètica" comuna. Molt adequat per a sessions que ens vulguem programar i que vulguem que resultin un determinat ambient, o simplement per a descobrir novetats afins als nostres gustos.

De Puta Pena

2007-04-10T21:51:00.000+02:00

El 1991 un narcotraficant colombià va ser agafat a Barcelona per passar a complir una pena de presó de 10 anys per tràfic d’armament i venda de drogues. Dins la presó, va fer amistat amb el seu company de cel·la IFU (inicials del seu nom), amb el que varen tenir la idea de tirar endavant un projecte comú que demostrés que, fortament penedits de les accions il·legals comeses, gaudien de bon cor i esperit emprenedor i, segons consta a la pàgina oficial del susdit projecte empresarial (trobeu el link més avall), per així “alliberar les seves sensacions interiors” -(?) això últim realment em sona a autèntica parida, no li veig cap sentit-. Així doncs, funden la marca DE PUTA MADRE 69 (disculpeu la baixesa), que inicialment es dedica a la confecció de samarretes, i que avui en dia s’afiança com a marca de moda a l’Amèrica Llatina, on va començar, i a Europa, fabricant actualment peces de vestir de tota mena.
El que és a mi, les seves samarretes em produeixen vertader “glaucoma”, com suposo que li deu passar a tothom qui pretengui viure en un paisatge civilitzat, on l’insult no sigui explícit, ni l’ofensa. Alguns exemples de les inscripcions d’aquestes samarretes, que apareixen sempre ben evidents amb caràcters grossos, sovint brillants, bé al pit o a l’esquena, són : CABRÓN, MARICÓN, NARCOTRAFICANTE, ILEGAL, COCAÍNA, CRACK, BRAZO DE LA MUERTE, ..., DE PUTA MADRE. La tesi dels fundadors de DE PUTA MADRE 69 és que vestint una de les seves peces, un deixa de prendre drogues o ésser violent perquè ja té aquestes facetes canalitzades amb les susdites inscripcions : “ha, ha, ha” -el que és jo, no m’ho empasso-. Són instigadores dels comportaments que proclamen, no al revés. No tothom raonarà de la forma tan enredada com ens diuen aquests empresaris per maquillar el seu mal gust. Que no ens enganyin, si per ells el món de l’hampa té una aurèola tan “glamorosa”, si els seus “distintius” d’un passat criminal els semblen tan "originals i transgressors", si no renuncien a l’ostentació de símbols de la seva vida passada que els deu semblar tan original, i no sols això, si a més la volen prodigar com a “autèntica”, que ho manifestin així i no s’inventin excuses barates per vendre les seves ordinàries col·leccions.

Pel·lícules que m'agradaven el 1993 (i que em segueixen agradant)

2007-04-07T14:16:00.000+02:00

He trobat una llibreta on mantenia una llista de les millors pel·lícules que havia vist fins 1993, quan vaig deixar d'actualitzar-la. Fent una mena d'exercici de "refresc" a l'hora de transcriure-ho, me n'he adonat que encara és vigent com a llistat de referència propi. Hi consten tots aquests títols :

Akira
Alien : The Eight Passanger Of Nostromo
Amadeus
Apocallypse Now
Arizona Baby
Bajarse Al Moro
Belle Époque
Blade Runner
Blood Simple
Blue Velvet
Bram Stoker's Dracula
Brazil
Citizen Kane
Clockwork Orange Clock
College
Como Agua Para Chocolate
Dance Of The Vampires
De Noorderlingen
Dead Poets Society
Death In Venice
Deliverance
Der Himmel Über Berlin (The Sky Over Berlin)
Derzu Uzala
Dom Za Vesanje (The Time Of The Gipsies)
Europa
Fanny And Alexander
Freaks
Gandhi
Glengarry Glen Ross
Ivan Groznyy I
Ivan Groznyy II : Boyarsky Zagovor
Jabberwocky
Jacob's Lader
La Ardilla Roja
La Estanquera De Vallecas
La Vaquilla
My Own Private Idaho
Night On Earth
One Flew Over The Cocoo's Nest
Orquesta Club Virginia
Paths Of Glory
Quadrophenia
Schindler's List
Sex, Lies, And Videotape
Solaris
Stagecoach
The Crying Game
The Elephant Man
The Fortune Cookie
The Godfather Part III
The Ladykillers
The Last Emperor
The Man Who Shot Liberty Valance
The Name Of The Rose
The Odd Couple
The Philadelphia Story
The Quiet Man
The Third Man
True Stories
Uccellacci E Uccellini
Unforgiven
Vacas

Fotografia : Casal Societat "La Principal" (Vilafranca del Penedès)

El mestratge

2007-04-06T13:31:00.000+02:00

To whom it may concern : El mestratge consisteix en l’ensenyança amb l’exemple d’habilitats i tècniques, però queda desacreditat si es perd la implicació activa en els processos que duen a la producció d’allò a aconseguir (encara que estiguin a càrrec de personal subordinat). Per molt que la transferència de coneixements als altres comporti la seva autosuficiència per a realitzar qualsevol cosa, hom no pot deixar de mostrar-se actiu en l’execució i en la mitigació dels handicaps que puguin sorgir. Tot líder ha de considerar-ho si vol que se’l creguin com a tal.

SPQR

2007-04-05T23:16:00.000+02:00

Senatus Populusque Romanus. Les centúries desfilen per Girona un any més.
Segons diu la tradició, els manaies de la processó eren reclutats al poble de Sant Daniel, ja que suposadament allà s’hi trobaven els homes més avesats al dur treball del camp. La disfressa que duien aleshores era ben diferent a la d’avui en dia : una túnica blanca, pantalons blaus amb franja groga i tires de cuir fins a mitja cama, una capa vermella o blava (segons si la confraria era de la Puríssima Sang o de la Passió i Mort, respectivament), bigotis i barbes postisses, amb preferència de colors blanc o groc, cascs amb crinera vermella, i una cuirassa cobrint-los el pit. D’armament : un escut rodó i una pica.
Era una costum inveterada que molts d’ells reposessin forces a base de bunyols i aiguardent durant l’assaig previ a la processó, el que després acabava notant-se doncs no acabaven d’ordenar-se com a formació (... per veure-ho). Les cuirasses que usaven els ”romans rasos” eren pintades d’un gris mat, mentre el capità i subalterns les duien brillants. Els de més rang exhibien, a més, vistosos plomalls als cascs.

Actualment, proveïts els manaies de l'equipament més apropiat pel mestre llauner Ramon Boix, la seva escenificació ha fet un gir radical : ara la tècnica artesana i el bon gust afloren en forma de guarnició romana amb totes les lletres.

