Les cançons del 2010

10 Miles To Go On A 9 Mile Road - Jim White
Adoro A Las Pijas De Mi Ciudad - La Costa Brava
Alamerde - Los Coronas
AM FM - Chk Chk Chk
Audacity Parts One And Two - Ugly Duckling
Autobahn - Kraftwerk
Brand New Cadillac - The Clash
Code Of The Road - Danko Jones
Crystalised - The XX
Da Da Da - Trio
Darklands - The Jesus And Mary Chain
Disorder - Joy Division
Down, Down, Down - Tom Waits
E-Pro - Beck
Goodbye - Best Coast
Hands and Knees - Dag För Dag
Healthy Colours III - Robert Fripp & Brian Eno
Holding Strong - Randa And The Soul Kingdom
Hong Kong Garden - Siouxsie & The Banshees
Hot Mess - Chromeo
I Am The Resurrection - Codeine Velvet Club
I Cut Like A Buffalo - The Dead Weather
I'm Hip - The Romantics
In The Sun - She & Him
Indiana - Pinnawela
Islands - The XX
Jump Around - House Of Pain
Keep The Streets Empty For Me - Fever Ray
La Nit De Nadal, El Matí De Nadal (Dioptria, Simfonia Nº 1) - Pau Riba
Lex - Ratatat
Mani In Alto - Jovanotti
Muy Fifí - Ry Cooder
Murder Weapon - Tricky
Never Come Back - Kas Product
Opportunity - You Say Party! We Say Die!
Play For Today - The Cure
Psychic City (Woodoo City) - Yacht
Rich Woman - Robert Plant & Alison Krauss
Shack Up - A Certain Ratio
Slow - Twin Shadow
Supabreakin'- Le Peuple de l'Herbe
Surrounded By Your Friends - Hooray For Earth
The Afterlife - Yacht
The Move - Beastie Boys
The Robots - Kraftwerk
Tebe - Kottarashky
Tokio - Linda Mirada
Verbal - Amon Tobin
Waking Up - Elastica
Wandering Will - The Qualitons
What's The Flavor - Young MC
When I Grow Up - Fever Ray
Where's My Sugar - Vinila Von Bismark And The Lucky Dados

Ens volen encolomar les mateixes torres?

(Potser vaig massa amb el lliri a la mà preguntant-m'ho, que no falten indicis de que així serà). Jo és que m'ho veig a venir, les mateixes torres que neva un dia, una tarda amb relativa intensitat, i es vinclen com la llauna.
Aquest matí m’he despertat de cop quan he sentit per la ràdio un comunicat de FECSA-ENDESA que deia que l’estat de la xarxa elèctrica a Girona era (atenció): ÒPTIMA! Ara mateix veig un “enginyer” al 3/24 que declara el mateix. Diu que –“es clar, voler un risc zero vol dir pagar un cost infinit” i que això no pot ser. La qüestió és que neva poc (neva un dia, no com a Alaska) i allò cau com fitxes de dòmino. Però quin tècnic que es preui nega evidències tan flagrants d’un error de càlcul? (molts saltencs encara podem anar a veure el rest de torres caigudes entre Salt i Vilablareix, fins on abasta la vista). I quina mena d’anàlisi d’impacte de “chichinabo” fan quan ha estat “clamorós” el perjudici causat per la precarietat de les instal•lacions? La solució crec que deu anar per aquí: “tornem-les-hi a posar de les petites que matem dos pardals d’un tret: no ens compliquem la vida i tenim més marge de benefici”.
Jo no hauria liberalitzat les elèctriques. Les empreses de l’administració no escatimen en recursos, les privades busquen tenir-ne quants menys millor, i vet aquí les conseqüències. Però si em refereixo en particular a les elèctriques és per lo sensible que és subministrar energia (que no cap article de luxe) en relació a la salut pública més bàsica.

Facturación Eléctrica Catalana, S.A.

Electricidad, Notables Desgracias y Excención, S.A.

