Si he de fer una valoració de com ha rendit aquesta darrera temporada, tot seran elogis, i si considerem la seva joventut, tot indica que encara ens pot donar moments de glòria (al menys una temporada més).
1- Ha jugat per l’equip. No se li pot recriminar (aquest cop) individualisme.
2- No se li ha escalfat la boca.
3- Ha estat incombustible atacant, i això li ha provocat crítiques quan no afinava prou els xuts a porta. Jo dic: qui no treballa, no s’equivoca mai. I també: la seva insistència ha fet que sempre fóssim allà, a l’àrea contrària.
4- No obstant la seva curta etapa de reiterats errors, ha estat líder golejador indiscutible de la lliga a pilota jugada. Descompteu els 6 gols de penal realitzats pel seu rival Forlán i els només 2 de penal de l’Eto’o i feu números: guanya l’Eto’o 28 a 26. Ah! i el tan esplèndit i cobejat Villa transformà 8 penes màximes, suposant una fracció d’un 29 % (gens “menyspreable” quota) del seu total realitzador.
5- Va fer un dels dos memorables gols de la final de la Champions de Roma.
6- Va sentir com el seu gol a Roma recompensava als barcelonistes i a ell mateix. Picant-se a la vena d’un avantbraç amb l’altra mà, imagino que venia a dir que un és un crack per sí mateix, per la seva qualitat física (o ímpetu de la pròpia sang), sense l’estúpid suport addicional (i fals) de l’idolatria dirigida per estratègies de mercat.
7- Es vol quedar (sent els colors). Que sucumbiria a segons quines ofertes? Òbviament que sí.
Les imatges amb llicència de Creative Commons (CC) tenen drets d'autor, però la utilització (difusió) d'aquelles no té per què ser una pràctica abusiva si respectem els permisos que es resumeixen en un sinòptic amb uns símbols que potser ja us comencin a ser familiars. Quins condicionants té la utilització per tercers d'una determinada imatge amb registre CC? Els autors tenen un total de sis llicències a escollir, que resulten de les combinacions de les següents característiques:
Reconeixement(atribució): A qualsevol explotació de l'obra autoritzada per la llicència, caldrà reconèixer-ne l'autoria (en un bloc, fer-ne al·lusió; per exemple, citant-hi l'autor i la font).
No comercial: L'explotació de l'obra queda limitada a usos no comercials.
Sense obres derivades: L'autorització per a explotar l'obra no inclou la transformació per a crear una obra derivada (llegeixi's, modificada, utilitzada parcialment).
Compartir igual: L'explotació de l'obra autoritzada inclou la creació d'obres derivades si mantenen la mateixa llicència al ser divulgades.
Amb aquestes quatre condicions combinades, es poden generar les sis llicències a escollir:
Reconeixement (by): Es permet qualsevol explotació de l'obra, també amb finalitats comercials, així com la creació d'obres derivades, la distribució de les quals està també permesa sense cap restricció, sempre i quan s'al·ludeixi a l'autoria.
Reconeixement - No Comercial (by-nc): Es permet la generació de l'obra original i d'obres derivades sempre que no se'n faci un ús comercial i s'al·ludeixi a l'autoria.
Reconeixement - No Comercial - Compartir Igual (by-nc-sa): No es permet un ús comercial de l'obra original ni de les possibles obres derivades, la distribució de les quals s'ha de fer amb una llicència igual a la que regula l'obra original.
Reconeixement - No Comercial - Sense Obra Derivada (by-nc-nd): No es permet un ús comercial ni de l'obra original ni d'obres derivades. Si se'n fa un ús no comercial, aquest està permès només si es divulga l'obra original i es fa al·lusió a l'autoria.
Reconeixement - Compartir Igual (by-sa): Es permet l'ús comercial de l'obra i de possibles obres derivades, la distribució de les quals s'ha de fer amb una llicència igual a la que regula l'obra original.
Reconeixement - Sense Obra Derivada (by-nd): Es permet l'ús comercial de l'obra, però no la generació d'obres derivades, sempre i quan es faci al·lusió a l'autoria.
"El Gir de la Bola amb Efecte" (“The Break of the Curveball”) ha guanyat el primer premi a la Millor Il·lusió Visual de l'Any ("Best Visual Illusion of the Year"). Ha estat creada per l'Arthur Shapiro, en Zhong-Lin Lu (de la Universitat de Califòrnia del Sur), l'Emily Knight (del Dartmouth College), i en Robert Ennis (de l'Institut d'Optometria SUNY). El concurs es va celebrar a Naples (Florida) el 10 de maig de 2009.
Noteu que observant únicament la bola descendent (amb irisacions blanques a negres), és obvi que aquesta duu una trajectòria vertical. Però si fixem la vista en el punt blau (a un cantó de la pantalla), la percepció del sentit de la bola descendent canvia radicalment, i sembla que aquesta dugui una inclinació d'uns 20º.