Font : Gerona Popular de Joaquim Pla Cargol, 1944, Editorial Dalmau Carles, Pla

Imatge : Vinyeta d'Obèlix i Companyia d'Uderzo&Goscinny, 1976, Editorial Dargaud

La Llibreta de la Núria

2007-04-01T23:39:00.000+02:00

Corria l’any 2005 que escoltant les versions de la ciutadania berguedana i de la conselleria d’interior, no em vaig empassar l’oficial, que sostenia que la tasca dels mossos d'esquadra durant la Patum de Berga fos l’adequada per evitar l’assassinat del jove Pep Isanta a mans d’una colla d’skins. Els berguedans clamaven la tardança en assistir els mossos, d’altres la seva passivitat un cop assabentats de les primeres refregues. Però a banda de tot això, si cobrien la seguretat durant les festes, no tenen excusa, no poden “fer combregar amb rodes de molí”. On eren ? Estaven posant multes ? La versió de l’aleshores consellera d’interior Montserrat Tura, que ja he mig referit, em va semblar tardana, sense solidesa, freda i poc convincent ... i el que és més greu : mancada d'autocrítica, sense les disculpes que tots hauríem trobat adients ... -senyora consellera, se'n va adonar que es va cometre un homicidi en presència de patrulles de la seva policia?-. Vull fer un incís sobre el que apuntava esbiaixadament de les multes. D’habilitat per posar-ne sí que en tenen els agents, de tots és coneguda, l’ostenten per damunt de cap altra. De fet, l’acte de multar és mecànic, els va bé, va amb la seva personalitat de “ferm acatament al codi escrit”, de la qual no en vulgueu esperar el més mínim indici de feedback, ni verbal, ni no verbal -molts com jo potser ho heu experimentat-.

Doncs bé, compte que policies com aquests troben la llibreta blava de la Núria, hi llegeixen al·lusions a “danys amb finalitats terroristes” -com les hi podrien trobar llegint això que escric- i la detenen per indicis de “pertinença a banda armada” i “tinença d’explosius”. La Núria Pòrtulas, una educadora social de Sarrià de Ter, escrivia notes en aquesta llibreta en relació a la seva activitat dins el comitè de solidaritat amb Joan Surroche, un jove buscat per la justícia italiana per delictes, per exemple, d’incendi de vehicles. Però aquest cop la causa de la detenció no l’hem d’atribuir només a les suposades formes barroerament expeditives dels agents, un cop donada una ullada al bloc de notes de la Núria, no. Segons les fonts que consulto -i que no desacredito, per això me'n faig ressò-, la conselleria d’interior, actualment liderada per Joan Saura (militant d’ICV : Iniciativa per Catalunya Verds) està fent pressió contra el creixent moviment llibertari, part del qual s'estableix a les nostres comarques a Banyoles i Sarrià de Ter. I a Sarrià s’hi van trobar la Núria, vinculada a una casa ocupada que anava a obrir-se pròximament com a centre cívic. Un cas típic de cap de turc ? En té tots els ingredients. La Núria es troba empresonada a Soto del Real (Madrid) des del set de febrer i s’està pendent que l’Audiència Nacional valori les proves i, amb elles, se li imputin possibles càrrecs. Senyors Joan Saura i Joan Boada (militant d’ICV : Iniciativa per Catalunya Verds, secretari general de la Conselleria d’Interior) a vostès que se’ls presumeixen ideals progressistes, un cert recolzament als moviments associatius de tipus cívic i social de base popular, realment porteu les regnes de la policia del mandat català i d’esquerres ? No ho sembla pas, més aviat es diria que ara us interessa més guardar el despatx i el sou que no pas la moral.

Diumenge de Rams

2007-04-01T09:58:00.000+02:00

Un matí de diumenge de rams com el d’avui de farà uns vint-i-cinc o trenta anys, aniria a l’església de Sant Jaume a beneir la palma i m’hi trobaria tots els altres nens del barri. Aleshores jo vivia més cap al veïnat, i pertanyia a la parròquia de Sant Jaume, on vaig fer la primera comunió (més tard, de mutu propi vaig decidir desentendre’m de la religió : el bateig i la comunió han estat les meves úniques “cerimònies iniciàtiques”). Tots davant la placeta que conforma l’encreuament de dos carrers, al davant del porxo de la portalada de l’església, aixecant les palmes, els palmons, i les branques de llorer (aquestes últimes, més aviat les duia la gent adulta), esperant que mossèn Àngel les remullés amb l’aigua beneïda. I tots "d’estreno” ! ... estrenant roba d’entretemps que si fes un dia rúfol com avui potser ens faria passar fred. Però tant s’hi valia, era el dia d’anar mudat : sabates de xarol llustroses, i tons clars pastel. Aquest és el vague record que mantinc, i també el del groc pujat de les palmes seques resplendents al sol, amb aquells llaços tan ben treballats.

Darwin Awards

2007-03-29T19:03:00.000+02:00

Escoltava la ràdio el diumenge a la nit i reia sol. Els de la tertúlia 4C (La Rosa de los Vientos, Onda Cero) comentaven les històries d'alguns personatges que havien guanyat Darwin Awards, premis que es concedeixen "als qui contribueixen a la millora de l'espècie sortint-ne ells mateixos de forma accidental", tot i que no necessàriament el subjecte hagi de morir, n'hi ha prou amb que quedi discapacitat per a procrear. Segons deien, totes les cròniques tenen testimonis i estan contrastades per diferents fonts que les avalen com a reals, distingint-se de llegendes urbanes, les quals també consten a la pàgina oficial en una llista separada (podeu clicar a l'enllaç que he posat per accedir-hi). Alguns dels premiats varen ser els protagonistes d'històries com aquestes :

La d'un tiu que, segons l'informe forense, es posa el motor d'un jet a reacció al cotxe, s'enlaira amb el cotxe "tunejat", vola uns pocs quilòmetres i acaba encastant-se contra la paret d'una penya, deixant poques restes anatòmiques a conseqüència de la col·lisió (alguns cabells i dents) ... "mira mamá : sin pies, mira mamá : sin manos, mira mamá : sin dientes".

La d'un policia, que li sona el telèfon a la nit, es desperta sobtadament i, confonent-se, en comptes d'agafar l'auricular, pren la pistola que ha deixat a la tauleta i es fot un tiro.

La d'un professor que es recolza sobre una vidriera per demostrar als seus alumnes com de ferm és el vidre i que ben instal·lat, i es precipita al buit des d'una alçada de vàries plantes (ell i vidre).

Imatge : La caricatura de Charles Darwin com un simi va aparèixer al London Sketch Book el 1874.

Apunts Alquímics : El Mercuri Hermètic

2007-03-27T20:41:00.000+02:00

El mercuri hermètic és representat mitjançant el jovencell que incendia el compost alquímic, guarnit com el déu grecoromà Mercuri (Hermes), o bé com l’egipci Hermes Trismegist (pare de l’hermetisme), com Crist, o amb disfressa burlesca, com un Arlequí.
El déu Mercuri dels romans (anteriorment déu Hermes dels grecs, i posteriorment identificat amb l’egipci Hermes Trismegist), pare de l’alquímia i protector de les ciències ocultes, és considerat una figura cabdal del magisteri. Com el metall que el representa (l’argent viu), té la capacitat d’assumir la forma de qualsevol substància, encarnant d’aquesta forma les diverses dimensions d’allò real. La centralitat d’aquesta figura radica en l’aspecte androgin d’un déu adolescent, una característica que determina la seva capacitat de generació i transformació de sí mateix i de tot el que l’envolta. El mercuri dels filòsofs, de fet, simbolitza el fluid psíquic que contenen tots els éssers, i que dóna origen al fil daurat de la simpatia amb l’univers. El mercuri hermètic, però, té una naturalesa dobla i contradictòria, doncs pot assumir el paper de guia, de company, de tutor, i a la vegada tenir el semblant demoníac dels simis, del diable, o de l’arlequí.
Mercuri ocupa una funció en els rituals esotèrics, en ells hi intervé com un influx sobre l’adepte per ajudar-lo a creuar els confins de l’espai i el temps i endinsar-se en la regió de la sacralitat i el misteri. Aquesta inclinació a l’espiritualitat, reservada només a uns pocs elegits, és la via d’accés a la comprensió dels arcans que expliquen la vida i la creació.

