Apunts Alquímics : L’Escala

L’escala indica la conquesta gradual de l’elevació filosòfica, mística i secreta, i és la metàfora de les consecucions sapiencials que sustenten la Gran Obra. Representa el trajecte ascendent a la conquesta d’una personalitat integrada.

El trajecte ascendent per una escala o una muntanya és un motiu recurrent dins l’imaginari alquímic. Aquest tema, de derivació gnòstica o neoplatònica, correspon a l’ascens de l’ànima des de l’esfera planetària, un viatge iniciàtic que té com a finalitat prendre plena consciència de la part mística amagada dins la ment de l’home, en permanent contacte amb allò material. Segons aquesta tradició mistèrica, amb l’ascensió a l’esfera celest, la psique s’allibera gradualment del comerç amb el cos i es transforma de plom bast a or pur. L’escalada hermètica, però, es diferencia de l’ascensió estrictament espiritual (o religiosa) ja que el seu objectiu és la integració dels diversos components (físics, psíquics i mentals) de la naturalesa humana, considerats tots necessaris i complementaris entre ells.
En alquímia la imatge de l’escala és sovint emprada pel magisteri, com a eina metafòrica de recolzament cap a la consecució de la pedra filosofal.

Fonts : Astrologia, Magia, Alchimia de Matilde Battistini, Editorial Electa

Il·lustració : Planxa del frontispici del llibre Mutus Liber (“Llibre Mut”), d’Altus, 1702, amb l’escala alquímica.

Apunts Alquímics : El Mercuri Hermètic

El mercuri hermètic és representat mitjançant el jovencell que incendia el compost alquímic, guarnit com el déu grecoromà Mercuri (Hermes), o bé com l’egipci Hermes Trismegist (pare de l’hermetisme), com Crist, o amb disfressa burlesca, com un Arlequí.
El déu Mercuri dels romans (anteriorment déu Hermes dels grecs, i posteriorment identificat amb l’egipci Hermes Trismegist), pare de l’alquímia i protector de les ciències ocultes, és considerat una figura cabdal del magisteri. Com el metall que el representa (l’argent viu), té la capacitat d’assumir la forma de qualsevol substància, encarnant d’aquesta forma les diverses dimensions d’allò real. La centralitat d’aquesta figura radica en l’aspecte androgin d’un déu adolescent, una característica que determina la seva capacitat de generació i transformació de sí mateix i de tot el que l’envolta. El mercuri dels filòsofs, de fet, simbolitza el fluid psíquic que contenen tots els éssers, i que dóna origen al fil daurat de la simpatia amb l’univers. El mercuri hermètic, però, té una naturalesa dobla i contradictòria, doncs pot assumir el paper de guia, de company, de tutor, i a la vegada tenir el semblant demoníac dels simis, del diable, o de l’arlequí.
Mercuri ocupa una funció en els rituals esotèrics, en ells hi intervé com un influx sobre l’adepte per ajudar-lo a creuar els confins de l’espai i el temps i endinsar-se en la regió de la sacralitat i el misteri. Aquesta inclinació a l’espiritualitat, reservada només a uns pocs elegits, és la via d’accés a la comprensió dels arcans que expliquen la vida i la creació.

A la fotografia, Mercuri cordant-se les sandàlies alades, estatueta en marbre de 58 x 33 cm, de Jean-Baptiste Pigalle. Mercuri és el primus agens del magisteri hermètic, el missatger que comunica l’organisme individual amb la font de la vida còsmica. A ell se li atribueixen les operacions màgiques i la medicina oculta.

Font : Astrologia, Magia, Alchimia de Matilde Battistini, Editorial Electa

Apunts Alquímics : L’Adam Alquímic

L’Adam alquímic és el mateix que el bíblic al paradís terrestre, encara que també se’l pot representar amb la imatge de l’androgin o de l’home micro-cosmos. En definitiva, és l’expressió més ideal i perfecte de l’ésser humà.
És la síntesi de tots els contraris i expressions que governen els distints graus del cosmos. En aquest personatge nascut de la terra per acció divina s’hi guarda el secret de la creació universal. La figura coincideix amb la de l’home micro-cosmos i amb la de l’Anthropos gnòstic, l’home de llum que roman al paradís donant nom a totes les coses i interpretant amb la seva intel·ligència tot allò existent. La perfecció adàmica equival a la descoberta de l’arcà universal de la vida i a la possessió del poder sobrenatural amb el qual Déu dóna origen al cosmos. Aquesta perfecció s’aconsegueix amb la unió de l’ànima i el cos, el mite de l’androgínia i l’harmonia amb els principis que regeixen l’univers. Zòsim de Panàpolis (Egipte), un dels més grans alquimistes alexandrins, interpreta el nom d’Adam com una síntesi de les paraules gregues que designen els quatre elements i els quatre punts cardinals : aire (llevant), aigua (septentrió), terra (ponent), i foc (meridió). Segons la interpretació cabalística l’Adam celest representa l’ordre espiritual contraposat al de l’Adam terrestre, creat de la matèria primordial i amorfa.

