Demostrar ? Sí, però amb mesura

Avui un pensament que porto de cap des de fa temps esdevé declaració de principis. He conclòs, i em sap greu, que la gent és més “puta” del que aparenta i que si demostres aptituds amb massa profusió ja n’ets : des que se’t penja el “Sant Benet” de capaç, veus immediatament com una colla d'"esquivabultos" (neologisme ?) deixen de fer coses de la seva competència per a endossar-te-les, i ja no diguem activitats ben trivials però incòmodes, que aquestes seran majoria. Amb això de les activitats senzilles però àrdues, queda inhibida la hipotètica incompetència (a vegades tanta que et fan pensar que ratlla l’analfabetisme funcional) que molts voldran al·legar : no els creieu tant incapaços per a segons què. La gent s’escudarà en les virtuts d'un (siguin reals o no) per eludir responsabilitats que els pertoquen. Cal ser assertiu, que no vol dir haver d’emprar el vocabulari exacte, ni expressar-se fluidament i airosa, sinó dir les coses com són, a la manera de cadascú, directes : dir no, o donar-ho a entendre. Si s’escau, fent broma, però deixant-ho clar.
I si convé, donar algun ensurt fent un bunyol del que s’esperava resolt ... alternativa a l'assertivitat molt impròpia, ho sé ; però és que avui vaig encès. Disculpeu aquesta vivència emocional que segur que se’m passarà.