Aprofitant la divulgació de tantes propostes musicals com hi ha a Internet, quan em poso a destriar-ne per anar amenitzant la vida, veig que darrerament els qui s’enduen la palma són els grups escandinaus.
Aquesta setmana, escodrinyant pel last.fm, he recalat en la Ida Maria (plena n’és de gràcia!), de la que li penjo des del Youtube el seu hit “I Like You So Much Better When You’re Naked” a la secció de la Cançó de la Setmana (que mantindré aquí al bloc fins el 17 de juny). Personalment, trobo genial a aquesta cantant noruega: una artista total, amb aquell punt de supèrbia típic de l’enfant terrible (de la femme fatale!), tot plegat avalat per la qualitat d’un punk portentós excel·lentment executat -de fet, es podria dir que ella ha provocat que em posés a escriure aquest text-. Però, com deia, altres bandes escandinaves m’han causat també molt grates sorpreses: Ugress (Noruega), Husky Rescue (Finlàndia), Lykke Li (Suècia), Minstrel Spirit (Suècia), Rinneradio (Finlàndia), Sugarcubes (Islàndia), The Mary Onettes (Suècia), Pepe Deluxe (Finlàndia), The Raveonettes (Dinamarca), Emiliana Torrini (Islàndia), Junior Senior (Dinamarca), Those Dancing Days (Suècia).
I ara, un axioma grec: “de gustibus non dispuntandum”, per qui trobi que la música referida no va enlloc, inclosos els que es decantin més cap a la que es posa als bars musicals i emissores d’aquesta província que es diu Girona.
Potser he estat massa escèptic esgrimint la meva idea de que si no utilitzo el Facebook és perquè no m’agrada prou. No és que en digui pestes sempre, ni de tot, però francament he de declarar que em deixa bastant fred molt del que conté i que s’hi publica. Malgrat això, hi tinc una conta i, atenint-me a la meva condició de participant, he trobat aquest article que m’ha fet reflexionar una mica.
Diu Max Weisbuch, psicòleg de la Universitat Tufts de Medford, Massachusetts, qui ha dirigit l’estudi, que “La gent expressiva en to de veu i en expressió facial s’han trobat també socialment expressius al Facebook. Han publicat moltes fotografies i àlbums, i semblen mantenir moltes més converses amb gent”.
Per a l’estudi, l’equip de Weisbuch va reclutar una mostra de 37 estudiants i els va fer participar individualment en unes converses presencials privades vis a vis (cadascú amb algun altre estudiant). L’objectiu de la trobada era el de conèixer-se l’un a l’altre. No obstant, alguns dels interlocutors eren investigadors camuflats. Després de l’experiment, els investigadors (cap d’ells membre de l’equip de Weisbuch) van establir un rànking de simpatia dels alumnes-mostra, basant-se en com eren d’expressius, en si somreien molt o poc, i en altres factors d’expressió verbal i no verbal. L’opinió dels investigadors sobre cada individu va ser després comparada amb la que donarien 10 estudiants d’una altra universitat en funció del que veiessin als perfils del Facebook dels individus investigats. Els perfils que varen despertar més simpatia varen ser els que més continguts tenien, els més plens de fotografies i de publicacions al mur. I els perfils de tots aquests van resultar ser els de la gent més afable i de expressió no verbal més viva identificats pels investigadors a les xerrades presencials. Pot semblar sorprenent que es donin aquestes coincidències quan tants cops s’ha dit que res tingui a veure la imatge que pugui donar un en persona amb allò que premeditadament pugui donar a entendre a la xarxa sobre sí mateix, i que sovint esdevingui tot plegat un producte, una visió massa parcial i, en conseqüència, esbiaixada. Però, segons Catalina Toma, psicòloga de la Universitat de Cornell d’Ithaca, Nova York, el Facebook connecta massa gent a qui podríem decebre i és això el que el fa net i fefaent respecte a com són les persones, un argument que suma a la idea de que deu fer força justícia sobre la personalitat de qui hi participa.
La Coraline i els seus pares són els nous inquilins d’aquesta casa victoriana d’apartaments (el Pink Pallace), que també te uns encontorns tot gòtics: un jardí d’oníriques evocacions i un bosc enfangat. L’escenari ja predisposa favorablement a una pel·lícula que acaba essent rodona. És una molt bona recreació fílmica del conte del mateix nom (que no he llegit) de Neil Gaiman, que tot i que se’ns presenta en 3D, en dues dimensions resultaria igualment genial de tan rica en detalls animats (realitzats fent ús d’infografies i de la tècnica de l’stop-motion).
La Coraline, sentint-se solitària i avorrida, absent dels plans dels seus pares, que estan sumits en l’elaboració d’un tractat de jardineria, descobreix una porta secreta des d’on transcorre un túnel que desemboca a una realitat paral·lela. I és en aquest univers duplicat on s’hi troba la seva mateixa casa, més acollidora i acolorida que mai, i uns nous pares que li seran sol·lícits amb qualsevol capritx (les millors menges, les més sofisticades joguines mai imaginades,...). Tot aquest món tan vívid, en què el jardí de la propietat floreix ufanós de flors multicolors canviants, on l’apartament d’un malabarista és un esplèndid i romàntic circ, i el d’unes sexagenàries vedettes, un teatre com el municipal (vellut vermell, pàmpols i motllures daurades), li resulta tan seductor a la nena que se li fa cada cop més difícil d’acceptar la seva vida rutinària real. Tot sembla tan perfecte, que aviat farà sospitar si no es tracta d’un parany.
No és una pel·lícula d’herois que hagin de fer les típiques i americanes “gràcies de complicitat amb l’audiència” davant qualsevol situació per molt difícil que aparenti. Tracta de com, humilment, una nena vulnerable es troba amb allò que pot passar a la vida, quan la il·lusió es converteix en un fosc i sinistre malson.
No agrada que la gent aventuri hipòtesis infundades; encara menys que, infundades, tractin sobre com és un; pitjor encara si, infundades i personals, desqualifiquen.
Ahir les que treien sang per a l’anàlisi estaven amb la conya de sempre, tot dient-me: – Booones, uuuuui, uuuuuh! va vinga, que això no serà res! ... - m’ha donat per saludar-les dient-lis -Bones! ... res més que això -. Però a veure: què us enredeu? de què coi us conec jo a vosaltres per a què feu escarni del meu posat d’avui, que res te a veure amb cap mena d’acolloniment per haver-me de treure uns pocs mililitres de sang, sinó amb el fet de mostrar-me amatent a les vostres instruccions (m’assec ja?, no m’heu de prendre abans cap dada?, quin braç hi poso?). I és que és cada any, i fa pensar si no tindran alguna mena de paranoia pensant-se que tots hauríem d’estar atemorits davant d’alguna sanguinària i terrible operació. Mai m’he agafat una extracció de sang com un “tràngol”, i en canvi sí com allò més natural; no l’he considerat mai un tràmit molest (ni agradable).
I va una i se m’hi abona, diu que: -aquest xiclet que mastegues no para, eh!. Li contesto -sí es clar, no en solc gastar d’això, però és que avui al matí per no espatllar el dejuni he canviat el cafè de sempre per un paquet de xiclets ... -Que et mareges? -No (si em maregés ho notaries).
Ahir va i diu l’Alberto (president de Ciudadanos - Partido de la Ciudadanía) que la Feria de Abril de Barcelona es mereix ser la festa nacional -sí, nacional!- de Catalunya donada la seva tan alta participació insuperada per cap altra festivitat catalana; d’a la vora de 3 milions d’assistents segons el seu còmput. Bé! d’una banda, Alberto, no et feia nacionalista, has reconegut que tenim quelcom nacional a celebrar i, en conseqüència, devem, també segons tu, ser una nació!
Es confirma però el teu mal gust, potser no saps que una festa nacional, independentment de popular (que ho ha de ser), ha de tenir un caràcter més solemne que el que li pugui conferir una “farra convocada en un campament de firaires”? Potser et passa desapercebuda la diada, any rera any, del 23 d’abril, festa del llibre i de la rosa. recentment celebrada amb l’èxit de sempre que la caracteritza, exemple de festa popular i cívica, que en més o menys grau s’han fet seva molts més que 3 milions de catalans, per no dir gairebé tots?
Resulta que tres amics es troben per comentar què hi ha de nou sobre l’activitat científica planetària. Exposen alguns temes, els comenten distesament, i ho graven tot plegat per penjar-ho a la xarxa pel gaudi dels internautes. Sí senyor! Interessant invent, el dels podcasts, quan es fan amb gràcia com és el cas. M’he convertit en un seguidor de les tertúlies dels de noticias21.com. El registre distès que te el “fer-la petar una estona” quan és entre amics de confiança, li dóna un plus en relació a col·loquis que puguin mantenir gent més professional, sense detriment del profund calat intel·lectual amb què tracten tots els temes. A destacar també l’esperançada visió d’un món on hi tenen cabuda joves apassionats per les novetats tecnològiques i científiques més avantguardistes (un contrapunt més a l’empalagós esbargiment que ens "brinda" la televisió). M’he vist rient amb ganes amb alguns dels talls de “tomes falses” que solen posar al final de cada podcast en què, apart de riure, m’he imaginat com seria si entre amics emprenguéssim una iniciativa semblant. I m’han agradat les cançons-cortina que intercalen entre les seccions, tres de les quals ja he posat com a "cançó de la setmana" fent ús de la meva conta a playlist : Calm (d’Ammonite), Hidden Sky (de Jami Sieber) i The Lonely Minstrel (de Minstrel Spirit).