Jaume ! merci per la foto ... :)

La vida en català

Senyors, la meva vida és en català. Senyors del PP i de Ciudadanos (i no adscrits a cap partit que m'hagin preguntat que -¿por qué me hablas en catalán?), resulta que és en català perquè així faig una “permanent propaganda intencionada d’un model de nació que vull imposar al proïsme”: a alguns dels meus amics, al meu nebot d’any i dos mesos, als meus pares, a la meva àvia, a la família en general, ... i a la feina (aquí l’ús de “la llengua pàtria” només el puc anar “imposant” verbalment, doncs, com cal, tota la documentació és en espanyol). Així sembla que és com ho volen veure vostès, doncs resulta que aquesta meva és la mateixa intenció encoberta que volen fer creure que tindrà la llei del cinema en català: la d’esdevenir una arma política. Bé m’ho va semblar escoltant les compareixences de representats de sengles partits quan es debatia la llei al parlament: venint a dir que quelcom tan natural com donar l’oportunitat de veure pel•lícules doblades al català era un luxe que responia a foscos interessos, una mesura amb visos d’artimanya, de mà negra.
Però senyors, quan hom nega la realitat, es fa amic de la mentida, i en el cas de l’Alberto Rivera hi incorre. Per exemple, posant en boca de la diputada Carme Riera que si Avatar no es distribuïa en català era per culpa del franquisme (cosa que la Riera, no va dir en cap moment) o que si Avatar no es doblava en català era perquè la conselleria de cultura no ho havia demanat per així poder avivar una suposada situació d’injustícia (cosa que la Riera va poder demostrar amb evidències documentals que no era així, que realment sí que es varen demanar les còpies).
Aquesta mateixa suspicàcia, l’he notat que l’experimenten a certs comerços de Barcelona, on entrar directament fent ús del català provoca una perplexitat digna de la que provocaria un pagès despitat a la capital que “baixés de l’hort”, o de qui volgués “buscar les pessigolles” desviant-se de la "fluència verbal" que se li suposa al client (en espanyol, com cal), sense haver d’anar a buscar confrontacions innecessàries (-¿a éste qué le pasa? ¿acaso no sabe español?).
Sàpiguen que no tinc prejudicis al respecte de com hagi de ser la llengua d’expressió entre les persones, ni de qualsevol forma d’art; a fi de comptes, quan es tracta de cultura, un tria el que li sembla que és de qualitat. Només vull advocar una vegada més pel que em sembla no només un dret, sinó la més natural de les situacions: que tot un col•lectiu, al que els discursos polítics del color que siguin els importen relativament o bé ignoren completament per manca d’interès, pugui veure cine en el seu idioma sense haver d’estar pendent de quan en una sala ronyosa i petita projectaran una cinta d’aquelles que només en un 3% dels casos es projecten.
I no sols això (que es tractaria d’un avenç menor): que un ludòpata acabi veient un bon dia que les màquines escura-butxaques també s’han catalanitzat ! (sempre he pensat que no hi hauria indicador de la normalització lingüística més fiable que aquest).

Els catalans som d'una espècie que caça bolets, balla sardanes i canta corrandes. Check this out!:

"Aquí no paga ni Déu"

Pròximament al Teatre de Salt, ESTIL TEATRE presenta la seva darrera obra "Aquí no paga ni Déu", de Dario Fo.

REPRESENTACIONS

divendres, 22 de gener, a les 21:30

dissabte, 23 de gener, a les 21:30

diumenge, 24 de gener, a les 19:00

B.S. Pista Forestal 2009

A Tribe Called Quest - I Left My Wallet In El Segundo
Black Eyed Peas - Now Generation
Cocteau Twins - Summerhead
Cooper - Vértigo
Cusco - Bur Said
Danny Wilson - Mary’s Prayer
Dead Can Dance - Black Sun
Dengue Fever - Seeing Hands
Depeche Mode - People Are People
Digable Planets - Time And Space
Glasvegas - Flowers and Football Tops
Hadouken! - Crank It Up
Happy Mondays - Kinky Afro
Husky Rescue - Caravan
Ian Dury & The Blockheads - Hit Me With Your Rhythm Stick
Ida Maria - I Like You So Much Better When You’re Naked
Idealipsticks - The King Has Died
Imelda May - Johnny Got A Boom Boom
Janes Addiction - Been Caught Stealing
Kitty, Daisy & Lewis - Going Up The Country
Kraftwerk - The Robots
LCD Soundsystem - Disco Infiltrator
Little Dragon - Fortune
Little Dragon - Place To Belong
Lonnie Liston Smith - Expansions
Los Flechazos - A Toda Velocidad
Mates Of State - Fraud In The 80s
Montevideo - Superstición
Mott The Hoople - All The Way From Memphis
OMD - Enola Gay
Os Resentidos - Galicia Sitio Distinto
Pepe Deluxe - Mischief Of Cloud Six
Prince - 1999
Prince - When Doves Cry
Prototypes - Je Ne Te Connais Pas
Quiero Club - No Coke
Shantel - Disko Partizani
Stereo Total - Holiday Innn
Stray Cats - Runaway Boys
Talking Heads - Girlfriend Is Better
The Alan Parsons Project - The Fall Of The House Of Usher (Pavane)
The Donnas - Strutter
The Horrors - She Is The New Thing
The Neanderthals - Arula Mata Gali
The Phenomenal Handclap Band - 15 To 20
The Rubinoos - I Wanna Be Your Boyfriend
The Specials - Gangsters
Those Dancing Days - Home Sweet Home
Ugress - Loungemeister
Violent Femmes - Blister In The Sun
Ximena Sariñana - Vidas Paralelas
Yo Majesty - Club Action
Yuksek Ft Amanda Blank - Extraball

