Hi havia una vegada una dona sàvia viatjant per les muntanyes. En un rierol s’hi va trobar una pedra preciosa. L’endemà es va trobar un altre viatger i, com ell tenia gana, la dona sàvia va obrir la seva bossa per a compartir quelcom de menjar. El viatger amb gana va veure la pedra preciosa i li va demanar que li regalés. Ella va dir que sí i li donà sens dubtar-ho gens ni considerar-ho. El viatger va seguir el seu camí celebrant la seva bona fortuna. Ell sabia que el valor de la pedra preciosa li donaria suficients diners com per a assegurar-li la vida. Però uns dies després ell tornà buscant la dona sàvia i, quan la va trobar, li va tornar la pedra.“He estat pensant”, va dir l’home, “sé quan valuosa n’és la pedra, però te la torno amb el desig que em puguis donar quelcom encara més preciós. Desitjo que em donis el que tens a dins que et va permetre de regalar-me-la.”
Eric Rolf 2006
PS : M’imagino un bon dia que quan li destaqués a algú la qualitat de qualsevol cosa que tingués, no em respongués amb l’habitual frase del tipus "i lo car que és ... !" Abans d’ahir, algú em va contestar en aquestes termes, per això la moguda aquesta d'aquest post.
Il·lustració : Psyché et l’amour de François Gérard
0 Comentaris:
Publica un comentari a l'entrada