Clicant AQUÍ accedireu a la pàgina on hi ha tots els seus podcasts editats fins al moment.
Aquest “Qashqai Acenta 2.0 dCi cobre fusión" ja du el meu nom ! Ha merescut la pena esperar pel color. L’he vist sota llum artificial, a la llum del carrer en un dia així ennuvolat com el d’avui, i sempre m’ha semblat flamant ! I encara guanya al natural (les fotos mai són exactes). Avui l’he conduït per primer cop pel pàrking del concessionari, i li he engegat l’equip de só i el climatitzador bi-zona ... friso per tenir el manual i explorar totes les demés prestacions, pel que encara m’hauré d’esperar a dimecres quan me'l lliurin.
Nota: No donen el cotxe amb les llandes així, hi falta un "botó" al centre amb el logo de la Nissan.
Aquest trailer em sembla fantàstic, i n’és encara més el que podeu disfrutar clicant aquí, en què el veureu en alta resolució. Era a principis dels noranta que vaig al·lucinar amb l’animació d’Akira (Katsuhiro Otomo), de tant innovadora, tècnica, d’una vitalitat amb un punt d’agressiva ... que, pel que havia anat veient, aleshores em va semblar marcar un punt d’inflexió, un fenomen que va desembocar en el gran desplegament del manga. M’ha passat semblant veient aquesta mostra del que promet ser tota una creació mestre de l’israelià Folman, i que la deu ser si fem cas de les molt bones crítiques que ha rebut a tots els festivals on s’ha presentat. El que és a mi, m’ha semblat excel·lent, altre cop innovadora, d’una tècnica depuradíssima que fa que de seguida “et creguis” el què t’estan explicant, i emotivament impactant -que això últim és sempre el gra que en trec de la palla-. El documental animat Waltz with Bashir tracta de les entrevistes que el mateix Ari Folman fa a ex-combatents de la primera guerra del Líban al bàndol israelià i de les reflexions morals que els susciten els records del combat.
Ahir, com cada nit de diumenge, tenia la meva cita radiofònica setmanal inexcusable (ok ... sempre hi poden haver excuses poderoses) amb La Rosa de los Vientos, però quelcom anava malament: o bé tenia problemes de senyal o bé, i això fóra més greu, alguna redistribució de les freqüències, ara que encetem temporada, havia fet que el dial d’Onda Cero quedés ocupat per alguna emissora catalana de segona que en aquell moment estava emetent un programa d’aquests tan “chorres” i pesats de “chascarrillos” que només fan gràcia als mateixos locutors. Però, grata sorpresa! Més entrada la nit, cap als volts de les 2 a.m. sento la veu de’n Cardeñosa i desestimo qualsevol hipòtesi, ja sintonitzo el meu programa preferit de tota la radiodifussió! No s’acaba aquí, i tot seguit entendreu perquè em va durar ben poc el gaudi: estaven connectant amb Madrid per a donar pas a les notícies, després de les quals de nou m’apareixen els de No són hores. Vaig pensar que realment no n’eren, d’hores, no; no n’eren per, com deien els mateixos d’Onda Cero Catalunya, ja no emetre sinó reemetre! un d’aquests típics programes de “bon rotllo” en que les gràcies continuades que fan els locutors es pensen que seran participades per qualsevol oient, quan en realitat només feien que aixafar un programa de divulgació científica, històrica i sociològica de gran qualitat que a la resta de l’estat estaven tenint l’oportunitat de seguir sentint gent com jo, i suposo que com molts altres catalans, que en som incondicionals. No sé si seguiran amb això dels diumenges, els d’Onda Cero Catalunya -només cal que un programa sigui bo perquè ens el treguin-. Ens deuen voler a tots desinformats? o són els mateixos gestors de les ràdios catalanes als que els falten llums? Prima a Catalunya una fórmula penosa de fer ràdio que és la de la broma amb participació d’oients més futbol (com sempre, hi haurà comptades excepcions). Sense centrar-me en el No són hores, que no vaig poder suportar ni cinc minuts, sinó en la ràdio-formula catalana a la que em referia, si la broma fos intel·ligent, tindria un “passe”, però és que ni això: sembla que interessa, o més aviat, que és “tant i tant divertit”, sentir des de l’audiència testimonis sobre el seguit d'orgasmes que algú pugui tenir (realment aquesta “edificant” enquesta la vaig arribar a sentir), o de quants cops una hagi posat les banyes a un altre (que també) ... ah, i després futbol i més futbol: DE PENA. Arriba un punt que dius: ara que no em critiquin que prefereixi sintonitzar emissores espanyoles.