El català apallissat

He notat que molts catalans tenen una estranya mania: si poden parlar bé o malament la llengua pròpia, opten per això últim. És ben rar i em sorprèn que alguns vagin per la vida emprant de forma tan recargolada el nostre llenguatge, cosa que no he vist que passi amb l'espanyol, ni amb cap altre idioma. Al respecte de l'espanyol, he de dir que aquest text me'l va inspirar una comparativa entre dues emissores de ràdio: una d'espanyola, fent un ús de la llengua impecable; i una de catalana, menyspreant l'idioma, degradant-lo sense cap mena de consideració (ja he fet referència en algun post anterior a la meva preferència (en general) per les ràdios espanyoles vers les catalanes; entre d'altres, la millor praxis lingüística, n'és una de les raons).
Sí bé altres lèxics adopten dites, girs, i derivacions "poc ortodoxes", el que no fan qui els parlen és decidir-se per suplantar certs mots (o trossos de mots!) per altres d'un idioma aliè si ja n'existeixen de propis d'idèntica semàntica (a no ser que sigui amb la "llicència" de donar-li una pàtina simpàtica o algun toc snob a la locució o escrit).
Se'm diu: -bé, jo és que en sóc conscient quan dic algun barbarisme! (com venint a dir: -no ignoro el potencial del lèxic català!), i jo això encara ho entenc menys doncs considero que percebre errors hauria de servir per corregir-los. Sembla de lògica, però se'm qüestiona.
També m'ha passat que quan he fet notar algú que cometia un error dient una paraula impròpia, això ha provocat que se'm titllés de "tiquis miquis", tot arruïnant el to de naturalitat amb què anava a abordar la correcció i que esperava que continués mantenint l'interlocutor.
He de dir finalment que no sóc un usuari del català exemplar, i que tampoc pretenc ser 100 % purista. M'agradaria un ús normal de la llengua, com fan la resta de la gent del planeta amb els seus respectius idiomes. Si se m'ha colat algun error dins aquest mateix article, benvingudes siguin les correccions que em vulgueu fer arribar.

Cinc actituds contràries a la resolució de conflictes eficient (segons Elsa Punset)

Abans d’ahir l’Elsa Punset va ser entrevistada al programa “Afectos en la noche” (RNE1) i va donar pautes sobre què no ajuda a tractar les resolucions de conflictes amb eficiència. Hi ha cinc estratègies que se solen utilitzar però que no fan més que dificultar un acord satisfactori entre les parts. Com que es tracta d’un pentàleg, i té per tant la virtut de retenir-se amb relativa facilitat, les deixo aquí per si cal posar-les en pràctica (si més no, per a pensar-hi). De conflictes, petits o grans, lleus o greus, sempre se’ns en presenta algun cada dia.

Conducta de “conquesta”: Quan una de les parts tracta ja a priori la negociació com si d’una guerra a guanyar es tractés.

Conducta de menysteniment: Una de les parts considera que no hi ha cap conflicte a abordar.

Conducta de “regateig”: La resolució del conflicte es vol suplantar per un intercanvi de concessions, el que no vol dir que les necessitats inicials de les parts que han dut a abordar la resolució quedin saldades amb l’acord que correspondria.

Conducta de “parar el cop”: Consisteix en fer una “cura parcial” (segons paraules de l’Elsa Punset se’n podria dir l’”estratègia de la tirita”). Una de les parts busca interessadament que el conflicte quedi temporalment inhibit gràcies a una concessió mínima que mantindrà de moment conforme l’altra part. En aquesta situació, la resolució es postposa interessadament: una de les parts considera que, "amb sort", el conflicte pugui esvair-se en el temps, o aflorar de nou en un futur en què ja no s’hi hagi de veure involucrada.

