La de la Ciutat Ideal és una abstracció del Renaixement, una representació de l’ordre, la organització, la netedat, del domini humà sobre el món que ens envolta a través de la racionalització de l’espai.
La utopia pot assumir la forma de la Ciutat Ideal, concepte que es desenvolupa al principi del Renaixement i que té una estreta relació amb la prensió de la perspectiva central en plànols i pintures. El nou disseny urbanístic cancel·la al d’aquells intricats nuclis medievals : Alberti al seu tractat De re aedificatoria proposava una estructura ortogonal de la ciutat, travessada per una retícula de vials que desembocaven en places de forma regular, com els fòrums antics.
Però la Ciutat Ideal és també i per sobre de tot la forma somniada pels arquitectes de sortir-se de l’ordre establert. Una fase d’auge, filla de la il·lustració, té el seu més clar exponent a finals del segle XVI a França, amb la projecció de dissenys extraordinaris, amb creacions sublims de Ledoux i de Boulée. Es passa llavors a l’ideal de la mítica Santa Èlia, una ciutat sense perspectives, fluida : contribució importantíssima a la imaginària ciutat futurista del noucentisme, a la que tant sovint se li atribuiran connotacions impersonals i alienants. Des d’aquesta idea, es pot proposar una accepció diferent de Ciutat Ideal : la ciutat imaginada, irreal i íntima.
La ciutat és un lloc de simetria i harmonia, fruit dels càlculs matemàtics, és a dir de la certesa. És l’exemple més clar del procés d’ensinistrament de l’espai, de l’antropització, que és l’essència del pas de la geografia física a la geografia humana.
La perspectiva central del Renaixement, que té la seva aplicació predilecta a l’hora de representar paisatges urbans, és una de les plasmacions del concepte de Ciutat Ideal.
La utopia pot assumir la forma de la Ciutat Ideal, concepte que es desenvolupa al principi del Renaixement i que té una estreta relació amb la prensió de la perspectiva central en plànols i pintures. El nou disseny urbanístic cancel·la al d’aquells intricats nuclis medievals : Alberti al seu tractat De re aedificatoria proposava una estructura ortogonal de la ciutat, travessada per una retícula de vials que desembocaven en places de forma regular, com els fòrums antics.
Però la Ciutat Ideal és també i per sobre de tot la forma somniada pels arquitectes de sortir-se de l’ordre establert. Una fase d’auge, filla de la il·lustració, té el seu més clar exponent a finals del segle XVI a França, amb la projecció de dissenys extraordinaris, amb creacions sublims de Ledoux i de Boulée. Es passa llavors a l’ideal de la mítica Santa Èlia, una ciutat sense perspectives, fluida : contribució importantíssima a la imaginària ciutat futurista del noucentisme, a la que tant sovint se li atribuiran connotacions impersonals i alienants. Des d’aquesta idea, es pot proposar una accepció diferent de Ciutat Ideal : la ciutat imaginada, irreal i íntima.
La ciutat és un lloc de simetria i harmonia, fruit dels càlculs matemàtics, és a dir de la certesa. És l’exemple més clar del procés d’ensinistrament de l’espai, de l’antropització, que és l’essència del pas de la geografia física a la geografia humana.La perspectiva central del Renaixement, que té la seva aplicació predilecta a l’hora de representar paisatges urbans, és una de les plasmacions del concepte de Ciutat Ideal.
Font de la informació : Geografia e Viaggi Immaginari de Francesca Pellegrino, Editorial Electa.
Il•lustració : La Città ideale, artista actiu a Urbino entorn els anys 1470 a 1480.
0 Comentaris:
Publica un comentari a l'entrada