Sra. de la Vega i Sr. Zapatero, és a vostès i no al Sr. Montilla a qui aplica demanar-lis fidelitat a les lleis orgàniques aprovades al Congrés i una moderació en el verb. Vaig trobar molt bones les declaracions d’ahir del Conseller Castells en què formulava la següent reflexió: “deixant d’observar el mateix govern una llei espanyola, un es pregunta quina autoritat moral pot tenir per a exigir-li el compliment de la legalitat a qualsevol ciutadà espanyol?”. És gravíssim que en aquesta situació considerin d’“excés verbal” l’exigència del compliment del que estipula la llei al respecte de donar-nos el finançament que mereixem en els terminis pactats que va fer el President de Catalunya. Comparèixer per a justificar la transgressió de la llei (o per a atenuar les vindicacions del seu compliment) sí és parlar més del compte i, de passada, quedar retrats com uns vertaders dèspotes. Les decisions aprovades pels representants del poble, primer al Parlament de Catalunya i més tard al Congrés dels Diputats, les desvirtua un govern que ens té enganyats fent-nos creure que és democràtic?
Què puc fer sinó donar volada al meu ingeni i viure obert a totes les delícies que la meva fortuna em proporciona ? No tinc esposa, pares, fills ni cap parent a qui deixar la meva fortuna ; aquell que jo nomeni, serà el meu hereu. Això atrau cada dia nous aduladors a casa meva, persones de tots els sexes i edats que m’afalaguen portant-me regals ; que m’envien plàteres d’argent, monedes d’or, joies, amb l’esperança que quan jo mori -cosa que esperen amb molta ànsia- els nomeni hereus i veure així multiplicats per deu els seus interessats obsequis. Tot això ho suporto jugant amb les seves esperances.
VOLPONE
Representacions al Teatre de Salt : dijous, 24 de juliol a les 21:30, divendres, 25 de juliol a les 21:30, dissabte, 26 de juliol a les 21:30, i
diumenge, 27 de juliol a les 19:00
Venda de localitats : Del 10 al 20 de juny a les taquilles del teatre, de 20 a 21 hores de dimarts a divendres, i dues hores abans de cada representació.
Per SERVICAIXA, del 10 de juny fins el dia de la representació, les 24 hores a : www.servicaixa.com, o per telèfon al 902332211, de 9 del matí a 12 de la nit.
La tinta electrònica. Jo prefereixo dir-li el paper electrònic, doncs tota la tècnica radica en un film. Aquesta tecnologia pot esdevenir una vertadera revolució. Deixarà de ser ciència-ficció una situació com la que en Tom Cruise protagonitza a Minority Report, quan es serveix uns corn flakes d’una capsa on s’hi veuen uns dibuixos animats pintats sobre el cartró? La informació que trobo a Internet em fa pensar que sí, encara que la imatge més impactant que he pogut trobar il·lustri un invent de la Sony que encara sembla que s’hagi d’acabar d’afinar. De tant en tant anava mirant què hi havia de nou al respecte del paper electrònic per culpa de l’interès suscitat per un amic, i avui per primer cop he trobat una notícia (i la fotografia que publico) amb visos de tenir l’invent ben llest ben aviat, i això que és de fa un any, concretament del 27 de maig de l’any passat.
Com sempre, tot invent nou té el seu què de diabòlic, que l’ús i l’abús li conferiran. En quines aplicacions es pot explotar aquesta tecnologia de l'"animació autònoma sobre superficies de morfologia diversa"? En representar pel·lícules, o -per què no?- qualsevol arxiu electrònic de vídeo que se li connecti a la vestimenta d’un; en utilitzar-la als grans rètols publicitaris; o per a les carrosseries dels cotxes? potser per a fer-ne paper d’empaperar parets? Té tantes potencialitats que realment fa pensar que si no s’hi posa fre pot arribar com a mínim a marejar, per no aventurar indesitjables efectes psicològics conseqüència d’una nova font d’estrès. Resolc, però, que el desenvolupament del giny m’atrau, sempre m’és estimulant saber que la tecnologia va conservant la virtut de sorprendre’ns. A la vegada considero que el paper electrònic serà una d'aquelles revolucions tecnològiques que marquen un abans i un després.
