Llocs Imaginaris : La Jerusalem Celest

Jerusalem, la ciutat santa per al judaisme, el cristianisme i l’islamisme, és un dels llocs de referència de l’ecumene medieval, el centre cartogràfic i espiritual del “nostre” món.
La imatge fantàstica de la Civitas Dei com una ciutat ideal i màgica, regne de la moral i de l’espiritualitat, es configura sobre la base de la visió apocalíptica reelaborada pels pares de l’Església. La ciutat celest posseeix els trets distintius de l’utopia, tant a nivell literari com iconogràfic : té una forma regular, i és feta de materials preciosos i simbòlics. Ni en èpoques de profundíssima misèria l’estament eclesiàstic ha abandonat el criteri de transformar l’església en una ostentació del luxe, ad maiorem Dei gloriam ; l’exhibició de la riquesa material ha estat de fet una de les formes més recurrents de fer perceptible allò sobrenatural a la població, així com de recalcar-li l’altivesa del poder.
Per contra, la Jerusalem terrestre, escenari d’inexhaustes violències, representa malauradament l’anul·lació de qualsevol somni ecumènic.

(Cliqueu sobre la imatge per engrandir-la)

Il·luminació d’una versió holandesa del llibre de l’Apocalipsi, Bruges, voltants de l’any 1400 (conservat a París, Bibliothèque Nationale, Manuscrits, Néerlandais 3, f.19) : La forma quadrada és per significar la idea de perfecció i estabilitat. La ciutat està tancada per altes muralles, ja que en ella no hi pot entrar cap impuresa. Les portes de les muralles són dotze, tres a cada costat, i sota cadascuna hi ha un serafí guardià.

Font : Geografia e Viaggi Immaginari de Francesca Pellegrino, Editorial Electa.

Llocs Imaginaris : La Ciutat Ideal

La de la Ciutat Ideal és una abstracció del Renaixement, una representació de l’ordre, la organització, la netedat, del domini humà sobre el món que ens envolta a través de la racionalització de l’espai.
La utopia pot assumir la forma de la Ciutat Ideal, concepte que es desenvolupa al principi del Renaixement i que té una estreta relació amb la prensió de la perspectiva central en plànols i pintures. El nou disseny urbanístic cancel·la al d’aquells intricats nuclis medievals : Alberti al seu tractat De re aedificatoria proposava una estructura ortogonal de la ciutat, travessada per una retícula de vials que desembocaven en places de forma regular, com els fòrums antics.
Però la Ciutat Ideal és també i per sobre de tot la forma somniada pels arquitectes de sortir-se de l’ordre establert. Una fase d’auge, filla de la il·lustració, té el seu més clar exponent a finals del segle XVI a França, amb la projecció de dissenys extraordinaris, amb creacions sublims de Ledoux i de Boulée. Es passa llavors a l’ideal de la mítica Santa Èlia, una ciutat sense perspectives, fluida : contribució importantíssima a la imaginària ciutat futurista del noucentisme, a la que tant sovint se li atribuiran connotacions impersonals i alienants. Des d’aquesta idea, es pot proposar una accepció diferent de Ciutat Ideal : la ciutat imaginada, irreal i íntima.

La ciutat és un lloc de simetria i harmonia, fruit dels càlculs matemàtics, és a dir de la certesa. És l’exemple més clar del procés d’ensinistrament de l’espai, de l’antropització, que és l’essència del pas de la geografia física a la geografia humana.

La perspectiva central del Renaixement, que té la seva aplicació predilecta a l’hora de representar paisatges urbans, és una de les plasmacions del concepte de Ciutat Ideal.

Font de la informació : Geografia e Viaggi Immaginari de Francesca Pellegrino, Editorial Electa.
Il•lustració : La Città ideale, artista actiu a Urbino entorn els anys 1470 a 1480.

Llocs Imaginaris : Utopia

Si bé la paraula utopia és grega, la seva etimologia és ambigua : podria significar lloc feliç o bé enlloc, per això se li diu utòpic a allò perfecte i impossible. Des de la República platònica, el mite de la Utopia no es va fer popular fins l’Anglaterra renaixentista, quan es recreava l'illa en diverses edicions i il•lustracions de manera més o menys ingènua.
L’element més important de totes les utopies històriques és el d’una illa que no s’hi pot arribar, resseguint el mite de l’illa de la Fortuna, però sobretot autònoma i lliura de la contaminació de civilitzacions corruptes i violentes.

A La Ciutat del Sol del frare dominic Tommaso Campanella es fa particularment evident la inspiració causada per l’imaginari dels grans descobriments. De fet, el llibre descriu l’arribada d’un almirall a l’illa de Taprobana (actual Sri Lanka) on el van rebre una multitud d’homes i dones armats. L’estructura de la ciutat que descriu, amb les seves set muralles paral·leles, recorda l’asteca Tenochtitlán. Significativament, a la fi del llibre, Campanella exalta l’activitat missionera dels jesuïtes i encara més la inseminació del catolicisme per part d’Hernán Cortés, transformant així la brutalitat de la conquesta amb la santedat evangèlica, una resposta al flagel de la contemporània reforma luterana.

La Utopia de Thomas More : Un mariner genovès relata el seu sojorn a l’illa d’Utopia, on tots els problemes socio-polítics de l’Anglaterra d’aleshores troben solució en un règim democràtic i igualitari (que ha estat definit com a protosocialista), on la propietat privada i el diner no tenen sentit i que té com a valor suprem la pau.

Una altra utopia anglesa : La Nova Atlàntida, de Francis Bacon.

Font de la informació : Geografia e Viaggi Immaginari de Francesca Pellegrino, Editorial Electa.
Il•lustració : Mapa d’Utopia, del llibre homònim de Thomas More.