A la fotografia, Mercuri cordant-se les sandàlies alades, estatueta en marbre de 58 x 33 cm, de Jean-Baptiste Pigalle. Mercuri és el primus agens del magisteri hermètic, el missatger que comunica l’organisme individual amb la font de la vida còsmica. A ell se li atribueixen les operacions màgiques i la medicina oculta.

Font : Astrologia, Magia, Alchimia de Matilde Battistini, Editorial Electa

300

2007-03-25T23:00:00.000+02:00

Jo no he vist mai en la iconografia que ens ha deixat la civilització persa de 5 segles abans de Crist (essencialment en baix relleus en pedra) a personal amb l’abillament que duen els perses d’aquesta pel·lícula, que semblen tots més aviat sortits del Bagdad d'Aladí (islamistes ben forjats : morens, amb turbants i bombatxos). De fet, ja se m’havia informat que la pel·lícula semblava voler fer paral·lelismes amb la guerra que lliuren els EEUU al pròxim orient, i he comprovat que raons per a sospitar-ho no n'hi falten. Per exemple, la resistència dels tres-cents a les Termòpiles no està recolzada pel parlament espartà, una àmplia facció del qual (diem-ne “demòcrata”) s’hi oposa i vol fer tornar els soldats. El rei d'Esparta, i cabdill dels combatents (Leònides), en vàries de les seves arengues, planteja la batalla com una contribució històrica clau per a la consecució del que en un futur hagi de ser un món lliure. Es comenta que inclús el govern iranià a elevat queixes, que trobo exagerades, tot s’ha de dir ; tinguem present, a banda de quan remota és la història que s'hi relata, que els còmics tendeixen a discernir ben clarament quins són “els bons” i quins “els dolents”, i que això, per damunt de tot, és un recurs literari (la pel·lícula està basada en un còmic de Frank Miller).
El film, no obstant incongruències històriques i propaganda oculta que se li puguin atribuir, és molt bo : una obra d’art, un regal pels sentits. Té unes coreografies que jo mai he vist igualades en pel·lícules bèl·liques, les escenes de les batalles amb la sang que esquitxa la pantalla guanyen en realisme, i no s’hi veuen extres distrets, tots conformen uns quadres estèticament sublims. El vestuari -ben espartà l’aplicable als bons, imagineu-vos, amb poc pressupost han fet el fet- és una parenceria de bon gust, així com els decorats. Es tracta d’una pel·lícula essencialment visual, gran part de la qual la va relatant una veu en off. I sobre si "els bons" que s’hi representen ho foren en realitat ? què voleu que us digui : potser no es sabrà mai ... però a mi si una pel·lícula m'ha agradat mínimament, segur que de part "dels dolents" no m'hi he pas posat. A més, Leònides i els tres-cents eren mediterranis, generacions primigènies al bressol de la nostra civilització, motiu de més per a congeniar-hi. No sé ... fa molt de tot això. La pel·lícula m’ha agradat, com em va agradar molt també Sin City, del mateix dibuixant Frank Miller, que en aquella ocasió també va fer de director.

Clicant sobre la imatge accedireu a la pàgina oficial de la pel·lícula.

Mostres d'Urbanitat

2007-03-24T17:47:00.000+01:00

Alguns graffitis de sota les vies del tren i voltants (Girona) :

3 Mesos de No Fumador

2007-03-23T19:10:00.000+01:00

El títol d’aquesta entrada conté una diferència subtil respecte als altres que he anat posant quan he assolit algunes de les fites d’”ex-fumador” que em vaig marcar al començament. El fet és que no puc dir que faci "ics" mesos que no fumo perquè no és veritat ; el dissabte a la nit vaig fer una cigarreta la incidència de la qual considero prou diluïda entre els tres mesos com per a negligir-la.
Em va alarmar trobar-li plaer. No en vaig fer cap fàstic, ans al contrari, i ni vaig estossegar. I ara tinc un dilema : vaig fumant de tant en tant, sense abusar-ne ? M’abstinc de comprar paquets de cigarretes, però em permeto de tant en tant algun puret ?

Quatre anys de guerra a l’Iraq : un balanç

2007-03-20T22:48:00.000+01:00

Avui fa quatre anys que els exèrcits americà i anglès van iniciar els bombardejos sobre l’Iraq amb el pretext de l’ocultació d’armes de destrucció massiva per part del regent d’aquell país (Sadam Hussein). Una excusa sense cap fonament, com més tard varen haver de reconèixer tots els instigadors de l’atac (Aznar, Blair, i Bush). I allà segueixen (no els soldats espanyols, als que Zapatero va fer tornar sense parpellejar als pocs dies de ser elegit president, al meu entendre conseqüentment, atès que no hi havia raons per a mantenir-los-hi). Els tres susdits, altrament anomenats el “Trio de les Açores”, han emmerdat tant la situació que “el mal” ja no radica només a l’”eix del mal”, dit d'aquell enemic inventat que havia de donar sortida a l’stock armamentístic (conspiració ?). O realment les amenaces eren tant flagrants ? Sí que els atacs de l’11-S varen colpejar fort als sòlids EEUU, on mai des de la guerra de la independència s’hi havia viscut cap conflicte bèl·lic, però això no els va dur a fer pagar els plats trencats als afganesos ? Justificat o no l’atac sobre els talibans, què més volien els americans ? Més tard va venir el pretext de les armes de destrucció massiva per a justificar l’aniquilació del règim de Sadam. Atesa la invasió de l'Afganistan, com a resposta als atacs sobre Nova York, i admès l’error en considerar l’Iraq continent d’armes massives, aquí hi ha d’haver per força interessos ocults per a mantenir les tropes allà, i qui diu ocults, diu econòmics (no en va es tracten totes dues, l'afganesa i l'iraquiana, de zones riques en jaciments petrolífers). Els resultats nefastos de tot això els tenim a la vista : l’ascendent recompte de morts a la guerra ; les amenaces terroristes continuades d’islamistes radicals al món occidental, amb la dissort d'acabar-se acomplint (tots tindrem sempre ben gravada la matança de tants innocents als trens de Madrid) ; la proliferació de grupuscles que abracen la idea de l’imperi islàmic extenent-se per Espanya (la seva mítica Al·landalus i més enllà) ; les matances utilitzant la immolació (o la primacia de la venjança per sobre de la pròpia existència com a "camí cap a la beatitut celestial") : ... tot plegat "encoratjador". En relació a l’ocupació d’un país, sempre he pensat que als de dretes no els era tan difícil com als d’esquerres el trepitjar el proïsme per a aconseguir rèdits immediats, materials. Però senyor Blair -“laborista d’esquerres”-, a vostè no l’entenc, i em molesta en gran manera que miri a un altre costat quan està en joc la vida de les persones, ja no diré en general -potser seria esperar-ne molt vist de quin peu calça-, sinó dels seus mateixos conciutadans. La seva catadura pot ser la d’un criminal de guerra, com la dels altres dos de les Açores, però no la d’un socialista.