Em va fer notar un amic que es va sorprendre de veure un grup de noies per Salt; noies que sortien del teatre i que no semblaven pas de la vila. I em direu: què té això de sorprenent ? de noies bé se’n veuen pels carrers. No tindria res d’especial si no fos que passava a Salt. Vaig trobar que quin encert en l’apreciació! Des que la “cultura misògina” aquesta de més avall de l’estret s’ha estès pel poble, que només veureu que grups d’homes malgastant el temps pels carrers, vagant ociosos, potser passejant -que aquest costum és ben sà, i m’agrada-, però cap grup de noies -cap que jo hagi vist, que no vol dir que no n’hi hagi quatre de comptats-. La meva reflexió al respecte de tot això és ben trista i que m’ajudi qui hi vegi una lectura positiva. Que no es prodiguin les noies pels carrers com abans era costum, que no gaudeixin del lleure com ho podem fer els demés, que no se les doni l’oportunitat de socialitzar, em sembla un vertader retrocés per a una societat que és la que hem anat volent consolidar des de la nostra ja llunyana transició a la democràcia: la que havia d’estar fonamentada sobre uns valors universals en què tothom s’hi havia de sentir còmode. No només aquesta és una condició que no m’agrada, n’hi ha moltes de promogudes per autòctons que les trobo igual de denigrants, però la que m'ocupa en aquest escrit em resulta molesta de tant massiva.
que explica en Juan Navarro al programa de ràdio El Último Peldaño d’Onda Regional de Murcia.
Qui conta aquesta història és una persona que parla amb l’autoritat que li confereix la seva condició d’enginyer tècnic industrial amb experiència en el món de l’electricitat i diferents tecnologies. És una curiosa anècdota sobre un fenomen al que altres persones, més donades a la imaginació, li atribuirien "causes paranormals". Veureu que l’explicació científica no es queda curta quant a extraordinarietat.
En Juan es va quedar ben sorprès amb el que li va passar amb un “misteriós flexo”. Corria l’any 66 que estudiava a l’institut Alfonso X El Sabio de Múrcia i el seu germà s’estava al seminari de la mateixa ciutat. Durant els esbarjos, que coincidien per a ambdós germans, aquests es trobaven per anar a fer passejades vora el riu. Una tarda el germà d’en Juan li comenta : –mira, que resulta que he fregat el flexo del meu escriptori per a netejar-lo i he començat a sentir veus !. Encuriosits, i amb ànim d’indagar sobre l’assumpte, van pujar tots dos a l’habitació del seminarista, qui va voler demostrar-li a en Juan tan estrany fenomen posant-se a fregar de nou el casquet esfèric de que disposaven els antics flexos (la peça per a difondre bé la llum, enfocant-la sobre la taula). I efectivament, el flexo va començar a emetre veus perfectament audibles i identificables. I -sempre amb la bombeta apagada, sense corrent- van seguir fregant fins arribar a reconèixer l’emissió de Radio Juventud de Murcia. Va ser llavors quan van lligar caps i van recordar que l’antena de l’emissora es trobava precisament al bisbat, contigu al seminari, i van començar a analitzar el tema. Van descobrir que el senyal passava pel cable de la llum, aleshores sense alimentació elèctrica, el qual feia d’antena i que, fregant el casquet esfèric del flexo que era d’alumini, aquest es magnetitzava i atreia les ones electromagnètiques. El casquet aleshores entrava en ressonància, demodulava i es tornava un altaveu (una membrana d’altaveu) fent que, perfectament, es pogués identificar la veu d’un locutor.
Avui la televisió ha anunciat que concretarà, una vegada més, la més gran iniciativa manipuladora, aquella que va repetint quan hi ha eleccions generals. Dos candidats (només dos) de tants com n’hi ha dels diferents partits polítics, pugnaran en dos debats televisius per a repartir-se els vots de les eleccions a la presidència del dia 9. Hi estic en contra ; sempre he pensat que és una virtut que hi hagi un espectre polític diversificat i obert, que això li dóna un plus a la nostra democràcia, almenys en comparació amb l’encorsetada democràcia bicolor americana, “en blanc i negre i tendint a fusionar-se cap a gris” citant Llamazares. Doncs bé, arriben els “mass media” fent tots els possibles per a desvirtuar aquest pluralisme i teledirigir-nos cap al model ianqui. Hi ha rumors que alguna cadena farà un debat amb una participació plural i representativa i ho celebro, però no deixo de ser contrari a que en un sol programa només els dos més poderosos hi puguin dir la seva. A més, aviat veurem quina publicitat fan d’un o altre tipus, a dues o múltiples bandes, quan d’entrada ja s’han afanyat prou a engegar abans que cap altra la promoció dels dos grans debats duals com a gran esdeveniment. Menystenen realment el poder de la tele ? S’ha d’estar molt cec per agafar-s’ho així sense més. O més aviat semblaria que és un “menysteniment interessat” ? En tot cas, obviar la influència de la “caixa tonta” sembla el comú denominador, i no serà perquè d’aquella no en sapiguem els efectes mimètics que està desencadenant en les persones al respecte del mal gust, la mala educació, la mala formació, els baixos valors, el conformisme, la desinformació, la manca de sentit crític, ... El panorama, precisament, no ajuda a pensar que seran neutres els dos debats previstos, sí en canvi penso en conseqüències que no fan cap bé a la poca salut democràtica que ens queda. Tot plegat, són punts negatius que resten a la valoració que en faig d’un país que cada vegada m’agrada menys.
