Salt i les noies (una visió personal)

Em va fer notar un amic que es va sorprendre de veure un grup de noies per Salt; noies que sortien del teatre i que no semblaven pas de la vila. I em direu: què té això de sorprenent ? de noies bé se’n veuen pels carrers. No tindria res d’especial si no fos que passava a Salt. Vaig trobar que quin encert en l’apreciació! Des que la “cultura misògina” aquesta de més avall de l’estret s’ha estès pel poble, que només veureu que grups d’homes malgastant el temps pels carrers, vagant ociosos, potser passejant -que aquest costum és ben sà, i m’agrada-, però cap grup de noies -cap que jo hagi vist, que no vol dir que no n’hi hagi quatre de comptats-. La meva reflexió al respecte de tot això és ben trista i que m’ajudi qui hi vegi una lectura positiva. Que no es prodiguin les noies pels carrers com abans era costum, que no gaudeixin del lleure com ho podem fer els demés, que no se les doni l’oportunitat de socialitzar, em sembla un vertader retrocés per a una societat que és la que hem anat volent consolidar des de la nostra ja llunyana transició a la democràcia: la que havia d’estar fonamentada sobre uns valors universals en què tothom s’hi havia de sentir còmode.
No només aquesta és una condició que no m’agrada, n’hi ha moltes de promogudes per autòctons que les trobo igual de denigrants, però la que m'ocupa en aquest escrit em resulta molesta de tant massiva.