Conducta del “joc de rol”: Membres de les parts esgrimeixen l’autoritat que els comfereix el seu rol. Al·leguen que la raó els correspon, ateses les seves millors qualificacions i/o més altes jerarquies (actitud molt utilitzada en negociacions amb implicació de caps i subordinats, per exemple en el món laboral).

Rothenburg/Ilshofen, 06 a 10 JUL 2009

Jo vull que l’Eto’o es quedi

Si he de fer una valoració de com ha rendit aquesta darrera temporada, tot seran elogis, i si considerem la seva joventut, tot indica que encara ens pot donar moments de glòria (al menys una temporada més).

1- Ha jugat per l’equip. No se li pot recriminar (aquest cop) individualisme.

2- No se li ha escalfat la boca.

3- Ha estat incombustible atacant, i això li ha provocat crítiques quan no afinava prou els xuts a porta. Jo dic: qui no treballa, no s’equivoca mai. I també: la seva insistència ha fet que sempre fóssim allà, a l’àrea contrària.

4- No obstant la seva curta etapa de reiterats errors, ha estat líder golejador indiscutible de la lliga a pilota jugada. Descompteu els 6 gols de penal realitzats pel seu rival Forlán i els només 2 de penal de l’Eto’o i feu números: guanya l’Eto’o 28 a 26. Ah! i el tan esplèndit i cobejat Villa transformà 8 penes màximes, suposant una fracció d’un 29 % (gens “menyspreable” quota) del seu total realitzador.

5- Va fer un dels dos memorables gols de la final de la Champions de Roma.

6- Va sentir com el seu gol a Roma recompensava als barcelonistes i a ell mateix. Picant-se a la vena d’un avantbraç amb l’altra mà, imagino que venia a dir que un és un crack per sí mateix, per la seva qualitat física (o ímpetu de la pròpia sang), sense l’estúpid suport addicional (i fals) de l’idolatria dirigida per estratègies de mercat.

7- Es vol quedar (sent els colors). Que sucumbiria a segons quines ofertes? Òbviament que sí.

Imatge obtinguda de la pàgina http://www.elmundo.es/elmundodeporte/2009/02/18/futbol/1234945337.html

Utilització d'imatges amb llicència de Creative Commons

Les imatges amb llicència de Creative Commons (CC) tenen drets d'autor, però la utilització (difusió) d'aquelles no té per què ser una pràctica abusiva si respectem els permisos que es resumeixen en un sinòptic amb uns símbols que potser ja us comencin a ser familiars. Quins condicionants té la utilització per tercers d'una determinada imatge amb registre CC? Els autors tenen un total de sis llicències a escollir, que resulten de les combinacions de les següents característiques:

Reconeixement (atribució): A qualsevol explotació de l'obra autoritzada per la llicència, caldrà reconèixer-ne l'autoria (en un bloc, fer-ne al·lusió; per exemple, citant-hi l'autor i la font).

No comercial: L'explotació de l'obra queda limitada a usos no comercials.

Sense obres derivades: L'autorització per a explotar l'obra no inclou la transformació per a crear una obra derivada (llegeixi's, modificada, utilitzada parcialment).

Compartir igual: L'explotació de l'obra autoritzada inclou la creació d'obres derivades si mantenen la mateixa llicència al ser divulgades.

Amb aquestes quatre condicions combinades, es poden generar les sis llicències a escollir:

Reconeixement (by): Es permet qualsevol explotació de l'obra, també amb finalitats comercials, així com la creació d'obres derivades, la distribució de les quals està també permesa sense cap restricció, sempre i quan s'al·ludeixi a l'autoria.

Reconeixement - No Comercial (by-nc): Es permet la generació de l'obra original i d'obres derivades sempre que no se'n faci un ús comercial i s'al·ludeixi a l'autoria.

Reconeixement - No Comercial - Compartir Igual (by-nc-sa): No es permet un ús comercial de l'obra original ni de les possibles obres derivades, la distribució de les quals s'ha de fer amb una llicència igual a la que regula l'obra original.

Reconeixement - No Comercial - Sense Obra Derivada (by-nc-nd): No es permet un ús comercial ni de l'obra original ni d'obres derivades. Si se'n fa un ús no comercial, aquest està permès només si es divulga l'obra original i es fa al·lusió a l'autoria.

