Cavallers Templers campaven per Aiguaviva

Els Cavallers Templers varen tenir molta importància a Catalunya durant el segle XIII i a Girona hi tenien una bona casa (la que fa cantonada amb els carrers de Ciutadans i de les Ferreries Velles (*)), i a més, a pocs quilòmetres de la ciutat, dins els terrenys que es circumscriuen actualment al terme d’Aiguaviva, hi posseïen una Comanda que comptava amb una petita església annexa, conjunt que encara hi és. La casa es troba situada sobre una petita lloma que queda a ma dreta de la carretera de Girona a Santa Coloma, una mica abans d’arribar al poble d’Aiguaviva.
Del primitiu edifici, però, només se’n conserva la portalada d’entrada, sobre la qual hi ha dos escuts de pedra : el primer amb una creu templària, i el segon, amb un castell.
La Comanda d’Aiguaviva fou construïda immediatament després de publicar-se la butlla d’Innocenci III, el 8 de setembre de 1200, per la qual es facultava els Templers per a edificar pobles, esglésies i cementiris, als llocs on tenien propietats.
Bernat de Vilamarí, bisbe de Girona, es va distingir per la protecció que dispensava als Templers a finals del segle XIII, resistint-se a complir les directrius de Jaume II, que va disposar la captura dels de l'Ordre i la confiscació dels seus béns. Climent V, per la butlla publicada el 22 de març de 1312, va abolir l’ordre dels Templers, i la Comanda d’Aiguaviva va passar a ser governada pels Cavallers Hospitalers de Jerusalem.

(*) Segons la font que consulto, a la part superior d’aquesta casa, hi havia una curiosa galeria arcada i, distribuïts per la façana, un gran nombre d’escuts esculpits a la pedra corresponents a sengles cavallers. Una “restauració” poc afortunada d’aquesta casa, feta durant el segle XIX, va destruir lamentablement la galeria i els escuts.

Font : Gerona Histórica (1945) de Joaquim Pla Cargol, Editorial Dalmau Carles Pla, SA

Fotografia : http://www.motorclubgirona.com/castells/monuments/magdalena.htm

SPQR

Senatus Populusque Romanus. Les centúries desfilen per Girona un any més.
Segons diu la tradició, els manaies de la processó eren reclutats al poble de Sant Daniel, ja que suposadament allà s’hi trobaven els homes més avesats al dur treball del camp. La disfressa que duien aleshores era ben diferent a la d’avui en dia : una túnica blanca, pantalons blaus amb franja groga i tires de cuir fins a mitja cama, una capa vermella o blava (segons si la confraria era de la Puríssima Sang o de la Passió i Mort, respectivament), bigotis i barbes postisses, amb preferència de colors blanc o groc, cascs amb crinera vermella, i una cuirassa cobrint-los el pit. D’armament : un escut rodó i una pica.
Era una costum inveterada que molts d’ells reposessin forces a base de bunyols i aiguardent durant l’assaig previ a la processó, el que després acabava notant-se doncs no acabaven d’ordenar-se com a formació (... per veure-ho). Les cuirasses que usaven els ”romans rasos” eren pintades d’un gris mat, mentre el capità i subalterns les duien brillants. Els de més rang exhibien, a més, vistosos plomalls als cascs.

Actualment, proveïts els manaies de l'equipament més apropiat pel mestre llauner Ramon Boix, la seva escenificació ha fet un gir radical : ara la tècnica artesana i el bon gust afloren en forma de guarnició romana amb totes les lletres.

Font : Gerona Popular de Joaquim Pla Cargol, 1944, Editorial Dalmau Carles, Pla

Imatge : Vinyeta d'Obèlix i Companyia d'Uderzo&Goscinny, 1976, Editorial Dargaud

La Llibreta de la Núria

Corria l’any 2005 que escoltant les versions de la ciutadania berguedana i de la conselleria d’interior, no em vaig empassar l’oficial, que sostenia que la tasca dels mossos d'esquadra durant la Patum de Berga fos l’adequada per evitar l’assassinat del jove Pep Isanta a mans d’una colla d’skins. Els berguedans clamaven la tardança en assistir els mossos, d’altres la seva passivitat un cop assabentats de les primeres refregues. Però a banda de tot això, si cobrien la seguretat durant les festes, no tenen excusa, no poden “fer combregar amb rodes de molí”. On eren ? Estaven posant multes ? La versió de l’aleshores consellera d’interior Montserrat Tura, que ja he mig referit, em va semblar tardana, sense solidesa, freda i poc convincent ... i el que és més greu : mancada d'autocrítica, sense les disculpes que tots hauríem trobat adients ... -senyora consellera, se'n va adonar que es va cometre un homicidi en presència de patrulles de la seva policia?-. Vull fer un incís sobre el que apuntava esbiaixadament de les multes. D’habilitat per posar-ne sí que en tenen els agents, de tots és coneguda, l’ostenten per damunt de cap altra. De fet, l’acte de multar és mecànic, els va bé, va amb la seva personalitat de “ferm acatament al codi escrit”, de la qual no en vulgueu esperar el més mínim indici de feedback, ni verbal, ni no verbal -molts com jo potser ho heu experimentat-.

