Quatre anys de guerra a l’Iraq : un balanç

Avui fa quatre anys que els exèrcits americà i anglès van iniciar els bombardejos sobre l’Iraq amb el pretext de l’ocultació d’armes de destrucció massiva per part del regent d’aquell país (Sadam Hussein). Una excusa sense cap fonament, com més tard varen haver de reconèixer tots els instigadors de l’atac (Aznar, Blair, i Bush). I allà segueixen (no els soldats espanyols, als que Zapatero va fer tornar sense parpellejar als pocs dies de ser elegit president, al meu entendre conseqüentment, atès que no hi havia raons per a mantenir-los-hi). Els tres susdits, altrament anomenats el “Trio de les Açores”, han emmerdat tant la situació que “el mal” ja no radica només a l’”eix del mal”, dit d'aquell enemic inventat que havia de donar sortida a l’stock armamentístic (conspiració ?). O realment les amenaces eren tant flagrants ? Sí que els atacs de l’11-S varen colpejar fort als sòlids EEUU, on mai des de la guerra de la independència s’hi havia viscut cap conflicte bèl·lic, però això no els va dur a fer pagar els plats trencats als afganesos ? Justificat o no l’atac sobre els talibans, què més volien els americans ? Més tard va venir el pretext de les armes de destrucció massiva per a justificar l’aniquilació del règim de Sadam. Atesa la invasió de l'Afganistan, com a resposta als atacs sobre Nova York, i admès l’error en considerar l’Iraq continent d’armes massives, aquí hi ha d’haver per força interessos ocults per a mantenir les tropes allà, i qui diu ocults, diu econòmics (no en va es tracten totes dues, l'afganesa i l'iraquiana, de zones riques en jaciments petrolífers). Els resultats nefastos de tot això els tenim a la vista : l’ascendent recompte de morts a la guerra ; les amenaces terroristes continuades d’islamistes radicals al món occidental, amb la dissort d'acabar-se acomplint (tots tindrem sempre ben gravada la matança de tants innocents als trens de Madrid) ; la proliferació de grupuscles que abracen la idea de l’imperi islàmic extenent-se per Espanya (la seva mítica Al·landalus i més enllà) ; les matances utilitzant la immolació (o la primacia de la venjança per sobre de la pròpia existència com a "camí cap a la beatitut celestial") : ... tot plegat "encoratjador". En relació a l’ocupació d’un país, sempre he pensat que als de dretes no els era tan difícil com als d’esquerres el trepitjar el proïsme per a aconseguir rèdits immediats, materials. Però senyor Blair -“laborista d’esquerres”-, a vostè no l’entenc, i em molesta en gran manera que miri a un altre costat quan està en joc la vida de les persones, ja no diré en general -potser seria esperar-ne molt vist de quin peu calça-, sinó dels seus mateixos conciutadans. La seva catadura pot ser la d’un criminal de guerra, com la dels altres dos de les Açores, però no la d’un socialista.