Reconeixement - Compartir Igual (by-sa): Es permet l'ús comercial de l'obra i de possibles obres derivades, la distribució de les quals s'ha de fer amb una llicència igual a la que regula l'obra original.

Reconeixement - Sense Obra Derivada (by-nd): Es permet l'ús comercial de l'obra, però no la generació d'obres derivades, sempre i quan es faci al·lusió a l'autoria.

El gir de la bola amb efecte

"El Gir de la Bola amb Efecte" (“The Break of the Curveball”) ha guanyat el primer premi a la Millor Il·lusió Visual de l'Any ("Best Visual Illusion of the Year"). Ha estat creada per l'Arthur Shapiro, en Zhong-Lin Lu (de la Universitat de Califòrnia del Sur), l'Emily Knight (del Dartmouth College), i en Robert Ennis (de l'Institut d'Optometria SUNY).
El concurs es va celebrar a Naples (Florida) el 10 de maig de 2009.

Noteu que observant únicament la bola descendent (amb irisacions blanques a negres), és obvi que aquesta duu una trajectòria vertical. Però si fixem la vista en el punt blau (a un cantó de la pantalla), la percepció del sentit de la bola descendent canvia radicalment, i sembla que aquesta dugui una inclinació d'uns 20º.

Link a la notícia font

Música escandinava

Aprofitant la divulgació de tantes propostes musicals com hi ha a Internet, quan em poso a destriar-ne per anar amenitzant la vida, veig que darrerament els qui s’enduen la palma són els grups escandinaus.

Aquesta setmana, escodrinyant pel last.fm, he recalat en la Ida Maria (plena n’és de gràcia!), de la que li penjo des del Youtube el seu hit “I Like You So Much Better When You’re Naked” a la secció de la Cançó de la Setmana (que mantindré aquí al bloc fins el 17 de juny). Personalment, trobo genial a aquesta cantant noruega: una artista total, amb aquell punt de supèrbia típic de l’enfant terrible (de la femme fatale!), tot plegat avalat per la qualitat d’un punk portentós excel·lentment executat -de fet, es podria dir que ella ha provocat que em posés a escriure aquest text-. Però, com deia, altres bandes escandinaves m’han causat també molt grates sorpreses: Ugress (Noruega), Husky Rescue (Finlàndia), Lykke Li (Suècia), Minstrel Spirit (Suècia), Rinneradio (Finlàndia), Sugarcubes (Islàndia), The Mary Onettes (Suècia), Pepe Deluxe (Finlàndia), The Raveonettes (Dinamarca), Emiliana Torrini (Islàndia), Junior Senior (Dinamarca), Those Dancing Days (Suècia).

I ara, un axioma grec: “de gustibus non dispuntandum”, per qui trobi que la música referida no va enlloc, inclosos els que es decantin més cap a la que es posa als bars musicals i emissores d’aquesta província que es diu Girona.

Un estudi sociològic determina que el Facebook diu més d’un mateix del que ens pensem

Potser he estat massa escèptic esgrimint la meva idea de que si no utilitzo el Facebook és perquè no m’agrada prou. No és que en digui pestes sempre, ni de tot, però francament he de declarar que em deixa bastant fred molt del que conté i que s’hi publica. Malgrat això, hi tinc una conta i, atenint-me a la meva condició de participant, he trobat aquest article que m’ha fet reflexionar una mica.

Diu Max Weisbuch, psicòleg de la Universitat Tufts de Medford, Massachusetts, qui ha dirigit l’estudi, que “La gent expressiva en to de veu i en expressió facial s’han trobat també socialment expressius al Facebook. Han publicat moltes fotografies i àlbums, i semblen mantenir moltes més converses amb gent”.

Per a l’estudi, l’equip de Weisbuch va reclutar una mostra de 37 estudiants i els va fer participar individualment en unes converses presencials privades vis a vis (cadascú amb algun altre estudiant). L’objectiu de la trobada era el de conèixer-se l’un a l’altre. No obstant, alguns dels interlocutors eren investigadors camuflats. Després de l’experiment, els investigadors (cap d’ells membre de l’equip de Weisbuch) van establir un rànking de simpatia dels alumnes-mostra, basant-se en com eren d’expressius, en si somreien molt o poc, i en altres factors d’expressió verbal i no verbal.
L’opinió dels investigadors sobre cada individu va ser després comparada amb la que donarien 10 estudiants d’una altra universitat en funció del que veiessin als perfils del Facebook dels individus investigats.
Els perfils que varen despertar més simpatia varen ser els que més continguts tenien, els més plens de fotografies i de publicacions al mur. I els perfils de tots aquests van resultar ser els de la gent més afable i de expressió no verbal més viva identificats pels investigadors a les xerrades presencials.
Pot semblar sorprenent que es donin aquestes coincidències quan tants cops s’ha dit que res tingui a veure la imatge que pugui donar un en persona amb allò que premeditadament pugui donar a entendre a la xarxa sobre sí mateix, i que sovint esdevingui tot plegat un producte, una visió massa parcial i, en conseqüència, esbiaixada. Però, segons Catalina Toma, psicòloga de la Universitat de Cornell d’Ithaca, Nova York, el Facebook connecta massa gent a qui podríem decebre i és això el que el fa net i fefaent respecte a com són les persones, un argument que suma a la idea de que deu fer força justícia sobre la personalitat de qui hi participa.

Link a l’article font

Coraline

La Coraline i els seus pares són els nous inquilins d’aquesta casa victoriana d’apartaments (el Pink Pallace), que també te uns encontorns tot gòtics: un jardí d’oníriques evocacions i un bosc enfangat. L’escenari ja predisposa favorablement a una pel·lícula que acaba essent rodona. És una molt bona recreació fílmica del conte del mateix nom (que no he llegit) de Neil Gaiman, que tot i que se’ns presenta en 3D, en dues dimensions resultaria igualment genial de tan rica en detalls animats (realitzats fent ús d’infografies i de la tècnica de l’stop-motion).

La Coraline, sentint-se solitària i avorrida, absent dels plans dels seus pares, que estan sumits en l’elaboració d’un tractat de jardineria, descobreix una porta secreta des d’on transcorre un túnel que desemboca a una realitat paral·lela. I és en aquest univers duplicat on s’hi troba la seva mateixa casa, més acollidora i acolorida que mai, i uns nous pares que li seran sol·lícits amb qualsevol capritx (les millors menges, les més sofisticades joguines mai imaginades,...). Tot aquest món tan vívid, en què el jardí de la propietat floreix ufanós de flors multicolors canviants, on l’apartament d’un malabarista és un esplèndid i romàntic circ, i el d’unes sexagenàries vedettes, un teatre com el municipal (vellut vermell, pàmpols i motllures daurades), li resulta tan seductor a la nena que se li fa cada cop més difícil d’acceptar la seva vida rutinària real. Tot sembla tan perfecte, que aviat farà sospitar si no es tracta d’un parany.

No és una pel·lícula d’herois que hagin de fer les típiques i americanes “gràcies de complicitat amb l’audiència” davant qualsevol situació per molt difícil que aparenti. Tracta de com, humilment, una nena vulnerable es troba amb allò que pot passar a la vida, quan la il·lusió es converteix en un fosc i sinistre malson.

Paranoia vampírica

No agrada que la gent aventuri hipòtesis infundades; encara menys que, infundades, tractin sobre com és un; pitjor encara si, infundades i personals, desqualifiquen.

Ahir les que treien sang per a l’anàlisi estaven amb la conya de sempre, tot dient-me: – Booones, uuuuui, uuuuuh! va vinga, que això no serà res! ... - m’ha donat per saludar-les dient-lis -Bones! ... res més que això -. Però a veure: què us enredeu? de què coi us conec jo a vosaltres per a què feu escarni del meu posat d’avui, que res te a veure amb cap mena d’acolloniment per haver-me de treure uns pocs mililitres de sang, sinó amb el fet de mostrar-me amatent a les vostres instruccions (m’assec ja?, no m’heu de prendre abans cap dada?, quin braç hi poso?). I és que és cada any, i fa pensar si no tindran alguna mena de paranoia pensant-se que tots hauríem d’estar atemorits davant d’alguna sanguinària i terrible operació.
Mai m’he agafat una extracció de sang com un “tràngol”, i en canvi sí com allò més natural; no l’he considerat mai un tràmit molest (ni agradable).

I va una i se m’hi abona, diu que: -aquest xiclet que mastegues no para, eh!. Li contesto -sí es clar, no en solc gastar d’això, però és que avui al matí per no espatllar el dejuni he canviat el cafè de sempre per un paquet de xiclets ... -Que et mareges? -No (si em maregés ho notaries).

