Coraline

La Coraline i els seus pares són els nous inquilins d’aquesta casa victoriana d’apartaments (el Pink Pallace), que també te uns encontorns tot gòtics: un jardí d’oníriques evocacions i un bosc enfangat. L’escenari ja predisposa favorablement a una pel·lícula que acaba essent rodona. És una molt bona recreació fílmica del conte del mateix nom (que no he llegit) de Neil Gaiman, que tot i que se’ns presenta en 3D, en dues dimensions resultaria igualment genial de tan rica en detalls animats (realitzats fent ús d’infografies i de la tècnica de l’stop-motion).

La Coraline, sentint-se solitària i avorrida, absent dels plans dels seus pares, que estan sumits en l’elaboració d’un tractat de jardineria, descobreix una porta secreta des d’on transcorre un túnel que desemboca a una realitat paral·lela. I és en aquest univers duplicat on s’hi troba la seva mateixa casa, més acollidora i acolorida que mai, i uns nous pares que li seran sol·lícits amb qualsevol capritx (les millors menges, les més sofisticades joguines mai imaginades,...). Tot aquest món tan vívid, en què el jardí de la propietat floreix ufanós de flors multicolors canviants, on l’apartament d’un malabarista és un esplèndid i romàntic circ, i el d’unes sexagenàries vedettes, un teatre com el municipal (vellut vermell, pàmpols i motllures daurades), li resulta tan seductor a la nena que se li fa cada cop més difícil d’acceptar la seva vida rutinària real. Tot sembla tan perfecte, que aviat farà sospitar si no es tracta d’un parany.

No és una pel·lícula d’herois que hagin de fer les típiques i americanes “gràcies de complicitat amb l’audiència” davant qualsevol situació per molt difícil que aparenti. Tracta de com, humilment, una nena vulnerable es troba amb allò que pot passar a la vida, quan la il·lusió es converteix en un fosc i sinistre malson.