Font : Astrologia, Magia, Alchimia de Matilde Battistini, Editorial Electa
Il.lustració : Adam i Eva de Lluc Cranach, 1528 (díptic conservat a la Galeria dels Ufizi, Florència, Itàlia)

Apunts Alquímics : El Déu Arquitecte

El Déu Arquitecte és capaç de l’ordenació del caos. Se’l representa mesurant el món amb un compàs, símbol de racionalitat i de consciència superior. En alquímia, aquesta figura s’identifica amb aquella del savi-filòsof, senyor del cosmos i creador de nova vida a través de la Gran Obra.
La figura del Déu Arquitecte, senyor i creador del cosmos (l’univers ordenat segons un patró racional i geomètric) la utilitzen els alquimistes com una imatge emblemàtica per a indicar la funció del mestre, aquell que ha acomplert la Gran Obra i ha aconseguit la pedra filosofal : el símbol de la dimensió divina oculta a l’interior de la naturalesa humana, feta aflorar gràcies a la renúncia de l’egoisme i a la separació de les passions terrenals. Mitjançant aquest motiu, els adeptes estableixen l’equació entre l’obra alquímica i la creació divina.
En la metàfora de l’arquitecte diví s’hi fonamenten els valors universals del coneixement atribuïts al Renaixement. Molts artistes (com Da Vinci, Michelangelo o Raffaello) van partir d’aquesta idea per dur a terme la implementació del que es va anomenar art mecànica i que va significar un punt d’inflexió en les arts figuratives. Segons la visió del Renaixement, l’arquitecte i l'artista plàstic són els que dominen la tècnica de la interpretació de la natura i de la plasmació als edificis, als llenços i a les escultures de la seva forma ideal. Com el demiürg platònic, que tenia el poder d’infondre vida a les substàncies inerts i d’extreure de la matèria l’element espiritual. Aquest tema iniciàtic és central en la francmaçoneria. No és casual que en el símbol dels maçons hi aparegui un compàs, icona de la veritat i de la raó amb la qual l’adepte es pot erigir per damunt del domini dels sentits i iniciar-se en la intel·lectualitat.

El compàs i l'escaire són el símbol del maçó i representen la base tècnica que ha de suportar qualsevol obra.

Orígens : Deriva de la figura del demiürg platònic i gnòstic.
Variants i altres definicions : Anthropos, home hermètic, Mestre maçònic.
Simbologia relacionada : Compàs, pentagrama, segell de Salomó, macrocosmos, pelicà.
Tradicions esotèriques i sapiencials relacionades : Pitagorisme, platonisme, gnosticisme, francmaçoneria.
Difusió iconogràfica : Edat Mitjana tardana i Renaixement (en miniatures i frescos) ; edat barroca i segle XVIII (pintures a l’oli i gravats).

Font : Astrologia, Magia, Alchimia de Matilde Battistini, Editorial Electa.

