Doctor en Alaska (Northern Exposure)

El diumenge passat vaig tornar a mirar la tele una estona llarga, l’ocasió s’ho mereixia : el canal 8TV va començar a reposar la sèrie Doctor en Alaska (Northern Exposure n’és el títol original) oferint-ne els dos primers capítols. I és que fastiguejat de culebrots (i còpies a la catalana), de sagues de forenses, de policies, i de “chulos baratos” sense cap interès que les protagonitzen, mai em cansaré de veure quina una en fan els habitants d’aquell llogarret aïllat d’Alaska anomenat Cicely, cadascun amb les seves manies i originalitats. Els valors de Doctor en Alaska són els d’una societat culta, no hi espereu gaire història “rosa”, va una mica més enllà ; l'acaramelament s’hi tracta més aviat poc, potser perquè en el fons no és tan freqüent com ens volen fer creure altres sèries, que no parlen de res més i fan dels amors i desamors un “teatre” quotidià que acaba desustanciant les raons que condueixen a l'enamorament veritable. A Doctor en Alaska l’amor hi és present en la mesura i en la qualitat més llamineres : poc i incipient -cal veure la sèrie per adonar-se’n o, si més no, entendre el que vull dir amb això, un de seguida ho descodifica-. Tampoc hi vulgueu trobar violència gratuïta, sí en canvi gestes heroiques i, sobretot, conciliació entre els homes (i també amb un mateix). La història que s’hi representa és la d’un viatge personal (iniciàtic?) d’un doctor “urbanita” (novaiorquès, jueu i republicà), extrovertit però amb un aparent tarannà poc gregari, que es troba amb la rebuda càlida de les gents d’un lloc llunyà : amb l’amabilitat de les persones, les bones tradicions, la congeniació, la confiança, la interlocució intel·ligent, l’amor a la vida, ..., l’amor de la vida (?). I amb això ara no us penseu que parlo d'una història "de flors i violes" del tipus La Casa de la Pradera, no ! ... res a veure : parlava del que destil·la la sèrie desprès d'haver-la valorat, que sí que conté tensions entre els personatges, però que s'hi enfoquen des d'una perspectiva intel·ligent, sense escarafalls i que dóna sempre peu a la reflexió.

No dubto en considerar Doctor en Alaska com la millor sèrie que he vist. Genial.

Little Britain

Quan pensava que l’humor que es feia avui no connectava amb mi, o bé que no entenia els humoristes que quedaven, que a Faemino y Cansado no se’ls veia el pèl enlloc i s’ho havien deixat, i que només m’ho passava una mica bé amb els de La Hora Chanante. Quan els Morancos -parlem-ne una mica d’aquests- no només no em feien cap gràcia, sinó que també em causaven urticària, indigestió, alteració de l’ànim, irritació (en ocasions si fent zàping havien aparegut un instant per la pantalla, se’m preguntava -Però, que no n’hi ha per tant ! què et passa ?) … Morancos, no us trago. Doncs després de pensar que res del que es fes a la tele en humor valia la pena, un bon dia vaig veure Little Britain, una sèrie interpretada per en David Williams i en Matt Lucas ; humor de l’absurd del bo, ple de situacions i d’ocurrències extremes en uns contextos que fan que tot plegat resulti realment divertit ; els trobo un estil força Monty Python, ... gags curts, marcadament diferents l’un de l’altre, que li donen molta agilitat al programa. La sèrie la passen pel Digital Plus en versió original subtitulada (ho sento moranquistas, que sé que aixecareu crítiques que ¡esa serie está en extrangero y no la entiendo!). Els personatges van sortint amb més o menys freqüència als capítols, ens hi trobem l’Anne, pacient d’un hospital psiquiàtric ; l’Andy i en Lou, dos que viuen junts, un d’ells fent-se passar per impedit -sí, ja advertia abans de les situacions i ocurrències extremes- ; en Daffyd, un homosexual que es vanta de ser-ne l’únic d’un petit poble ; la Sally Markham, escriptora ; el diminut Dennis Waterman, que insisteix a un representant que la tornada que taral·leja la incorporin a un musical ; l’Emily Howard, transvestit com de l’època victoriana ; en Kenny Craig, hipnotitzador ; la Marjorie Dawes, que lidera les reunions d'un grup d’obesos associats, els Fat Fighters ; el Primer Ministre (interpretat per l'Anthony Stewart Head) ; en Sebastian, secretari personal del Primer Ministre, un paio amb molta ploma (buscant sempre qualsevol excusa per flirtejar amb el seu estimat superior) ; en Ray Mcoonie, que regenta un hotel i es creu un mag sortit d’un conte ; Sir Bernhard Chumley, actor retirat ; la Vicky, adolescent xafardera i mare soltera ; ... i d'altres que hi puguin anar sortint. Recomano ferventment Little Britain ; després d’esperar molt temps, per fi tenim la ocasió de veure una bona sèrie d’humor.