Pot representar-se amb la forma al·legòrica o antropomorfa, amb jeroglífics, o bé mitjançant les imatges d’alquimistes al laboratori envoltats dels instruments de la professió.
L’alquímia és una forma de coneixement que es centra en la transformació psicològica i espiritual de l’individu a través del domini de l’energia creativa que proporcionen la natura i la ment humana. Comprèn una part pràctica, basada en un detallat coneixement de la matèria i els elements que la componen, i un recorregut de tipus iniciàtic, expressat metafòricament mitjançant el mite de la transformació dels metalls vils en or. Segons la literatura apocalíptica varen ser els àngels rebels els que ensenyaren a l’home quina era la via per a trobar la pedra filosofal, símbol de l’elevació espiritual de l’ànima i emblema de la imaginació creativa. Des del punt de vista pràctic, l’alquímia a contribuït a la descoberta de les lleis que regeixen la composició de les substàncies, arribant a resultats de gran relleu. A nivell teòric, en canvi, es configura com una forma de saber universal, basada en el principi de l’harmonia del oposats (concordia oppositorum), que dóna a l’iniciat la possibilitat d’integrar tots els aspectes de l’existència humana.
Nom : Dels mots greco-àrabs als (sal) i kimija (fluid, fusió). Segons altres, la paraula kimija, de l’egipci kemet (terra negra), indica el llim dipositat a la llera del Nil.
Orígens : Neix a la Índia vèdica per poder difondre’s per tot el Mediterrani entre els segles VIII i VII a.C.
Característiques : Es divideix en dues parts : una de tecnico-pràctica (l’alquímia operativa) i una altra teorico-mística (l’alquímia espiritual).
Variants i altres definicions : Ars regia ; scientia Dei ; art de la crisopea ; medicina espagírica ; iatroquímica ; art hermètica ; màgia natural ; aurora, l’hora de l’or.
Tradicions esotèriques relacionades : Pitagorisme, neoplatonisme, hermetisme, gnosticisme, càbala, mnemotècnica.
L’alquímia és una forma de coneixement que es centra en la transformació psicològica i espiritual de l’individu a través del domini de l’energia creativa que proporcionen la natura i la ment humana. Comprèn una part pràctica, basada en un detallat coneixement de la matèria i els elements que la componen, i un recorregut de tipus iniciàtic, expressat metafòricament mitjançant el mite de la transformació dels metalls vils en or. Segons la literatura apocalíptica varen ser els àngels rebels els que ensenyaren a l’home quina era la via per a trobar la pedra filosofal, símbol de l’elevació espiritual de l’ànima i emblema de la imaginació creativa. Des del punt de vista pràctic, l’alquímia a contribuït a la descoberta de les lleis que regeixen la composició de les substàncies, arribant a resultats de gran relleu. A nivell teòric, en canvi, es configura com una forma de saber universal, basada en el principi de l’harmonia del oposats (concordia oppositorum), que dóna a l’iniciat la possibilitat d’integrar tots els aspectes de l’existència humana.
Nom : Dels mots greco-àrabs als (sal) i kimija (fluid, fusió). Segons altres, la paraula kimija, de l’egipci kemet (terra negra), indica el llim dipositat a la llera del Nil.
Orígens : Neix a la Índia vèdica per poder difondre’s per tot el Mediterrani entre els segles VIII i VII a.C.
Característiques : Es divideix en dues parts : una de tecnico-pràctica (l’alquímia operativa) i una altra teorico-mística (l’alquímia espiritual).
Variants i altres definicions : Ars regia ; scientia Dei ; art de la crisopea ; medicina espagírica ; iatroquímica ; art hermètica ; màgia natural ; aurora, l’hora de l’or.
Tradicions esotèriques relacionades : Pitagorisme, neoplatonisme, hermetisme, gnosticisme, càbala, mnemotècnica.
Làmina al·legòrica del Musaeum hermeticum (1678). Els set metalls alquímics (or, plata, ferro, mercuri, coure, plom i estany) apareixen representats a l’interor de la terra, en la que s’engendren, i al cel s’hi representen els astres que tenen associats : el Sol, Mart, Mercuri, Venus, Saturn i Júpiter, respectivament. Als quatre cantons de la làmina hi ha al·legories dels quatre elements. Una de les figures centrals duu a les mans un triangle amb el vèrtex cap amunt (símbol dels elements que es mouen cap amunt : foc i aire), mentre l’altra el duu amb el vèrtex cap avall (símbol dels que ho fan cap avall : terra i aigua), i la unió d’ambdós triangles és el símbol de l’univers, en que tots els elements es combinen.
Fonts : Astrologia, Magia, Alchimia de Matilde Battistini, Editorial Electa ; Historia de la Química de José Ramón Bertomeu Sánchez.