"El Laberinto del Fauno" i la memòria històrica

2007-03-18T22:23:00.000+01:00

El Laberinto del Fauno l’hauria de veure molta gent per fer memòria i adonar-se’n que no es pot ser un nostàlgic de la bestialitat. Podeu endevinar d'a qui m’estic referint -sinó veieu la foto de més avall-. És de les poques pel•lícules que he vist que posa a l’antic règim al lloc que li correspon, descrivint tots els seus tints més despietats. La maldat dels militars es contraposa a la innocència del nen amb la seva imaginació més fantasiosa ; una expressió més de la llibertat. El militar, per contra, que ha decidit portar una vida sense consideració vers les persones, inhibeix les situacions que no interessen prement el gallet d’una pistola per liquidar-ne als causants ; així mateix és com es relata a la pel•lícula, de forma explícita i crua. El film planteja una antítesi total entre dues personalitats contraposades : la d’una nena innocent i pura i la d’un capità carnisser, el que crea una tensió mantinguda durant tota la trama, i que fa que un ratifiqui les seves conviccions més pacifistes i acabi abominant del món militar. Com a paradigma de la violència repressora el final de la pel·lícula és colpidor, la injustícia que s'hi comet és atroç.

La foto aquesta penosa d’en Zaplana amb la bandera de l’antic règim, de la que en sobren comentaris (“a buen entendedor, pocas palabras bastan”) sembla significar que la dictadura militar de que parla la pel·lícula a ell ja li estava bé ; observeu com d'orgullós s'hi troba amb el drap. La foto ha de fer reflexionar a tots els que varen trobar tant d'"extrema gravetat" que en Carod-Rovira fes broma posant-se una corona d’espines de souvenir, o que varen criticar que en Zapatero es posés en un moment donat un mocador palestí.
Un dels subjectes que en Zaplana sembla tan satisfet d’acompanyar duu una dessuadora on s’hi pot endevinar la paraula “ULTRA”. Un altre porta lligada a la cintura una bandera amb la creu aspada de San Andreu, la de l’imperi espanyol (que també fou adoptada pel moviment carlista).

Apunts Alquímics : L’Adam Alquímic

2007-03-17T16:00:00.000+01:00

L’Adam alquímic és el mateix que el bíblic al paradís terrestre, encara que també se’l pot representar amb la imatge de l’androgin o de l’home micro-cosmos. En definitiva, és l’expressió més ideal i perfecte de l’ésser humà.
És la síntesi de tots els contraris i expressions que governen els distints graus del cosmos. En aquest personatge nascut de la terra per acció divina s’hi guarda el secret de la creació universal. La figura coincideix amb la de l’home micro-cosmos i amb la de l’Anthropos gnòstic, l’home de llum que roman al paradís donant nom a totes les coses i interpretant amb la seva intel·ligència tot allò existent. La perfecció adàmica equival a la descoberta de l’arcà universal de la vida i a la possessió del poder sobrenatural amb el qual Déu dóna origen al cosmos. Aquesta perfecció s’aconsegueix amb la unió de l’ànima i el cos, el mite de l’androgínia i l’harmonia amb els principis que regeixen l’univers. Zòsim de Panàpolis (Egipte), un dels més grans alquimistes alexandrins, interpreta el nom d’Adam com una síntesi de les paraules gregues que designen els quatre elements i els quatre punts cardinals : aire (llevant), aigua (septentrió), terra (ponent), i foc (meridió). Segons la interpretació cabalística l’Adam celest representa l’ordre espiritual contraposat al de l’Adam terrestre, creat de la matèria primordial i amorfa.

Font : Astrologia, Magia, Alchimia de Matilde Battistini, Editorial Electa
Il.lustració : Adam i Eva de Lluc Cranach, 1528 (díptic conservat a la Galeria dels Ufizi, Florència, Itàlia)

Corea del Sud prepara el primer Codi Ètic de la Robòtica

2007-03-12T22:33:00.000+01:00

Isaac Asimov va postular el 1942 les següents tres lleis de la robòtica al seu relat de ficció Runaround :

1. Un robot no pot fer mal a un ésser humà o, per inacció, permetre que un ésser humà prengui mal.
2. Un robot ha d'obeir les ordres dels éssers humans, excepte si entren en conflicte amb la primera llei.
3. Un robot ha de protegir la seva pròpia existència en la mesura que aquesta protecció no entri en conflicte amb la primera o la segona llei.

Ara a Corea del Sud la ciència-ficció d’Isaac Asimov sembla agafar visos de realitat : el govern coreà està preparant l’esborrany del primer Codi Ètic de la Robòtica a fi de permetre a humans i robots de conviure sense perill. En aquest sentit el Ministeri d’Indústria, Comerç i Energia d’aquest país pretén acabar una Carta aquest mateix any que abasti el desenvolupament de la robòtica, els límits ètics, i l’ús de l’ètica i d’estàndards ètics per a la reconstrucció i la destrucció de robots.
Es preveu que d’aquí a dues dècades els robots comencin a experimentar un creixement exponencial en quantitat i en prestacions, particularment en qualitats humanes, aplicant-se sobretot a feines d'acompanyament a persones (com l’atenció a gent de la tercera edat). Tot i que encara cau dintre de la ficció la figura de la màquina que ha pres consciència de sí mateixa, la tendència fa pensar que amb probabilitat aquest primer Codi hagi de patir revisions a mida que s’aconsegueixin fites en l’"humanització" dels autòmats.

Rachael és una replicant model Nexus-6 a la pel·lícula Blade Runner, on es planteja el conflicte existencial d’uns robots que neguen la seva condició de màquines anhelant en canvi la d'humans : són els replicants, uns androides d’aparença totalment humana, que tenen sentiments i plena consciència de la pròpia existència ; una existència que conté fins i tot records artificials incorporats durant la seva fabricació.

Orígens Llegendaris de Girona

2007-03-11T18:07:00.000+01:00

La llegenda i la tradició suposen sobre Girona que va ser fundada per un rei anomenat Gerió. Es diu d’aquest rei que era natural de Líbia o de Mauritània (al nord de l’Àfrica) i que estava emparentat amb el rei Beto, que va ser l’últim dels de la dinastia íbera Túbal. Sembla que els pobladors d’aquell remot territori el varen anomenar Gerió (que vol dir adventici) per la seva condició d'immigrant.
Segons la tradició, Gerió va desembarcar a Colliure, vila costera del Comtat del Rosselló (actualment territori català sota administració francesa), es va apoderar del seu port i llavors va penetrar a la península, fundant Girona al territori dels laletans. La va fundar sobre un petit altell a un cantó del riu Onyar, al lloc on més tard s’hi edificà la Torre Gironella, de la qual encara en queda algun vestigi.
La tradició segueix contant que el monarca va morir a mans de l’egipci Ossiris, qui no va quedar-se amb cap terra, sinó que les cedí als fills de Gerió per a que les governessin.
Aquells fills, que varen ser tres, conjuntament anomenats els Lomnimis, varen dedicar tots els seus esforços a la governació del poble, i varen fomentar l’engrandiment de Girona, a la qual varen dotar de bons edificis i la varen tancar amb sòlides muralles que l’encerclaven dins un triangle, amb un castell a cadascun dels tres vèrtexs, que varen anomenar Geriona en honor al seu pare com a fundador, d’on va derivar el nom llatí Gerunda, i el català Girona.
L’historiador Jeroni Pujades indica la llegenda de la fundació de Girona per part de tres Germans Gerions i que se la va anomenar Lomnímia. Però això segurament es refereix al govern de la ciutat per part dels fills de Gerió.
Carles Vivó, al seu llibre “Llegendes i Misteris de Girona” al·ludeix a la més fantasiosa de les llegendes, atribuint-li a Gerió la figura d’un monstre de tres caps (en igual nombre que els tres Lomnimis curiosament, que obraven com a grup i se’ls referia conjuntament). Afegeix Vivó que va ser el mateix Hèrcules qui va matar al monstre tricèfal per arravassar-li un ramat de bous.

Gerió : L’historiador i arqueòleg Adolf Schulten suposa que en la figura de Gerió s’hi amaga potser algun rei de Tartessos (actual Andalusia), que va haver de lluitar contra els fenicis quan aquests tractaven d’acaparar les riqueses minerals d’aquelles terres.
El poema d’Avieno ”Oda Marítima”, del segle VI aC, esmenta l’Arx Gerontis (la fortalesa de Geront) a l’entrada del riu Guadalquivir, on en època romana hi va haver la Torre de Cipió.

Fonts : Gerona Popular de Joaquim Pla Cargol, 1944, Editorial Dalmau Carles Pla, SA ; Llegendes i Misteris de Girona - Quaderns de la Revista de Girona, 24 de Carles Vivó, 1989, editat per la Diputació de Girona.

Apunts Alquímics : El Déu Arquitecte

2007-03-10T18:05:00.000+01:00

El Déu Arquitecte és capaç de l’ordenació del caos. Se’l representa mesurant el món amb un compàs, símbol de racionalitat i de consciència superior. En alquímia, aquesta figura s’identifica amb aquella del savi-filòsof, senyor del cosmos i creador de nova vida a través de la Gran Obra.
La figura del Déu Arquitecte, senyor i creador del cosmos (l’univers ordenat segons un patró racional i geomètric) la utilitzen els alquimistes com una imatge emblemàtica per a indicar la funció del mestre, aquell que ha acomplert la Gran Obra i ha aconseguit la pedra filosofal : el símbol de la dimensió divina oculta a l’interior de la naturalesa humana, feta aflorar gràcies a la renúncia de l’egoisme i a la separació de les passions terrenals. Mitjançant aquest motiu, els adeptes estableixen l’equació entre l’obra alquímica i la creació divina.
En la metàfora de l’arquitecte diví s’hi fonamenten els valors universals del coneixement atribuïts al Renaixement. Molts artistes (com Da Vinci, Michelangelo o Raffaello) van partir d’aquesta idea per dur a terme la implementació del que es va anomenar art mecànica i que va significar un punt d’inflexió en les arts figuratives. Segons la visió del Renaixement, l’arquitecte i l'artista plàstic són els que dominen la tècnica de la interpretació de la natura i de la plasmació als edificis, als llenços i a les escultures de la seva forma ideal. Com el demiürg platònic, que tenia el poder d’infondre vida a les substàncies inerts i d’extreure de la matèria l’element espiritual. Aquest tema iniciàtic és central en la francmaçoneria. No és casual que en el símbol dels maçons hi aparegui un compàs, icona de la veritat i de la raó amb la qual l’adepte es pot erigir per damunt del domini dels sentits i iniciar-se en la intel·lectualitat.

El compàs i l'escaire són el símbol del maçó i representen la base tècnica que ha de suportar qualsevol obra.

Orígens : Deriva de la figura del demiürg platònic i gnòstic.
Variants i altres definicions : Anthropos, home hermètic, Mestre maçònic.
Simbologia relacionada : Compàs, pentagrama, segell de Salomó, macrocosmos, pelicà.
Tradicions esotèriques i sapiencials relacionades : Pitagorisme, platonisme, gnosticisme, francmaçoneria.
Difusió iconogràfica : Edat Mitjana tardana i Renaixement (en miniatures i frescos) ; edat barroca i segle XVIII (pintures a l’oli i gravats).

Font : Astrologia, Magia, Alchimia de Matilde Battistini, Editorial Electa.

2,5 Mesos Sense Fumar

2007-03-10T11:57:00.000+01:00

Frases i dites populars de venedors gironins del segle XIX

2007-03-08T22:23:00.000+01:00

He llegit un capítol d’un llibre de l’any 44 sobre Girona que parla de les frases que acostumaven a cridar els revenedors de carrer a finals del XIX. Es tracta d’una pintoresca col·lecció de modismes, locucions i dites de caràcter popular. Al llibre referit (veure referències més avall) se’n ressenyen només les més destacades, són aquestes :

L’expenedor de llumins : Dues capses, tres quartos ! (pausa) I a prova ! (pausa), sense pet i sense fum (pausa), fregant s’encenen !
I la quitxalla solia corejar el final del seu pregó : bufant s’apaguen !

L’herbolari : Arnica, aiguanaf compost. Remeis pels cucs !

El saler : Vaja, dones, compreu sal !

El canader : Terra d’escudelles, dones !

Un pagerol molt popular, vellet i coix, amb una cama molt més curta que l’altra i amb el genoll de la cama coixa molt enganxat al de l’altra cama, que venia bolets i mantega, i que compassava la seva cantarella amb una mena de salts que feia caminant : així quan descansava sobre la cama curta, que tot el seu cos s’abaixava, deia : Mantega fresca ! I en recolzar la cama sana, el seu cos s’alçava i deia llavors : Moixernons !

El drapaire : Draps i espardenyes, dones dolentes !

En “Cul d’Ous” : aquest també era un tipus molt curiós i popular, que proveït d’una campaneta, anunciava les funcions religioses de varies esglésies des de les cantonades estant. La quitxalla li cridava i el perseguia, però ell, impertèrrit, seguia el seu camí i s’anava parant a cada cantonada, fent sonar la campana i remugant unes paraules que mai s’entenien pel poc timbre de veu i per l'algaravia promoguda pels nens que l’envoltaven.

El tovalloler : Tovalloles ben peludes a pesseta en dono dugues. Tovallons endomassats per fregar els morros untats. Si li regatejaven el preu, afegia : Quines dones més tossudes, per dos rals en volen dues ! I també deia : Tinc llençols de doble talla, per marit, dona i canalla. Tovalloles a ralet, per vostè i el senyoret. Mocadors de seda estranya per les noies de muntanya ; mocadors de seda fina per les noies de marina.

Un altre drapaire, duent una bàscula romana : Hi ha cap pell de conill ? Hi ha res pel drapaire ?

L’argenter : Plata i or, qui ven ?

El paraigüer : Paragüero ... paraigües per adobar !

Font : Gerona Popular (Biblioteca Gerundense de Estudios e Investigaciones) de Joaquim Pla Cargol, 1944, Editorial Dalmau Carles Pla.
Fotografies (obtingudes del llibre Gerona Popular) : (Primera) El Pont de Pedra un dia de mercat (darreries del s. XIX). Les tartanes que apareixen estacionades a la dreta realitzaven el servei de transport de viatgers entre Girona i Salt ; (Segona) Tipus gironí de les darreries del s. XIX ; (Tercera) Mercat del dissabte a la Rambla (antigament anomenada Plaça de les Cols).