Doncs bé, compte que policies com aquests troben la llibreta blava de la Núria, hi llegeixen al·lusions a “danys amb finalitats terroristes” -com les hi podrien trobar llegint això que escric- i la detenen per indicis de “pertinença a banda armada” i “tinença d’explosius”. La Núria Pòrtulas, una educadora social de Sarrià de Ter, escrivia notes en aquesta llibreta en relació a la seva activitat dins el comitè de solidaritat amb Joan Surroche, un jove buscat per la justícia italiana per delictes, per exemple, d’incendi de vehicles. Però aquest cop la causa de la detenció no l’hem d’atribuir només a les suposades formes barroerament expeditives dels agents, un cop donada una ullada al bloc de notes de la Núria, no. Segons les fonts que consulto -i que no desacredito, per això me'n faig ressò-, la conselleria d’interior, actualment liderada per Joan Saura (militant d’ICV : Iniciativa per Catalunya Verds) està fent pressió contra el creixent moviment llibertari, part del qual s'estableix a les nostres comarques a Banyoles i Sarrià de Ter. I a Sarrià s’hi van trobar la Núria, vinculada a una casa ocupada que anava a obrir-se pròximament com a centre cívic. Un cas típic de cap de turc ? En té tots els ingredients. La Núria es troba empresonada a Soto del Real (Madrid) des del set de febrer i s’està pendent que l’Audiència Nacional valori les proves i, amb elles, se li imputin possibles càrrecs. Senyors Joan Saura i Joan Boada (militant d’ICV : Iniciativa per Catalunya Verds, secretari general de la Conselleria d’Interior) a vostès que se’ls presumeixen ideals progressistes, un cert recolzament als moviments associatius de tipus cívic i social de base popular, realment porteu les regnes de la policia del mandat català i d’esquerres ? No ho sembla pas, més aviat es diria que ara us interessa més guardar el despatx i el sou que no pas la moral.

Mostres d'Urbanitat

Alguns graffitis de sota les vies del tren i voltants (Girona) :

Orígens Llegendaris de Girona

La llegenda i la tradició suposen sobre Girona que va ser fundada per un rei anomenat Gerió. Es diu d’aquest rei que era natural de Líbia o de Mauritània (al nord de l’Àfrica) i que estava emparentat amb el rei Beto, que va ser l’últim dels de la dinastia íbera Túbal. Sembla que els pobladors d’aquell remot territori el varen anomenar Gerió (que vol dir adventici) per la seva condició d'immigrant.
Segons la tradició, Gerió va desembarcar a Colliure, vila costera del Comtat del Rosselló (actualment territori català sota administració francesa), es va apoderar del seu port i llavors va penetrar a la península, fundant Girona al territori dels laletans. La va fundar sobre un petit altell a un cantó del riu Onyar, al lloc on més tard s’hi edificà la Torre Gironella, de la qual encara en queda algun vestigi.
La tradició segueix contant que el monarca va morir a mans de l’egipci Ossiris, qui no va quedar-se amb cap terra, sinó que les cedí als fills de Gerió per a que les governessin.
Aquells fills, que varen ser tres, conjuntament anomenats els Lomnimis, varen dedicar tots els seus esforços a la governació del poble, i varen fomentar l’engrandiment de Girona, a la qual varen dotar de bons edificis i la varen tancar amb sòlides muralles que l’encerclaven dins un triangle, amb un castell a cadascun dels tres vèrtexs, que varen anomenar Geriona en honor al seu pare com a fundador, d’on va derivar el nom llatí Gerunda, i el català Girona.
L’historiador Jeroni Pujades indica la llegenda de la fundació de Girona per part de tres Germans Gerions i que se la va anomenar Lomnímia. Però això segurament es refereix al govern de la ciutat per part dels fills de Gerió.
Carles Vivó, al seu llibre “Llegendes i Misteris de Girona” al·ludeix a la més fantasiosa de les llegendes, atribuint-li a Gerió la figura d’un monstre de tres caps (en igual nombre que els tres Lomnimis curiosament, que obraven com a grup i se’ls referia conjuntament). Afegeix Vivó que va ser el mateix Hèrcules qui va matar al monstre tricèfal per arravassar-li un ramat de bous.

