dijous, 26 d’abril del 2007

Virginia

Em quedo molt parat, no faig més que sentir gent pretenent buscar-li raons a la matança de Virginia i parlant del sud-coreà, de qui ni el nom, ni l’edat, ni la condició m’importen una merda. Que si era un paranoic i per això el seu acte de desesper, que si es sentia arraconat, que si odiava als rics, que la tecnocràcia americana té aquestes coses, que si l’edat ... Quan es parlarà de les víctimes ? Quan maleirem la bèstia en aquesta història ? Trobo gravíssim haver-me hagut de sentir que –“ja els està bé als americans, això els passa per permetre de vendre armes sense llicència”. Em dol quan copso com respira alguna gent al respecte de tot això i les opinions que volen fomentar. Jo en aquest assumpte tinc una cosa clara : sóc radicalment contrari a la venda d’armes, però a la vegada considero sense embuts que qui mata són les persones. O és que un paio conduint un cotxe a tot drap no podria assassinar massivament ? o calant foc ; és l’obcecació que compta, i a partir d’aquí, segur que qui ho pretengués s’empescaria la forma de cometre qualsevol massacre. I sobre el coreà : la meva tesi és que si un individu no hauria d’haver vist mai la llum, no li donem llum ara parlant-ne tant. O és que volem que més desequilibrats com ell el tinguin com a model a emular ? Des d’aquí, encara que les meves paraules es quedin aquí dormint en aquest racó de diari, vull fer costat a les víctimes, dir que només m’interessen elles en aquest episodi, que jo també vaig ser universitari, i que sé el que és, que s’hi traven amistats, que s’hi viuen experiències que es recorden amb gratitud, i que tot plegat són vertaders privilegis que, malauradament a Virginia, se li van brindar a qui no hi tenia cap dret. No entenc res i sento ràbia. Que sigui maleït el record de l’assassí per sempre més.

Imatge : Mario Tama, Getty Images (reproducció parcial d'una fotografia de)