Raons especioses calculades arterosament per a enganyar

2007-03-06T20:56:00.000+01:00

Desitjo que les manifestacions d’aquest divendres i dissabte que convoca el PP siguin un fracàs estrepitós. Que siguin ben poc participades ; més valdrà així perquè aquesta vegada serà l’expressió ben bé de l’extrema dreta. El proper cap de setmana tota aquesta patuleia que fins ara es reunia només per sortir el 20 de novembre trobaran l’excusa perfecta per anar a esbravar totes les seves “progrefòbies”. Sembla que estiguem tornant a l’Espanya dual, gairebé “guerracivilista” ; val més l’esbronc que el diàleg. I no aventuro res, em remeto a les formes d’expressió de les darreres manifestacions : a pancartes del tipus Zapatero surrenders to terrorism recentment vista a mans d’Ana Botella, a les banderes amb la gallina que tornen a prodigar-se tant, als crits forassenyats que profereixen alguns als que gosen entrevistar per a la televisió i que titllen els socialistes d'homosexuals i francmaçons, per exemple -com si amb això encarnessin el mal- ; despropòsits d’allò més viscerals, insults i desqualificacions, i sobretot, falsedats que segons quins locutors de ràdio van repetint fins fer creure que són reals.
És greu, corre la idea que les properes eleccions generals les guanyarà el PP gràcies a dos arguments principals que han desgastat al PSOE : la cessió de competències a les nacionalitats perifèriques, amb Catalunya com a màxim exponent, i la cessió al xantatge dels terroristes d’ETA. Això quan és ben conegut de tots (dels que estan mínimament informats), que durant el procés d’aprovació final de l’Estatut a Madrid es va fer palesa la retallada de la majoria de disposicions aprovades pels parlamentaris catalans, aprovades per 120 diputats de 135 per ser exactes. Va ser un fiasco total que a sobre van “vendre” més avall de l’Ebre gairebé com una declaració d’independència : tot plegat, una quimera. Doncs bé, per si no és prou el greuge, sempre que la dreta parla de les cessions que ha fet el govern, als catalans se’ns vincula demagògicament amb el terrorisme, d’una forma arterosament calculada per regalar a l’oïda de mitja Espanya amb la catarsi de l'estimació a la pàtria amenaçada.
D’altra banda, hi ha un fet que quan hi penso em reconcilia : els del PP no són tants, tota la resta de partits de l’arc parlamentari -tota- han conservat els dos dits de front i no participen de l’argumentari de la mentida.

Nota : Segons el Gran Diccionari de la Llengua Catalana són "raons especioses calculades arterosament per a enganyar" aquelles contingudes en allò capciós.

Llocs Imaginaris : La Jerusalem Celest

2007-03-05T21:06:00.000+01:00

Jerusalem, la ciutat santa per al judaisme, el cristianisme i l’islamisme, és un dels llocs de referència de l’ecumene medieval, el centre cartogràfic i espiritual del “nostre” món.
La imatge fantàstica de la Civitas Dei com una ciutat ideal i màgica, regne de la moral i de l’espiritualitat, es configura sobre la base de la visió apocalíptica reelaborada pels pares de l’Església. La ciutat celest posseeix els trets distintius de l’utopia, tant a nivell literari com iconogràfic : té una forma regular, i és feta de materials preciosos i simbòlics. Ni en èpoques de profundíssima misèria l’estament eclesiàstic ha abandonat el criteri de transformar l’església en una ostentació del luxe, ad maiorem Dei gloriam ; l’exhibició de la riquesa material ha estat de fet una de les formes més recurrents de fer perceptible allò sobrenatural a la població, així com de recalcar-li l’altivesa del poder.
Per contra, la Jerusalem terrestre, escenari d’inexhaustes violències, representa malauradament l’anul·lació de qualsevol somni ecumènic.

(Cliqueu sobre la imatge per engrandir-la)

Il·luminació d’una versió holandesa del llibre de l’Apocalipsi, Bruges, voltants de l’any 1400 (conservat a París, Bibliothèque Nationale, Manuscrits, Néerlandais 3, f.19) : La forma quadrada és per significar la idea de perfecció i estabilitat. La ciutat està tancada per altes muralles, ja que en ella no hi pot entrar cap impuresa. Les portes de les muralles són dotze, tres a cada costat, i sota cadascuna hi ha un serafí guardià.

Font : Geografia e Viaggi Immaginari de Francesca Pellegrino, Editorial Electa.

The Host

2007-03-04T22:54:00.000+01:00

He anat a veure The Host i me n’he adonat que no encaixo segons quines combinacions de gèneres ; en el cas d’aquesta pel·lícula m’ha descol·locat la combinatòria de comicitat i terror. Sortint, se m’ha comentat, i participo de l’opinió, que els orientals tenen un sentit de l’humor basat en el gag, no tant de situació com els occidentals, més de ganyota, i The Host té aquest ingredient -el que precisament no afavoreix la meva predisposició a que acabi agradant-me-. Llegeixo per Internet un comentari d’algú que diu que de fet la pel·lícula no és comparable a d’altres de monstres com puguin ser Jaws o Alien, i que, en canvi, en ella s’hi fomenten els valors de la família : sí, és cert, els antiherois protagonistes són una família humil que es retroba per a fer front a la malvada bèstia, missatge nobilíssim al que li sobren estirabots irrisoris.

Migdiada

2007-03-04T17:09:00.000+01:00

Hi ha sorolls continuats, intermitents i tènues que transporten a l’endormiscament : el zum-zum dels motors dels cotxes, que si passen propers se’ls sent fer turbulències i trepitjar l’asfalt ; el tric-trac del plàstic de la persiana lleugerament moguda per un bri d’aire ; l’udol d’un fantasma que provoca el vent, sobtat, greu, que afluixa fins desaparèixer.

Apunts Alquímics : El Viatge

2007-03-03T15:20:00.000+01:00

Els viatges iniciàtics sovint són representats mitjançant empreses epico-mitològiques, a través del viatge al més enllà, freqüentment per mar, o bé de la imatge del peregrí a la recerca d’algun arcà.
L’Alquímia és un recorregut d’elevació espiritual que es realitza en etapes ben precises (els diferents estadis del magisteri) i que conclou amb la presa de consciència de l’harmonia dels oposats (masculinitat i feminitat, llum i foscor, Sol i Lluna) i de la correspondència que hi ha entre coses de diferents dimensions (cel/esperit, aire/psique, terra/cos). La metàfora del viatge és una de les imatges més difoses per descriure l’articulació del procediment alquímic i la consecució del seu fi : la integració dels principis psíquics, energètics i corporis que presideixen la vida universal i humana. Molts relats místics que tracten de la conquesta de ciutats i de tresors en terres llunyanes contenen de forma figurada aquest objectiu esotèric, com les dotze feines d’Hèrcules, o l’expedició dels Argonautes a la Còlquida (pàtria del Sol i de la seva descendència) que conta la iniciació del poble grec en el magisteri egipci.
Els Argonautes foren uns herois que partiren a la conquesta de la Gran Obra. El Velló d’Or, que està custodiat a la Còlquida, és de fet una metàfora de la pedra filosofal. En realitat, la història sembla correspondre’s amb un tractat críptic que conté indicacions sobre com fabricar artificialment el preciós metall. Jàson, patró dels argonautes, encarna l’adepte al sacre culte al Sol. La nau Argo representa l’arca de la renovació, de la prensió de la consciència d’orient (d’Egipte, de Mesopotàmia) per part del món occidental (Grècia).
L’Odissea descriu el peregrinatge iniciàtic de l’adepte vers els confins del món conegut. També la presa de Troia, cantada a la Il·líada, conté una motivació oculta : la conquesta per part dels aqueus d’un coneixement iniciàtic.
El més popular peregrinatge occidental, que es segueix conmemorant activament, és el del Santuari de Compostel·la, amb la figura de Sant Jaume com a peregrí, patró dels alquimistes i dels guaridors.

Característiques : El viatge és un procés d’ordre espiritual en que entren en joc els aparells cognitiu, psíquic i afectiu de qui l’emprèn.
Variants i altres definicions : Recerca de la pedra filosofal, peregrinatge místic, viatge nocturn pel mar, viatge als inferns, viatge de l'ànima per l’esfera planetària, recerca del sant greal, viatge al desconegut, conquesta del Ser.
Símbols relacionats : Escala de Jacob, escala hermètica, escala mitraica ; planetes, metalls, fases de l’obra.
Tradicions culturals i esotèriques relacionades : Misteris egipcis, orfisme, platonisme, budisme, aristotelisme, zoroastrisme, cristianisme, gnosticisme, psicoanàlisi junguiana.