Va ser els anys 40 quan uns arqueòlegs van descobrir aquesta antiga ciutat, que va pertànyer al Regne dels Odrisis (4 segles a.C.) i que es sitúa a l’actual Bulgària. Malauradament, al cap de poc temps del seu descobriment, es va construir un pantà que va inundar la vall on s’assenten aquests vestigis.
Ara, (em faig ressó d’una notícia apareguda al bloc Pruned de l’Alexander Trevi el setembre de 2007) l’arquitecte búlgar Zheko Tilev té el projecte de tornar a fer visitables les ruïnes i preservar-les utilitzant una presa circular, semblant a un pou al fons del qual, com si d’un amfiteatre es tractés, s’hi representés l’èpica història de Seutòpolis.
En la iglesia, fervorosamente arrodillado, dijo uniendo sus manos –Dios mío, Dios mío, haced, si he de morir, que muera de día al sol, la noche me horroriza. El chisporroteo de una lámpara de aceite en el altar tomó en su alma el carácter de una promesa. No le habían dejado aquel año ir a la capital a seguir su carrera porqué el pobre joven estaba muy enfermo. Todos los días acompañaba a su padre al campo por consejo del médico. Aquella tarde, concluida la tarea y lleno el carro de secos sarmientos, se encaramó el enfermo trabajosamente sobre ellos, y la cansada mula emprendió con lentitud la vuelta hacía el lugar. El día tocaba a su término. Las crestas de las montañas que cerraban el horizonte se veían doradas por el sol ya oculto, y tras él se precipitaban las nubes en torbellinos de fuego. La sombra iba venciendo a la luz. Sin comprender la causa, el joven sentía dentro de su alma una confusión extraña. Nubarrones pesados de tristeza empañaban su espíritu. Perseguía con la mirada a las nubecillas negruzcas que cruzaban el cielo cobrizo y, como ellas, hubiera querido huir a las regiones misteriosas y lejanas en donde el sol se oculta. Y la sombra vencía a la luz. El padre del enfermo silbaba una canción monótona que, igual, iba cambiando de matiz a medida que cambiaba el paisaje. La brisa ligera hacía rodar las amarillentas hojas de los árboles. A veces, un soplo más vigoroso balanceaba sus negras ramas. Y la sombra vencía a la luz. En la lejanía, sobre la cresta de un monte, dos arbolillos raquíticos cantaban bajo el cielo rojo su abandono y su desolación. De un montón de paja, encendido junto a una choza, escapaba el humo recto y retorcido como una columna salomónica. Del choque de las sensaciones vagas y confusas que experimentaba el enfermo, salía como esas nieblas que aparecen al amanecer en los ríos, una enorme tristeza, una pesada melancolía. Y la sombra vencía a la luz. En aquella hora, ante el espectáculo de la agonía de la tarde, el joven sintió frío y sintió la inquietud de su fin próximo. –Padre mío, Dios mío, gritó. Y la sombra vencía a la luz. Y la sombra caía sobre su corazón como una nube de plomo. Las estrellas parpadeaban en el alto cielo. El camino, al reflejar su luz tenue, tomaba un brillo de plata de oscuro tono. El campo se extendía negro y triste como un mar sin olas, lleno de murmullos y de inquietudes. –Dios mío, Dios mío, no olvidéis vuestra promesa. Y la sombra vencía a la luz. Y la sombra caía sobre su corazón como una nube de plomo. Todavía quedaba en el poniente la suave claridad del sol. –Dios mío, volvió a gritar el enfermo con su voz débil, y murió. Una estrella corrió por el cielo dejando una brillante ráfaga luminosa. Hubo un tiempo glorioso en que él nos oía, y las imágenes de las vírgenes y de los santos se nos aparecían en las grutas de la tierra y en las olas del mar. Pero como es cierto que estamos en decadencia y que caminamos a la perdición, ya no nos atiende. Los hombres en su jaula han gemido, han rezado, han gritado tanto, que han vuelto sordo al amo ; al amo de la jaula. Por eso no nos oye.
El petit Shaun és acollit per una colla d’skins dels de la vella escola, dels que en queden pocs, d’aquells skatalítics, fans de la música negra ; una tribu urbana que amb les Martins calçades i les samarretes Fred Perry no anava amb prejudicis polítics de cap mena per la vida. No fins que la situació d’alguns grups va començar a canviar a principis dels anys 80 per culpa de personatges com en Combo de la pel·lícula, que, tenint d’avantmà un substrat d’odi degut a frustracions personals, va començar a veure-hi un caldo de cultiu per a hordes de soldats urbans que combatessin la incipient onada migratòria que ja anava “infestant” la nació, fent servir per a tal propòsit de reclutament pretextos com els suposats privilegis dels nouvinguts en detriment dels dels “nacionals”, i un discurs patriòtic orientat a fer-los bullir la sang.