Apunts Alquímics : El Viatge

Els viatges iniciàtics sovint són representats mitjançant empreses epico-mitològiques, a través del viatge al més enllà, freqüentment per mar, o bé de la imatge del peregrí a la recerca d’algun arcà.
L’Alquímia és un recorregut d’elevació espiritual que es realitza en etapes ben precises (els diferents estadis del magisteri) i que conclou amb la presa de consciència de l’harmonia dels oposats (masculinitat i feminitat, llum i foscor, Sol i Lluna) i de la correspondència que hi ha entre coses de diferents dimensions (cel/esperit, aire/psique, terra/cos). La metàfora del viatge és una de les imatges més difoses per descriure l’articulació del procediment alquímic i la consecució del seu fi : la integració dels principis psíquics, energètics i corporis que presideixen la vida universal i humana. Molts relats místics que tracten de la conquesta de ciutats i de tresors en terres llunyanes contenen de forma figurada aquest objectiu esotèric, com les dotze feines d’Hèrcules, o l’expedició dels Argonautes a la Còlquida (pàtria del Sol i de la seva descendència) que conta la iniciació del poble grec en el magisteri egipci.
Els Argonautes foren uns herois que partiren a la conquesta de la Gran Obra. El Velló d’Or, que està custodiat a la Còlquida, és de fet una metàfora de la pedra filosofal. En realitat, la història sembla correspondre’s amb un tractat críptic que conté indicacions sobre com fabricar artificialment el preciós metall. Jàson, patró dels argonautes, encarna l’adepte al sacre culte al Sol. La nau Argo representa l’arca de la renovació, de la prensió de la consciència d’orient (d’Egipte, de Mesopotàmia) per part del món occidental (Grècia).
L’Odissea descriu el peregrinatge iniciàtic de l’adepte vers els confins del món conegut. També la presa de Troia, cantada a la Il·líada, conté una motivació oculta : la conquesta per part dels aqueus d’un coneixement iniciàtic.
El més popular peregrinatge occidental, que es segueix conmemorant activament, és el del Santuari de Compostel·la, amb la figura de Sant Jaume com a peregrí, patró dels alquimistes i dels guaridors.

Característiques : El viatge és un procés d’ordre espiritual en que entren en joc els aparells cognitiu, psíquic i afectiu de qui l’emprèn.
Variants i altres definicions : Recerca de la pedra filosofal, peregrinatge místic, viatge nocturn pel mar, viatge als inferns, viatge de l'ànima per l’esfera planetària, recerca del sant greal, viatge al desconegut, conquesta del Ser.
Símbols relacionats : Escala de Jacob, escala hermètica, escala mitraica ; planetes, metalls, fases de l’obra.
Tradicions culturals i esotèriques relacionades : Misteris egipcis, orfisme, platonisme, budisme, aristotelisme, zoroastrisme, cristianisme, gnosticisme, psicoanàlisi junguiana.

Fonts : Astrologia, Magia, Alchimia de Matilde Battistini, Editorial Electa.
Il•lustració : Representació sobre la història de Jàson (any 1910), de l’aquarel·lista britànic Sir William Russell Flint (1880-1969).

Apunts Alquímics : Llum i Foscor

La llum i la foscor es representen a través d'un simbolisme divers (l'Aurora, el Dia, el Crepuscle, la Nit) o també mitjançant la tonalitat cromàtica relativa a les distintes fases de l’obra alquímica.
La contraposició entre la llum i la foscor la utilitzen els alquimistes com a metàfora del magisteri i com a imatge de la polaritat entre els principis energètics que regeixen l’univers. La llum coincideix amb l’energia vivificant i creativa, el bany espiritual que infon als cossos la perfecció i que permet de dur a terme l’obra hermètica. En la interpretació junguiana (del psicoanalista i metafísic Carl Gustav Jung), l’Aurora filosòfica representa el procés d’integració de la foscor (la part de la personalitat que roman inexpressiva). Les tenebres designen, en general, l’estat de la substància que encara no ha estat sotmesa al procés de purificació o també a la matèria primordial (hyle), amorfa i caòtica, de la qual Déu en va crear el Cosmos. L’obscuritat indica el modus operandi particular dels alquimistes, consistent en mantenir oculta l’art i les seves pràctiques. En aquest sentit és molt representativa la frase obscurum per obscurius, amb el qual els adeptes designaven el magisteri.
També el món natural es subdivideix segons la polaritat de les llums i les ombres ; formen part de la dimensió lluminosa animals com el gall, l’au fènix, el cigne, l’oca, l’àliga, el boc, el lleó, mentre que la geneta o les granotes són criatures de les tenebres.