Fonts : Astrologia, Magia, Alchimia de Matilde Battistini, Editorial Electa.
Il•lustració : Representació sobre la història de Jàson (any 1910), de l’aquarel·lista britànic Sir William Russell Flint (1880-1969).

¡ No lo pinchas el gas de mechero ! ... ¿ A que no ?

2007-03-02T21:36:00.000+01:00

Un encenedor "perillós" :

1. CONTIENE GAS INFLAMMABLE -res a dir, like flammable, with double m (an international touch).

2. CUANDO EN USO DEJAR EL MECHERO A DISTANCIA DE SU CARA -fem-lis cas a les instruccions i mantenim l'encenedor a una curta distància de la cara per estar-ne segurs, per molt inflammable que ens hagin dit que és, que els tècnics són ells i no nosaltres.

3. NO DEJAR EL MECHERO DE ALCANZE DE NINOS -al tanto que es un mechero de alcanze, aquest ! ... que si surt disparat ... Deixeu-me afegir que les nines cremaran com els ninos, que són fetes de plàstic igual.

4. NO LODEJES EL MECHERO EN TEMPERATURAS QUE EXCEEDE 50º C -el verb lodejar (un que no sabia) que pel context deu voler dir deixar. Es veu que l'encenedor no el pots deixar a temperatures que se surtin (exceede, com èxit ... de la mateixa rel semàntica que èxit, vamos) dels 50 ºC, que vés a saber què pot passar.

5. NO LO PINCHAS EL GAS DE MECHERO -ei ! no em piquis, que veuràs com sí que en tinc prous i te'l punxo ... pinchar el gas de mechero, pinchar el gas de mechero ... com vols punxar un gas ... ? ... aaaiii ...

Apunts Alquímics : Llum i Foscor

2007-02-28T21:17:00.001+01:00

La llum i la foscor es representen a través d'un simbolisme divers (l'Aurora, el Dia, el Crepuscle, la Nit) o també mitjançant la tonalitat cromàtica relativa a les distintes fases de l’obra alquímica.
La contraposició entre la llum i la foscor la utilitzen els alquimistes com a metàfora del magisteri i com a imatge de la polaritat entre els principis energètics que regeixen l’univers. La llum coincideix amb l’energia vivificant i creativa, el bany espiritual que infon als cossos la perfecció i que permet de dur a terme l’obra hermètica. En la interpretació junguiana (del psicoanalista i metafísic Carl Gustav Jung), l’Aurora filosòfica representa el procés d’integració de la foscor (la part de la personalitat que roman inexpressiva). Les tenebres designen, en general, l’estat de la substància que encara no ha estat sotmesa al procés de purificació o també a la matèria primordial (hyle), amorfa i caòtica, de la qual Déu en va crear el Cosmos. L’obscuritat indica el modus operandi particular dels alquimistes, consistent en mantenir oculta l’art i les seves pràctiques. En aquest sentit és molt representativa la frase obscurum per obscurius, amb el qual els adeptes designaven el magisteri.
També el món natural es subdivideix segons la polaritat de les llums i les ombres ; formen part de la dimensió lluminosa animals com el gall, l’au fènix, el cigne, l’oca, l’àliga, el boc, el lleó, mentre que la geneta o les granotes són criatures de les tenebres.

L’Albedo (el color blanc, la llum) i el Nigredo (el color negre, la foscor)
L’oca és un animal solar que a Egipte els faraons identificaven amb el Sol ; quan eren entronitzats es llançaven oques en les direccions dels quatre punts cardinals. Els xamans siberians després de visitar el rei dels morts, cavalcaven una oca quan tornaven dels inferns, el que reafirma la seva naturalesa diürna.
El color blanc succeeix al negre en el procés alquímic i és el símbol de la purificació, de l’estat celest. No hi ha generació sense corrupció, no hi ha vida sense mort. Jung qualifica aquest estat de coincidència en l’oposició.
El gran alquimista Morieno va dir : El que sàpiga netejar i blanquejar l’ànima i elevar-la haurà alliberat el cos de tenebres, negrors, i males olors ... Doncs aquest podrà fer després que l’ànima torni al cos, i a l’hora de la reunió es manifestaran grans miracles ...
El Nigredo representa la primera etapa de l’obra ; en el treball alquímic així es representa l’estat primordial de les energies creadores : amb el color negre. És el símbol de la putrefacció i de la dissolució de la matèria ; simbolitza el caos del primer instant, la matèria caòtica que serà fecunda.
En alquímia es diu que s’ha de transmutar el plom de la personalitat en l’or de l’esperit. L’estat psicològic de qualsevol persona que no treballi sobre sí mateixa està representat amb el plom, que és un metall dens, pesat i de color negrós. En nombrosos tractats alquímics les diferents fases estan representades pels metalls i el seu procés de maduració.
Quan Noè, a l’arca, vol esbrinar si han baixat les aigües, deixa anar un corb que no torna, així és el primer treball alquímic, el del neòfit, al que li succeeix l’etapa següent : la del colom blanc de l’esperit que torna a l’arca amb una branca d’olivera.

I·lustració : El Sol Negre, del manuscrit alquímic Splendor Solis, Salomó Trismosin (segle XVI). El sol negre al·ludeix al motiu d’entenebrament psíquic i mental. Representa l’or comú, mancat de l’essència pura de l’or filosofal.

Fonts : Astrologia, Magia, Alchimia de Matilde Battistini, Editorial Electa ; Luces en la Catedral de Bartolomé Bioqué, Editorial Club de Autores ; http://www.esonet.org/Pinacoteca/Alchimia/SplendorSolis/index.htm.

Apunts Alquímics : L’Alquímia

2007-02-27T19:13:00.000+01:00

Pot representar-se amb la forma al·legòrica o antropomorfa, amb jeroglífics, o bé mitjançant les imatges d’alquimistes al laboratori envoltats dels instruments de la professió.
L’alquímia és una forma de coneixement que es centra en la transformació psicològica i espiritual de l’individu a través del domini de l’energia creativa que proporcionen la natura i la ment humana. Comprèn una part pràctica, basada en un detallat coneixement de la matèria i els elements que la componen, i un recorregut de tipus iniciàtic, expressat metafòricament mitjançant el mite de la transformació dels metalls vils en or. Segons la literatura apocalíptica varen ser els àngels rebels els que ensenyaren a l’home quina era la via per a trobar la pedra filosofal, símbol de l’elevació espiritual de l’ànima i emblema de la imaginació creativa. Des del punt de vista pràctic, l’alquímia a contribuït a la descoberta de les lleis que regeixen la composició de les substàncies, arribant a resultats de gran relleu. A nivell teòric, en canvi, es configura com una forma de saber universal, basada en el principi de l’harmonia del oposats (concordia oppositorum), que dóna a l’iniciat la possibilitat d’integrar tots els aspectes de l’existència humana.

