Mitologia de la Lluita contra el Drac

La llegenda de Sant Jordi considera la lluita despietada del cavaller contra el drac per alliberar la donzella i l’obsequi d’una rosa per part d’aquesta a l’heroi com a mostra d’etern i apassionat agraïment, el que forma part d’un mite generalitzat a molts indrets del món. Trobem, però, mites molt similars en altres cultures, totes elles amb els ingredients comuns de la fera i l’heroi. A Egipte, Seth lluita contra la serp Apopis que vol devorar el Sol, a Grècia ens hi trobem Zeus que lluita contra Tifó, i a Apol·lo contra Pitó ; i herois com Hèrcules, Cadme, Perseu o Sígfrid, lluiten a mort contra el drac. Sants com Sant Jordi, Santa Marta, Santa Margarida (*), Sant Marcel, i el propi Sant Miquel lluiten contra ell.
(*) Segons Aureli Capmany, dins la llegenda de Sant Jordi la tradició li dóna a Santa Margarida el paper de la donzella alliberada.
No obstant, el drac simbòlic no sempre té connotacions exclusivament negatives. A la Xina, és l’emblema dels reis i d’un poder diví, motiu pel que se’l brodaven els emperadors a les seves indumentàries, i se’l reconeixia com a la muntura de déus i deesses. Al drac xinès se li atribueix la capacitat l’influir positivament en la fortuna (en el passat, en la dels emperadors i els seus pobles). També, per al lamaisme i el budisme indo-tibetà, és l’emblema de la vida i del verb diví, de la paraula conservadora de la vida a la terra (L. Charbonneau).
Un altre aspecte del drac és el de guardià dels tresors. Alguns filòsofs versats en mitologia estableixen les arrels d’aquest aspecte mític a la llegenda del Velló d’Or :
“Per evitar ésser sacrificat per Zeus, Frixos va fugir a la Còlquida en un boc que tenia el velló tot d’or. Allí es casà amb la filla del rei Aetes, fill del Sol, amb la que va tenir un fill i en senyal d’agraïment va sacrificar el boc. Frixos va regalar al seu sogre el pellatge de l'animal, qui el va penjar d’un roure guardat per un drac adormit, fill de Tifó, que llençava foc per la boca”.
Aquí comença la llegenda de Jàson i els argonautes, i el seu periple vers la Còlquida, on viatgen amb la finalitat de fer-se amb el tresor daurat. Gràcies a les arts de la maga Medea, Jàson va poder-se acostar on el drac custodiava el velló. El va adormir amb un beuratge màgic, el va vèncer i li va robar el preuat tresor. Jàson va poder realitzar aquesta heroïcitat gràcies a dos presents de Medea : un ungüent que el preservaria de l’efecte del verí del drac i el beuratge amb el que adormí la fera (altres presents li foren donats per la Deessa per a ajudar-lo en sengles aventures circumscrites dins els episodis de la Còlquida).
Cadme és un altre heroi que a Tebes venç al Drakon, fill d’Ares que guardava la font consagrada al Déu. De les dents d’aquest drac sembrades en varen créixer guerrers que es varen matar els uns als altres excepte cinc d’ells.
A la mitologia germànica, Sígfrid venç al dragó Fafner que era el custodi d’un tresor d’or. De la sang vessada pel dragó abatut l’heroi en recullí la clariaudiència que li va permetre d’entendre el llenguatge dels ocells, creuar el cercle de foc, despertar la bella Brunnilda, i conèixer els perills que l’esperaven.
Dins els testaments judeo-cristians ens hi trobem Jonàs, que quan va navegar per les aigües, (simbòlicament espirituals per a l’adepte) va ser empassat per Leviatà. Va romandre tres dies als llims -el ventre de la balena- per a eliminar els residus negatius de la seva psique, i quan va sortir de nou a la llum del dia, es va trobar purificat, podent anar a profetitzar a la ciutat de Nínive.
Conta la tradició que Santa Marta va anar sola a l’encontre amb el drac, i el va dur presoner a la ciutat enllaçat amb una cinta. Segons Aureli Capmany, aquesta mateixa icona és atribuïble a Santa Margarida, a qui Sant Jordi li va dir que prengués el seu cenyidor i li passés pel coll al drac per a dur-lo “com un gosset” un cop reduïda la bèstia pel cavaller. Segons Bartolomé Bioque, en canvi, Santa Margarida adopta un paper més “actiu” : fou llençada per un pagà al drac, que se l’empassà, i la santa dins el ventre de la bèstia va fer la senyal de la creu i el drac va rebentar, sortint-ne ella sana i estalvia, el que féu que des de llavors se la proclamés patrona dels enllumenaments.
Sant Marcel, el sant bisbe de París, citat a l’obra de Fulcanelli El Misteri de les Catedrals, és l’elegit per a representar la lluita contra el drac.
Dins el context dels sants i els dracs, hi ha també per a referir-nos-hi Sant Miquel, que a la capella de Santa Llúcia i a la pròpia sala capitular de la catedral de Barcelona s’hi troba esculpit amb un drac vençut als seus peus. A l’Apocalipsi de Sant Joan, el Crist Sol lluent es troba sempre simbolitzat per Sant Miquel, la divinitat guerrera, mentre que la seva ombra còsmica està personificada pel Drac Vermell.

Fragment del Cant de la Perla (*)
Vaig anar fins el drac pel camí més ràpid i el vaig treure del seu cau, espiant el seu descans per a prendre-li la perla ...
Vaig recordar de sobte que era fill de reis, que el meu bressol m’exigia estar en llibertat.
Vaig recordar també la perla amb la que vaig ésser enviat a Egipte.
Vaig anar amb dots màgiques vers el terrible drac i el vaig abatre pronunciant sobre ell el nom del meu Pare.
(*) El Cant de la perla és una addenda al text apòcrif "Les Actes de Tomàs", del que se’n coneixen, i han arribat fins a nosaltres dues versions: la siríaca i la grega. El fragment que cito és extret de la versió grega, que al seu moment (1883) va ser publicada a les *Acta Apostolarum Apocrypha*, de Bonnet. El text íntegre consisteix en una al·legoria sobre la condició humana, present i passada, i sobre quina és la nostra tasca com a persones.

Fonts : Luces en la Catedral, de Bartolomé Bioque, 2000, Editorial Club de Autores ; Costums i Tradicions Catalanes, d'Aureli Capmany, 1982, Editorial Laia.

Imatge : Estampa de Sant Jordi, mantinguda a la Col·lecció de Ca l'Ardiaca, Barcelona

Apunts Alquímics : Llum i Foscor

La llum i la foscor es representen a través d'un simbolisme divers (l'Aurora, el Dia, el Crepuscle, la Nit) o també mitjançant la tonalitat cromàtica relativa a les distintes fases de l’obra alquímica.
La contraposició entre la llum i la foscor la utilitzen els alquimistes com a metàfora del magisteri i com a imatge de la polaritat entre els principis energètics que regeixen l’univers. La llum coincideix amb l’energia vivificant i creativa, el bany espiritual que infon als cossos la perfecció i que permet de dur a terme l’obra hermètica. En la interpretació junguiana (del psicoanalista i metafísic Carl Gustav Jung), l’Aurora filosòfica representa el procés d’integració de la foscor (la part de la personalitat que roman inexpressiva). Les tenebres designen, en general, l’estat de la substància que encara no ha estat sotmesa al procés de purificació o també a la matèria primordial (hyle), amorfa i caòtica, de la qual Déu en va crear el Cosmos. L’obscuritat indica el modus operandi particular dels alquimistes, consistent en mantenir oculta l’art i les seves pràctiques. En aquest sentit és molt representativa la frase obscurum per obscurius, amb el qual els adeptes designaven el magisteri.
També el món natural es subdivideix segons la polaritat de les llums i les ombres ; formen part de la dimensió lluminosa animals com el gall, l’au fènix, el cigne, l’oca, l’àliga, el boc, el lleó, mentre que la geneta o les granotes són criatures de les tenebres.

L’Albedo (el color blanc, la llum) i el Nigredo (el color negre, la foscor)
L’oca és un animal solar que a Egipte els faraons identificaven amb el Sol ; quan eren entronitzats es llançaven oques en les direccions dels quatre punts cardinals. Els xamans siberians després de visitar el rei dels morts, cavalcaven una oca quan tornaven dels inferns, el que reafirma la seva naturalesa diürna.
El color blanc succeeix al negre en el procés alquímic i és el símbol de la purificació, de l’estat celest. No hi ha generació sense corrupció, no hi ha vida sense mort. Jung qualifica aquest estat de coincidència en l’oposició.
El gran alquimista Morieno va dir : El que sàpiga netejar i blanquejar l’ànima i elevar-la haurà alliberat el cos de tenebres, negrors, i males olors ... Doncs aquest podrà fer després que l’ànima torni al cos, i a l’hora de la reunió es manifestaran grans miracles ...
El Nigredo representa la primera etapa de l’obra ; en el treball alquímic així es representa l’estat primordial de les energies creadores : amb el color negre. És el símbol de la putrefacció i de la dissolució de la matèria ; simbolitza el caos del primer instant, la matèria caòtica que serà fecunda.
En alquímia es diu que s’ha de transmutar el plom de la personalitat en l’or de l’esperit. L’estat psicològic de qualsevol persona que no treballi sobre sí mateixa està representat amb el plom, que és un metall dens, pesat i de color negrós. En nombrosos tractats alquímics les diferents fases estan representades pels metalls i el seu procés de maduració.
Quan Noè, a l’arca, vol esbrinar si han baixat les aigües, deixa anar un corb que no torna, així és el primer treball alquímic, el del neòfit, al que li succeeix l’etapa següent : la del colom blanc de l’esperit que torna a l’arca amb una branca d’olivera.

I·lustració : El Sol Negre, del manuscrit alquímic Splendor Solis, Salomó Trismosin (segle XVI). El sol negre al·ludeix al motiu d’entenebrament psíquic i mental. Representa l’or comú, mancat de l’essència pura de l’or filosofal.

Fonts : Astrologia, Magia, Alchimia de Matilde Battistini, Editorial Electa ; Luces en la Catedral de Bartolomé Bioqué, Editorial Club de Autores ; http://www.esonet.org/Pinacoteca/Alchimia/SplendorSolis/index.htm.