El Déu Arquitecte és capaç de l’ordenació del caos. Se’l representa mesurant el món amb un compàs, símbol de racionalitat i de consciència superior. En alquímia, aquesta figura s’identifica amb aquella del savi-filòsof, senyor del cosmos i creador de nova vida a través de la Gran Obra.
La figura del Déu Arquitecte, senyor i creador del cosmos (l’univers ordenat segons un patró racional i geomètric) la utilitzen els alquimistes com una imatge emblemàtica per a indicar la funció del mestre, aquell que ha acomplert la Gran Obra i ha aconseguit la pedra filosofal : el símbol de la dimensió divina oculta a l’interior de la naturalesa humana, feta aflorar gràcies a la renúncia de l’egoisme i a la separació de les passions terrenals. Mitjançant aquest motiu, els adeptes estableixen l’equació entre l’obra alquímica i la creació divina.
En la metàfora de l’arquitecte diví s’hi fonamenten els valors universals del coneixement atribuïts al Renaixement. Molts artistes (com Da Vinci, Michelangelo o Raffaello) van partir d’aquesta idea per dur a terme la implementació del que es va anomenar art mecànica i que va significar un punt d’inflexió en les arts figuratives. Segons la visió del Renaixement, l’arquitecte i l'artista plàstic són els que dominen la tècnica de la interpretació de la natura i de la plasmació als edificis, als llenços i a les escultures de la seva forma ideal. Com el demiürg platònic, que tenia el poder d’infondre vida a les substàncies inerts i d’extreure de la matèria l’element espiritual. Aquest tema iniciàtic és central en la francmaçoneria. No és casual que en el símbol dels maçons hi aparegui un compàs, icona de la veritat i de la raó amb la qual l’adepte es pot erigir per damunt del domini dels sentits i iniciar-se en la intel·lectualitat.
La figura del Déu Arquitecte, senyor i creador del cosmos (l’univers ordenat segons un patró racional i geomètric) la utilitzen els alquimistes com una imatge emblemàtica per a indicar la funció del mestre, aquell que ha acomplert la Gran Obra i ha aconseguit la pedra filosofal : el símbol de la dimensió divina oculta a l’interior de la naturalesa humana, feta aflorar gràcies a la renúncia de l’egoisme i a la separació de les passions terrenals. Mitjançant aquest motiu, els adeptes estableixen l’equació entre l’obra alquímica i la creació divina.
En la metàfora de l’arquitecte diví s’hi fonamenten els valors universals del coneixement atribuïts al Renaixement. Molts artistes (com Da Vinci, Michelangelo o Raffaello) van partir d’aquesta idea per dur a terme la implementació del que es va anomenar art mecànica i que va significar un punt d’inflexió en les arts figuratives. Segons la visió del Renaixement, l’arquitecte i l'artista plàstic són els que dominen la tècnica de la interpretació de la natura i de la plasmació als edificis, als llenços i a les escultures de la seva forma ideal. Com el demiürg platònic, que tenia el poder d’infondre vida a les substàncies inerts i d’extreure de la matèria l’element espiritual. Aquest tema iniciàtic és central en la francmaçoneria. No és casual que en el símbol dels maçons hi aparegui un compàs, icona de la veritat i de la raó amb la qual l’adepte es pot erigir per damunt del domini dels sentits i iniciar-se en la intel·lectualitat.
El compàs i l'escaire són el símbol del maçó i representen la base tècnica que ha de suportar qualsevol obra.
Orígens : Deriva de la figura del demiürg platònic i gnòstic.
Variants i altres definicions : Anthropos, home hermètic, Mestre maçònic.
Simbologia relacionada : Compàs, pentagrama, segell de Salomó, macrocosmos, pelicà.
Tradicions esotèriques i sapiencials relacionades : Pitagorisme, platonisme, gnosticisme, francmaçoneria.
Difusió iconogràfica : Edat Mitjana tardana i Renaixement (en miniatures i frescos) ; edat barroca i segle XVIII (pintures a l’oli i gravats).
Font : Astrologia, Magia, Alchimia de Matilde Battistini, Editorial Electa.
0 Comentaris:
Publica un comentari a l'entrada