Aquest nostre país té l’ocasió de mostrar-se al món des d’un aparador essencialment cultural : la Fira del Llibre de Frankfurt, on la literatura catalana n’és enguany la convidada d’excepció, l’amfitriona. No és poca la satisfacció que em reporta aquest importantíssim reconeixement a la prolixa i llarga trajectòria de tants autors catalans, i aplaudeixo que no es vegi atenuada per la incursió de l’espanyol, llengua que ja gaudeix del privilegi de disposar d’un camp d’acció que abasta mig món, i que de cap forma faria una aportació lògica a una altra literatura concreta (conformada per un idioma, un vocabulari, una gramàtica específiques …). La polèmica (una vegada més) l’han de fer aflorar alguns per algun cantó, i es qüestiona que l’expedició catalana no compti amb autors que escriuen en castellà, jo crec que amb l‘ànim de prodigar la falsa idea que els catalans no podem tractar de tu a tu els espanyols, i que som un grupuscle més que un grup amb totes les lletres. He de dir al respecte (s’ha de dir tot), que alguns autors catalans que escriuen en castellà s’han exclòs de ser representats a Frankfurt de mutu propi i sense sentir-se ni molt menys molestos, desmarcant-se del factor polèmic que està contaminant la Fira. En síntesi : no és sinó la literatura catalana la manifestació escrita d’una determinada llengua ? no anava essent ja l’hora de demostrar el nostre potencial estricte, pur ... més que suficient ?
I de nou, a Frankfurt, als escriptors se’ls formulen les emprenyadores preguntes dirigides a concloure només una de dues coses : que o bé s’expressen en català per ser la llengua materna o bé per a fer vindicació política, com si parlar (escriure) en català fos un exercici de tradicionalisme … per què ? Quan entendran alguns que parlar en català no és per a demostrar res ? … ni una eina política, ni de confrontació, i que tot és molt més senzill, que no té cap altra intenció que la de comunicar-se utilitzant un de tants canals d’expressió ? Sempre han de sortir els que de qualsevol cosa en fan llenya.
I de nou, a Frankfurt, als escriptors se’ls formulen les emprenyadores preguntes dirigides a concloure només una de dues coses : que o bé s’expressen en català per ser la llengua materna o bé per a fer vindicació política, com si parlar (escriure) en català fos un exercici de tradicionalisme … per què ? Quan entendran alguns que parlar en català no és per a demostrar res ? … ni una eina política, ni de confrontació, i que tot és molt més senzill, que no té cap altra intenció que la de comunicar-se utilitzant un de tants canals d’expressió ? Sempre han de sortir els que de qualsevol cosa en fan llenya.
0 Comentaris:
Publica un comentari a l'entrada