La vida en català

Senyors, la meva vida és en català. Senyors del PP i de Ciudadanos (i no adscrits a cap partit que m'hagin preguntat que -¿por qué me hablas en catalán?), resulta que és en català perquè així faig una “permanent propaganda intencionada d’un model de nació que vull imposar al proïsme”: a alguns dels meus amics, al meu nebot d’any i dos mesos, als meus pares, a la meva àvia, a la família en general, ... i a la feina (aquí l’ús de “la llengua pàtria” només el puc anar “imposant” verbalment, doncs, com cal, tota la documentació és en espanyol). Així sembla que és com ho volen veure vostès, doncs resulta que aquesta meva és la mateixa intenció encoberta que volen fer creure que tindrà la llei del cinema en català: la d’esdevenir una arma política. Bé m’ho va semblar escoltant les compareixences de representats de sengles partits quan es debatia la llei al parlament: venint a dir que quelcom tan natural com donar l’oportunitat de veure pel•lícules doblades al català era un luxe que responia a foscos interessos, una mesura amb visos d’artimanya, de mà negra.
Però senyors, quan hom nega la realitat, es fa amic de la mentida, i en el cas de l’Alberto Rivera hi incorre. Per exemple, posant en boca de la diputada Carme Riera que si Avatar no es distribuïa en català era per culpa del franquisme (cosa que la Riera, no va dir en cap moment) o que si Avatar no es doblava en català era perquè la conselleria de cultura no ho havia demanat per així poder avivar una suposada situació d’injustícia (cosa que la Riera va poder demostrar amb evidències documentals que no era així, que realment sí que es varen demanar les còpies).
Aquesta mateixa suspicàcia, l’he notat que l’experimenten a certs comerços de Barcelona, on entrar directament fent ús del català provoca una perplexitat digna de la que provocaria un pagès despitat a la capital que “baixés de l’hort”, o de qui volgués “buscar les pessigolles” desviant-se de la "fluència verbal" que se li suposa al client (en espanyol, com cal), sense haver d’anar a buscar confrontacions innecessàries (-¿a éste qué le pasa? ¿acaso no sabe español?).
Sàpiguen que no tinc prejudicis al respecte de com hagi de ser la llengua d’expressió entre les persones, ni de qualsevol forma d’art; a fi de comptes, quan es tracta de cultura, un tria el que li sembla que és de qualitat. Només vull advocar una vegada més pel que em sembla no només un dret, sinó la més natural de les situacions: que tot un col•lectiu, al que els discursos polítics del color que siguin els importen relativament o bé ignoren completament per manca d’interès, pugui veure cine en el seu idioma sense haver d’estar pendent de quan en una sala ronyosa i petita projectaran una cinta d’aquelles que només en un 3% dels casos es projecten.
I no sols això (que es tractaria d’un avenç menor): que un ludòpata acabi veient un bon dia que les màquines escura-butxaques també s’han catalanitzat ! (sempre he pensat que no hi hauria indicador de la normalització lingüística més fiable que aquest).

Els catalans som d'una espècie que caça bolets, balla sardanes i canta corrandes. Check this out!: