dijous, 21 de maig del 2009

Paranoia vampírica

No agrada que la gent aventuri hipòtesis infundades; encara menys que, infundades, tractin sobre com és un; pitjor encara si, infundades i personals, desqualifiquen.

Ahir les que treien sang per a l’anàlisi estaven amb la conya de sempre, tot dient-me: – Booones, uuuuui, uuuuuh! va vinga, que això no serà res! ... - m’ha donat per saludar-les dient-lis -Bones! ... res més que això -. Però a veure: què us enredeu? de què coi us conec jo a vosaltres per a què feu escarni del meu posat d’avui, que res te a veure amb cap mena d’acolloniment per haver-me de treure uns pocs mililitres de sang, sinó amb el fet de mostrar-me amatent a les vostres instruccions (m’assec ja?, no m’heu de prendre abans cap dada?, quin braç hi poso?). I és que és cada any, i fa pensar si no tindran alguna mena de paranoia pensant-se que tots hauríem d’estar atemorits davant d’alguna sanguinària i terrible operació.
Mai m’he agafat una extracció de sang com un “tràngol”, i en canvi sí com allò més natural; no l’he considerat mai un tràmit molest (ni agradable).

I va una i se m’hi abona, diu que: -aquest xiclet que mastegues no para, eh!. Li contesto -sí es clar, no en solc gastar d’això, però és que avui al matí per no espatllar el dejuni he canviat el cafè de sempre per un paquet de xiclets ... -Que et mareges? -No (si em maregés ho notaries).

L’any que ve hi tornen.