Aquest és el procés de la penosa transformació a la més majoritària “moguda skin” de l’actualitat, que malauradament a l'Estat Espanyol ha calat fortament ; un procés descrit de forma excel·lent a la crònica social “This Is England”. Una pel.lícula d’aquelles que no deixa fred, magnètica, ... molt bona.
Deixo una llista d'alguns dels temes que han posat música al bloc durant l'any que acabem de deixar (clicant sobre cadascun podreu veure'n el vídeo que avui hi ha penjat al youtube) :
Acabo de veure per la tele un cas que és molt il·lustratiu del Nadal dels nostres temps, o de en què s’està convertint. Un presentador ha esgrimit de forma descaradament sibil·lina l’esperit dadivós de la cadena que representa per a regalar televisors de pantalla plana a qui truqués al programa-concurs que condueix, doncs és temps d’altruisme i a ells també els agrada de fer “regals”, com a la resta de la gent de bona voluntat. Per què sibil·lina, la proposta ? com és previsible, pel resultat que els reporta : es reemborsen una quantitat que multiplica cents de vegades l’import de l’obsequi a costa de les trucades dels televidents .. ! No és per dir, precisament, que us honori enganyar amb aquestes formes, agafant tothom més sensible que de costum per trobar-nos en aquestes dates. Féu el favor de dir les coses com són, idiotes ! Anomeneu-lo sorteig, el vostre negoci, el vostre fotut lucre emmascarat ...
PD : La cadena referida es vanta de progressista, és un imperi mediàtic i com a tal, oligàrquic (ja podeu endevinar quin).
Un ciutadà corrent sicilià va deixar un bon dia el seu cotxe aparcat al carrer i a l’endemà se’l troba sense la ràdio. -Bé -pensa-, n’hi posem una altra de nova i la deixem instal·lada igual ; seria molta mala sort que dues nits seguides em passés el mateix. El dia següent, es troba el cotxe rebentat i altre cop sense la ràdio. Apresa la lliçó, opta per no deixar-la posada mai més i aplica un paper al neteja-parabrises on s’hi llegeix “no us molesteu a obrir, que la ràdio no hi és”. Va ser llavors quan en comptes del vehicle, sobre l’asfalt, no s’hi va trobar res més que un full, a tall de dedicatòria, que deia “no et preocupis, nosaltres la hi posem”.
una història real que explica en Giovanni (col·lega de la feina)
Estan de moda els documentals televisius de viatges conduïts per "viatgers" inadaptables que de tot allò que descobreixen en fan fàstics (el que diu poc del seu esperit viatger, precisament). No li veig el sentit a que un turista pretengui buscar la complicitat dels seus compatriotes donant a entendre que, atesa la seva condició d’acomodats a la rutina local, no es puguin trobar gens a gust amb els hàbits aliens que presenciïn en altres cultures. Perquè, a última hora, un acaba pensant -jo penso-: “tele-turista”, qui et demana de moure’t de casa teva ? Si no t’està bé el que sigui que et trobis, evita-ho, queixa’t a qui correspongui si cal, però no a mi ! Quina idea del viatge ens volen vendre amb aquests programes ?
En vaig veure un (de documental d’aquests) en que el presentador era un pescador anglès que anava a la cerca d’un peix preuat d’un riu de Mongòlia, i que declarava davant les càmeres fer-se-li tan monòtona la ruta en tot terreny fins a destí, que tenia ganes d’escanyar al xofer mongol i d’agafar els trastos i tornar-se’n a casa ! (per a posar un exemple, que no estic exagerant). Es clar, el “pijo” anglès ploramiques, lamentant-se que les pistes de Mongòlia fossin de terra i plenes de sots, voltades d’un monòton paisatge de verdes praderes, quan bé hi podria haver una autopista que li evités el mal tràngol ! És això el que volia significar ?
Un altre cas, el de la Martina Klein, que la tia està com un tren, però que de bleda n’és un rato ... i que sort en te que li escriguin el guió ! (encara que poc hi fa, perquè el seu “tantsemenfotisme” pasmós no s’avé gens amb el text). Voltava per Florència i, tot estressada per lo apretat del programa (buf !) comentava que “ya hemos visto al David de Miquelangelo en la Academia y hemos pasado por la Galeria de los Uffizi, y todavía nos queda el Palacio de los Medici ! (“sea” ... qué agobio !)”. Tia, si la visita als centres d’art principals de Florència te l’agafes com una obligació, dedica’t a desfilar (i ben callada), que ho fas de conya !
Si he de fer una valoració de com ha rendit aquesta darrera temporada, tot seran elogis, i si considerem la seva joventut, tot indica que encara ens pot donar moments de glòria (al menys una temporada més).
