He anat a l’Hipercor a tallar-me el cap, i m’ha tocat una dona que deia que era principiant amb homes, que era perruquera de senyores. I que res, que només feia 3 setmanes que havia començat allà i encara el tema de deixar el clatell bé no el tenia gaire per mà. Em diu : –llavors, quan haguem acabat, demanaré la supervisió d’aquest noi que hi entén més, i també : –les patilles ? sembla que una està més baixa que l’altre, què fem ? i jo ... : –sí, bueno, me les iguali si us plau. No obstant les pors, fundades ... si no ja em direu, el resultat final ha estat prou acceptable, diria que millor que en altres ocasions, que segons el dia també et poden fer alguna trasquilada. M’ha posat gomina, però com sempre ja me l’he tret.
A la barberia -perruqueria sempre m’ha semblat un terme desviat ... manies d'un, que en el fons és un clàssic- m’hi he trobat el meu profe de mates de tercer de BUP, que el tiu està igual que aquell curs del 86-87 (Recordo que quan va entrar a l’aula, el primer dia, molts pensàvem si no seria un alumne més per la cara de nen que feia. Després d’haver-se barrejat amb tots i totes, intrigant tothom amb dubtes sobre si seria repetidor o què, es va encaminar cap a la pissarra i se’ns va presentar com a tutor). L’escomesa ha estat meva : -em sembla que t’havia tingut de professor al Salvador Espriu, però ell fins que no li he dit el meu nom no m’ha pas reconegut. Llavors ja li he preguntat que què tal, com li provava, si encara feia de professor en algun institut, i ell que li estaven esbandint el cap, anava dient que no em sentia, però al final, jo aixecant un pèl la veu, vinclava el coll com podia i em contestava. Més tard, he estat jo assegut, clatell a la pica, perquè em rentessin el cabell i és quan me n’he adonat de la tessitura. Ha començat el seu torn (curt) de preguntes sobre la meva situació : la situació no era còmoda ... pensava que m’agafava torticoli. A fi de comptes, hagi servit per si mai ens retrobem, que em reconegui, i potser puguem parlar més assossegadament.
A la barberia -perruqueria sempre m’ha semblat un terme desviat ... manies d'un, que en el fons és un clàssic- m’hi he trobat el meu profe de mates de tercer de BUP, que el tiu està igual que aquell curs del 86-87 (Recordo que quan va entrar a l’aula, el primer dia, molts pensàvem si no seria un alumne més per la cara de nen que feia. Després d’haver-se barrejat amb tots i totes, intrigant tothom amb dubtes sobre si seria repetidor o què, es va encaminar cap a la pissarra i se’ns va presentar com a tutor). L’escomesa ha estat meva : -em sembla que t’havia tingut de professor al Salvador Espriu, però ell fins que no li he dit el meu nom no m’ha pas reconegut. Llavors ja li he preguntat que què tal, com li provava, si encara feia de professor en algun institut, i ell que li estaven esbandint el cap, anava dient que no em sentia, però al final, jo aixecant un pèl la veu, vinclava el coll com podia i em contestava. Més tard, he estat jo assegut, clatell a la pica, perquè em rentessin el cabell i és quan me n’he adonat de la tessitura. Ha començat el seu torn (curt) de preguntes sobre la meva situació : la situació no era còmoda ... pensava que m’agafava torticoli. A fi de comptes, hagi servit per si mai ens retrobem, que em reconegui, i potser puguem parlar més assossegadament.
0 Comentaris:
Publica un comentari a l'entrada