Jordán : Caballo de Troya 8

Per fi he acabat Caballo de Troya 8. Encoratjat per la primera entrega d’aquesta saga (Jerusalén : Caballo de Troya 1), basada en el viatge a l’època de Crist d’uns exploradors de l’exèrcit americà, vaig pensar que aquest vuitè volum potser estaria prou bé, com el primer. Aquest cop però, la valoració no la faig tan positiva. Del primer llibre em va agradar la recreació en detalls sobre esdeveniments tantes vegades al·ludits, en especial el moment de la crucifixió i de l’agonia, tot narrat des d’un punt de vista “mèdic” del tot sorprenent, amb peus de pàgina plens d’”explicacions científiques i pseudocientífiques" molt divertides. I les notes més fantasioses, les més evasives : la pròpia execució d’un viatge al passat (també amb peus de pàgina “explicatius”) ; i el planteig d’un influx extraterrestre sobre l’Home-Déu, tot plegat fruit de la ment d’un escriptor, sempre interessat en la para-ciència, especialment en l’ufologia, com és JJ Benítez.
Caballo de Troya 8 es centra en el baptisme de Jesús. La novel·la desmenteix que aquest episodi s’esdevingués al Jordà i recrea la baixada a les aigües conduïda per Joan (a la novel·la, Yehohanan) com un acte no de redempció sinó de confirmació de la voluntat del poble hebreu de ser fidel a la nació i derrotar l’invasor, episodi que s’ubica en un dels afluents del gran riu : l’Artal (la llei jueva no permetria un baptisme en aigües no prou pures). El baptista és representat com un fanàtic religiós i desequilibrat a qui l’explorador acompanya durant un llarg sojorn, i aquesta part de la novel·la l’he trobat tediosa, massa llarga. Més endavant, més o menys a la meitat de la narració, entra en acció un metafísic xinès que a la vegada és el capatàs d'un grup de llenyataires al que Jesús pertany, i el llibre sembla canviar en ritme, l’activitat s’hi fa més freqüent. És en aquest punt on entra en lliça una mitologia oriental antiquíssima plena de missatges participats tant per Crist com per l’explorador americà. Llavors ve la part del baptisme, ja referida, on de nou la fantasia de Benítez es desplega esplendorosament : Jesús és literalment banyat per una llum del més enllà, provinent de lluminàries celestials que li revelen que comenci a fer de Déu entre els homes. I, seguint amb l’esquema i per finalitzar, la història continua amb l’estada del messies a Beit Ids, com sempre testimoniada pel viatger en el temps que l’acompanya en tot moment, una gran casa amb plantacions d’oliveres en propietat, que n’és l’amo i senyor un patriarca beduí, on no sabem encara si s’hi esdevindrà la interpretació lliure de Benítez sobre les temptacions en el desert. L’últim capítol no finalitza (hom podria pensar que ha comprat un exemplar on li falten les últimes pàgines) amb probabilitat expressament, per a despertar l’interés del lector a seguir llegint algun volum dels de la resta de la col·lecció, o bé per a deixar opcions obertes a continuar editant-ne més entregues.
Comptat i debatut, un llibre que pel meu gust es recrea massa en reflexions metafísiques en detriment de l’acció (de que gaudia Jerusalén, per exemple). No és literatura exquisida, ni tampoc crec que fos pensada com a tal pel mateix autor. És història-ficció novel·lada, gènere que m’agrada, però que en el cas que ocupa entra massa sovint en consideracions espirituals, fet que en molts passatges “espesseix” la lectura.