Nom : Dels mots greco-àrabs als (sal) i kimija (fluid, fusió). Segons altres, la paraula kimija, de l’egipci kemet (terra negra), indica el llim dipositat a la llera del Nil.
Orígens : Neix a la Índia vèdica per poder difondre’s per tot el Mediterrani entre els segles VIII i VII a.C.
Característiques : Es divideix en dues parts : una de tecnico-pràctica (l’alquímia operativa) i una altra teorico-mística (l’alquímia espiritual).
Variants i altres definicions : Ars regia ; scientia Dei ; art de la crisopea ; medicina espagírica ; iatroquímica ; art hermètica ; màgia natural ; aurora, l’hora de l’or.
Tradicions esotèriques relacionades : Pitagorisme, neoplatonisme, hermetisme, gnosticisme, càbala, mnemotècnica.

Làmina al·legòrica del Musaeum hermeticum (1678). Els set metalls alquímics (or, plata, ferro, mercuri, coure, plom i estany) apareixen representats a l’interor de la terra, en la que s’engendren, i al cel s’hi representen els astres que tenen associats : el Sol, Mart, Mercuri, Venus, Saturn i Júpiter, respectivament. Als quatre cantons de la làmina hi ha al·legories dels quatre elements. Una de les figures centrals duu a les mans un triangle amb el vèrtex cap amunt (símbol dels elements que es mouen cap amunt : foc i aire), mentre l’altra el duu amb el vèrtex cap avall (símbol dels que ho fan cap avall : terra i aigua), i la unió d’ambdós triangles és el símbol de l’univers, en que tots els elements es combinen.

Fonts : Astrologia, Magia, Alchimia de Matilde Battistini, Editorial Electa ; Historia de la Química de José Ramón Bertomeu Sánchez.

Llocs Imaginaris : La Ciutat Ideal

2007-02-25T20:53:00.000+01:00

La de la Ciutat Ideal és una abstracció del Renaixement, una representació de l’ordre, la organització, la netedat, del domini humà sobre el món que ens envolta a través de la racionalització de l’espai.
La utopia pot assumir la forma de la Ciutat Ideal, concepte que es desenvolupa al principi del Renaixement i que té una estreta relació amb la prensió de la perspectiva central en plànols i pintures. El nou disseny urbanístic cancel·la al d’aquells intricats nuclis medievals : Alberti al seu tractat De re aedificatoria proposava una estructura ortogonal de la ciutat, travessada per una retícula de vials que desembocaven en places de forma regular, com els fòrums antics.
Però la Ciutat Ideal és també i per sobre de tot la forma somniada pels arquitectes de sortir-se de l’ordre establert. Una fase d’auge, filla de la il·lustració, té el seu més clar exponent a finals del segle XVI a França, amb la projecció de dissenys extraordinaris, amb creacions sublims de Ledoux i de Boulée. Es passa llavors a l’ideal de la mítica Santa Èlia, una ciutat sense perspectives, fluida : contribució importantíssima a la imaginària ciutat futurista del noucentisme, a la que tant sovint se li atribuiran connotacions impersonals i alienants. Des d’aquesta idea, es pot proposar una accepció diferent de Ciutat Ideal : la ciutat imaginada, irreal i íntima.

La ciutat és un lloc de simetria i harmonia, fruit dels càlculs matemàtics, és a dir de la certesa. És l’exemple més clar del procés d’ensinistrament de l’espai, de l’antropització, que és l’essència del pas de la geografia física a la geografia humana.

La perspectiva central del Renaixement, que té la seva aplicació predilecta a l’hora de representar paisatges urbans, és una de les plasmacions del concepte de Ciutat Ideal.

Font de la informació : Geografia e Viaggi Immaginari de Francesca Pellegrino, Editorial Electa.
Il•lustració : La Città ideale, artista actiu a Urbino entorn els anys 1470 a 1480.

Llocs Imaginaris : Utopia

2007-02-25T16:55:00.000+01:00

Si bé la paraula utopia és grega, la seva etimologia és ambigua : podria significar lloc feliç o bé enlloc, per això se li diu utòpic a allò perfecte i impossible. Des de la República platònica, el mite de la Utopia no es va fer popular fins l’Anglaterra renaixentista, quan es recreava l'illa en diverses edicions i il•lustracions de manera més o menys ingènua.
L’element més important de totes les utopies històriques és el d’una illa que no s’hi pot arribar, resseguint el mite de l’illa de la Fortuna, però sobretot autònoma i lliura de la contaminació de civilitzacions corruptes i violentes.

A La Ciutat del Sol del frare dominic Tommaso Campanella es fa particularment evident la inspiració causada per l’imaginari dels grans descobriments. De fet, el llibre descriu l’arribada d’un almirall a l’illa de Taprobana (actual Sri Lanka) on el van rebre una multitud d’homes i dones armats. L’estructura de la ciutat que descriu, amb les seves set muralles paral·leles, recorda l’asteca Tenochtitlán. Significativament, a la fi del llibre, Campanella exalta l’activitat missionera dels jesuïtes i encara més la inseminació del catolicisme per part d’Hernán Cortés, transformant així la brutalitat de la conquesta amb la santedat evangèlica, una resposta al flagel de la contemporània reforma luterana.

La Utopia de Thomas More : Un mariner genovès relata el seu sojorn a l’illa d’Utopia, on tots els problemes socio-polítics de l’Anglaterra d’aleshores troben solució en un règim democràtic i igualitari (que ha estat definit com a protosocialista), on la propietat privada i el diner no tenen sentit i que té com a valor suprem la pau.

Una altra utopia anglesa : La Nova Atlàntida, de Francis Bacon.

Font de la informació : Geografia e Viaggi Immaginari de Francesca Pellegrino, Editorial Electa.
Il•lustració : Mapa d’Utopia, del llibre homònim de Thomas More.

Sóc Agnòstic

2007-02-25T10:42:00.000+01:00

Traducció de l'anglès del resultat obtingut a http://www.blogthings.com/whatsyourreligiousphilosophyquiz/

No estic segur de si Déu existeix, però tampoc m'importa.
Per mi, no hi ha una forma veritable de descobrir allò diví.
Abans prefereixo centrar-me en allò que puc controlar - la meva vida.
I tendeixo a ofendre'm quan hom pretén "vendre'm" una religió.

I la teva filosofia religiosa, quina és?

2 Mesos Sense Fumar

2007-02-23T20:44:00.000+01:00

Em puc fer brodar 7 estrelles marrons a la meva camisa nova -això em sona, de què deu ser ? ... res de bo, no seguiré per aquí-. Total, que avui ja fa els dos mesos que vaig deixar de fumar. I precisament vinc d'un "berenar-sopar" on fumadors i no fumadors han encès cigarretes i purets, tants com es vulguin -jo en veia per tot arreu, i que fumava gent que ni tan sols pensava que suportés fer una calada-. Cada cop tinc més ganes de fer-ne una jo també, de cigarreta ; amb el temps vaig relaxant la predisposició que tenia al principi. I més quan es tracta de celebrar, de permetre's algun excés amb l'excusa de la festa ... però és perillós, cauria de quatre grapes al vici de nou.

Respecte a la tos, sembla que disminueix la freqüència dels atacs, però encara en tinc. Me'n poden venir si he caminat i em paro, el que no passa de seguida, sinó al cap de pocs minuts de seure. He hagut de repostar d'inhaladors (dels dos que gasto : el que estronca i el que t'obre els bronquis). La opinió d'un metge que conec és que això meu té tots els visos d'una asma, que diu que no necessàriament hagi de ser crònica, que sense més ni més, amb un canvi de temps per exemple, em pot marxar ; i que sí, que una de les conseqüències de deixar de fumar pot ser la contracció dels pulmons quan deixen d'estovar-se de cop. Era el fum un bàlsam ? ... Segur que sí. El verí plaent. Una droga.