L’Albedo (el color blanc, la llum) i el Nigredo (el color negre, la foscor)
L’oca és un animal solar que a Egipte els faraons identificaven amb el Sol ; quan eren entronitzats es llançaven oques en les direccions dels quatre punts cardinals. Els xamans siberians després de visitar el rei dels morts, cavalcaven una oca quan tornaven dels inferns, el que reafirma la seva naturalesa diürna.
El color blanc succeeix al negre en el procés alquímic i és el símbol de la purificació, de l’estat celest. No hi ha generació sense corrupció, no hi ha vida sense mort. Jung qualifica aquest estat de coincidència en l’oposició.
El gran alquimista Morieno va dir : El que sàpiga netejar i blanquejar l’ànima i elevar-la haurà alliberat el cos de tenebres, negrors, i males olors ... Doncs aquest podrà fer després que l’ànima torni al cos, i a l’hora de la reunió es manifestaran grans miracles ...
El Nigredo representa la primera etapa de l’obra ; en el treball alquímic així es representa l’estat primordial de les energies creadores : amb el color negre. És el símbol de la putrefacció i de la dissolució de la matèria ; simbolitza el caos del primer instant, la matèria caòtica que serà fecunda.
En alquímia es diu que s’ha de transmutar el plom de la personalitat en l’or de l’esperit. L’estat psicològic de qualsevol persona que no treballi sobre sí mateixa està representat amb el plom, que és un metall dens, pesat i de color negrós. En nombrosos tractats alquímics les diferents fases estan representades pels metalls i el seu procés de maduració.
Quan Noè, a l’arca, vol esbrinar si han baixat les aigües, deixa anar un corb que no torna, així és el primer treball alquímic, el del neòfit, al que li succeeix l’etapa següent : la del colom blanc de l’esperit que torna a l’arca amb una branca d’olivera.

I·lustració : El Sol Negre, del manuscrit alquímic Splendor Solis, Salomó Trismosin (segle XVI). El sol negre al·ludeix al motiu d’entenebrament psíquic i mental. Representa l’or comú, mancat de l’essència pura de l’or filosofal.

Fonts : Astrologia, Magia, Alchimia de Matilde Battistini, Editorial Electa ; Luces en la Catedral de Bartolomé Bioqué, Editorial Club de Autores ; http://www.esonet.org/Pinacoteca/Alchimia/SplendorSolis/index.htm.

Apunts Alquímics : L’Alquímia

Pot representar-se amb la forma al·legòrica o antropomorfa, amb jeroglífics, o bé mitjançant les imatges d’alquimistes al laboratori envoltats dels instruments de la professió.
L’alquímia és una forma de coneixement que es centra en la transformació psicològica i espiritual de l’individu a través del domini de l’energia creativa que proporcionen la natura i la ment humana. Comprèn una part pràctica, basada en un detallat coneixement de la matèria i els elements que la componen, i un recorregut de tipus iniciàtic, expressat metafòricament mitjançant el mite de la transformació dels metalls vils en or. Segons la literatura apocalíptica varen ser els àngels rebels els que ensenyaren a l’home quina era la via per a trobar la pedra filosofal, símbol de l’elevació espiritual de l’ànima i emblema de la imaginació creativa. Des del punt de vista pràctic, l’alquímia a contribuït a la descoberta de les lleis que regeixen la composició de les substàncies, arribant a resultats de gran relleu. A nivell teòric, en canvi, es configura com una forma de saber universal, basada en el principi de l’harmonia del oposats (concordia oppositorum), que dóna a l’iniciat la possibilitat d’integrar tots els aspectes de l’existència humana.

Nom : Dels mots greco-àrabs als (sal) i kimija (fluid, fusió). Segons altres, la paraula kimija, de l’egipci kemet (terra negra), indica el llim dipositat a la llera del Nil.
Orígens : Neix a la Índia vèdica per poder difondre’s per tot el Mediterrani entre els segles VIII i VII a.C.
Característiques : Es divideix en dues parts : una de tecnico-pràctica (l’alquímia operativa) i una altra teorico-mística (l’alquímia espiritual).
Variants i altres definicions : Ars regia ; scientia Dei ; art de la crisopea ; medicina espagírica ; iatroquímica ; art hermètica ; màgia natural ; aurora, l’hora de l’or.
Tradicions esotèriques relacionades : Pitagorisme, neoplatonisme, hermetisme, gnosticisme, càbala, mnemotècnica.

Làmina al·legòrica del Musaeum hermeticum (1678). Els set metalls alquímics (or, plata, ferro, mercuri, coure, plom i estany) apareixen representats a l’interor de la terra, en la que s’engendren, i al cel s’hi representen els astres que tenen associats : el Sol, Mart, Mercuri, Venus, Saturn i Júpiter, respectivament. Als quatre cantons de la làmina hi ha al·legories dels quatre elements. Una de les figures centrals duu a les mans un triangle amb el vèrtex cap amunt (símbol dels elements que es mouen cap amunt : foc i aire), mentre l’altra el duu amb el vèrtex cap avall (símbol dels que ho fan cap avall : terra i aigua), i la unió d’ambdós triangles és el símbol de l’univers, en que tots els elements es combinen.

Fonts : Astrologia, Magia, Alchimia de Matilde Battistini, Editorial Electa ; Historia de la Química de José Ramón Bertomeu Sánchez.