Gerió : L’historiador i arqueòleg Adolf Schulten suposa que en la figura de Gerió s’hi amaga potser algun rei de Tartessos (actual Andalusia), que va haver de lluitar contra els fenicis quan aquests tractaven d’acaparar les riqueses minerals d’aquelles terres.
El poema d’Avieno ”Oda Marítima”, del segle VI aC, esmenta l’Arx Gerontis (la fortalesa de Geront) a l’entrada del riu Guadalquivir, on en època romana hi va haver la Torre de Cipió.

Fonts : Gerona Popular de Joaquim Pla Cargol, 1944, Editorial Dalmau Carles Pla, SA ; Llegendes i Misteris de Girona - Quaderns de la Revista de Girona, 24 de Carles Vivó, 1989, editat per la Diputació de Girona.

Frases i dites populars de venedors gironins del segle XIX

He llegit un capítol d’un llibre de l’any 44 sobre Girona que parla de les frases que acostumaven a cridar els revenedors de carrer a finals del XIX. Es tracta d’una pintoresca col·lecció de modismes, locucions i dites de caràcter popular. Al llibre referit (veure referències més avall) se’n ressenyen només les més destacades, són aquestes :

L’expenedor de llumins : Dues capses, tres quartos ! (pausa) I a prova ! (pausa), sense pet i sense fum (pausa), fregant s’encenen !
I la quitxalla solia corejar el final del seu pregó : bufant s’apaguen !

L’herbolari : Arnica, aiguanaf compost. Remeis pels cucs !

El saler : Vaja, dones, compreu sal !

El canader : Terra d’escudelles, dones !

Un pagerol molt popular, vellet i coix, amb una cama molt més curta que l’altra i amb el genoll de la cama coixa molt enganxat al de l’altra cama, que venia bolets i mantega, i que compassava la seva cantarella amb una mena de salts que feia caminant : així quan descansava sobre la cama curta, que tot el seu cos s’abaixava, deia : Mantega fresca ! I en recolzar la cama sana, el seu cos s’alçava i deia llavors : Moixernons !

El drapaire : Draps i espardenyes, dones dolentes !

En “Cul d’Ous” : aquest també era un tipus molt curiós i popular, que proveït d’una campaneta, anunciava les funcions religioses de varies esglésies des de les cantonades estant. La quitxalla li cridava i el perseguia, però ell, impertèrrit, seguia el seu camí i s’anava parant a cada cantonada, fent sonar la campana i remugant unes paraules que mai s’entenien pel poc timbre de veu i per l'algaravia promoguda pels nens que l’envoltaven.

El tovalloler : Tovalloles ben peludes a pesseta en dono dugues. Tovallons endomassats per fregar els morros untats. Si li regatejaven el preu, afegia : Quines dones més tossudes, per dos rals en volen dues ! I també deia : Tinc llençols de doble talla, per marit, dona i canalla. Tovalloles a ralet, per vostè i el senyoret. Mocadors de seda estranya per les noies de muntanya ; mocadors de seda fina per les noies de marina.

Un altre drapaire, duent una bàscula romana : Hi ha cap pell de conill ? Hi ha res pel drapaire ?

L’argenter : Plata i or, qui ven ?

El paraigüer : Paragüero ... paraigües per adobar !

Font : Gerona Popular (Biblioteca Gerundense de Estudios e Investigaciones) de Joaquim Pla Cargol, 1944, Editorial Dalmau Carles Pla.
Fotografies (obtingudes del llibre Gerona Popular) : (Primera) El Pont de Pedra un dia de mercat (darreries del s. XIX). Les tartanes que apareixen estacionades a la dreta realitzaven el servei de transport de viatgers entre Girona i Salt ; (Segona) Tipus gironí de les darreries del s. XIX ; (Tercera) Mercat del dissabte a la Rambla (antigament anomenada Plaça de les Cols).

Microguia (parcial) de Girona

Aquell carrer que hi passa un riu pel mig

és la cosa més bella de Girona ;

Oh, qui pogués anar-hi, l'endemig,

cavall d'un barquitxol, damunt de l'ona !

La barca passaria sens trepig

sota del cel -sota d'un cel de lona- ;

només d'endevinar-ho i de desig

en tot balcó hi hauria alguna dona.

Joan Badia

Varen travessar a sol batent l'arc de la muralla de Sant Pere i es trobaren encarats sota l'Acròpolis gironina. La famosa Seu de pedra s'aixecava desafiadora, encimbellada damunt l'espadanya del torrent de Galligants.

Gay de Montellà

Ciutat d'enyors, on nia la dolcesa
del viure quiet i de somortes veus ;
on tota l'antigor s'ha fet bellesa
i s'ha fet or la molsa dels carreus.

Laureà Dalmau

Quan s'acaba la foscor del carrer de la Força es produeix un efecte teatral : apareix la plaça, la graonada, la façana de Santa Maria, alta, clara, radiant.

Josep Pla