L’any que ve hi tornen.

Alberto Rivera i la Feria de Abril de Barcelona

Ahir va i diu l’Alberto (president de Ciudadanos - Partido de la Ciudadanía) que la Feria de Abril de Barcelona es mereix ser la festa nacional -sí, nacional!- de Catalunya donada la seva tan alta participació insuperada per cap altra festivitat catalana; d’a la vora de 3 milions d’assistents segons el seu còmput. Bé! d’una banda, Alberto, no et feia nacionalista, has reconegut que tenim quelcom nacional a celebrar i, en conseqüència, devem, també segons tu, ser una nació!

Es confirma però el teu mal gust, potser no saps que una festa nacional, independentment de popular (que ho ha de ser), ha de tenir un caràcter més solemne que el que li pugui conferir una “farra convocada en un campament de firaires”? Potser et passa desapercebuda la diada, any rera any, del 23 d’abril, festa del llibre i de la rosa. recentment celebrada amb l’èxit de sempre que la caracteritza, exemple de festa popular i cívica, que en més o menys grau s’han fet seva molts més que 3 milions de catalans, per no dir gairebé tots?

"Banda Sonora" de Pista Forestal ' 08

Podeu clicar sobre cada tema per accedir a la seva reproducció:

A Tribe Called Quest - Excursions
A Tribe Called Quest - Rap Promoter
Add N To (X) - Poke 'er 'ole
Ammonite - Calm
Beastie Boys - Root Down
Camera Obscura - If Looks Could Kill
Cansei de Ser Sexy - Move
Chromeo - Fancy Footwork
Chromeo - Rage !
Cibo Matto - Sci-Fi Wasabi
Client - Drive
Digable Planets - Rebirth Of Slick
Echo And The Bunnymen - Silver
Foals - Balloons
Gary Numan - Are 'Friends' Electric
Gary Numan - Cars
Goose - Low Mode
Husky Rescue - Summertime Cowboy
Jami Sieber - Hidden Sky
Late Of The Pier - Space And The Woods
Lykke Li - I'm Good. I'm Gone
MGMT - Time To Pretend
Mixel Pixel - You're The Kind Of Girl
Minstrel Spirit - The Lonely Minstrel Part I
New Young Pony Club - Get Dancey
New Young Pony Club - Ice Cream
Operator Please - Get What You Want
Paris Combo - Attraction
Primus - Wynonna's Big Brown Beaver
Psychic TV - Godstar
Rilo Kiley - Silver Lining
Rinneradio - Ommatidi
Regurgitator - ! (The Song Formerly Known As)
Russian Red - They Don't Believe
Ryan Paris - Dolce Vita
Sinead O'Connor - The Emperor's New Clothes
Skeletal Family - Promised Land
Sneaker Pimps - Tesko Suicide
Sonido Lasser Drakar - Pontiac Firebird ' 82
Stereo Total - I Love You, Ono
Sugarcubes - Motorcrash
The B-52's - Your Own Private Idaho
The Come Ons - Complicated
The Decemberists - Yankee Bayonet
The Duke Spirit - Lassoo
The Housemartins - Happy Hour
The Lightning Seeds - Pure
The Mary Onettes - Pleasure Songs
The Romantics - What I Like About You
The Smiths - The Queen Is Dead
The Ting Tings - We Walk
The Whip - Trash
(We Are) Performance - Short Sharp Shock

"La Biblioteca de Alejandria"

Resulta que tres amics es troben per comentar què hi ha de nou sobre l’activitat científica planetària. Exposen alguns temes, els comenten distesament, i ho graven tot plegat per penjar-ho a la xarxa pel gaudi dels internautes. Sí senyor! Interessant invent, el dels podcasts, quan es fan amb gràcia com és el cas. M’he convertit en un seguidor de les tertúlies dels de noticias21.com. El registre distès que te el “fer-la petar una estona” quan és entre amics de confiança, li dóna un plus en relació a col·loquis que puguin mantenir gent més professional, sense detriment del profund calat intel·lectual amb què tracten tots els temes. A destacar també l’esperançada visió d’un món on hi tenen cabuda joves apassionats per les novetats tecnològiques i científiques més avantguardistes (un contrapunt més a l’empalagós esbargiment que ens "brinda" la televisió).
M’he vist rient amb ganes amb alguns dels talls de “tomes falses” que solen posar al final de cada podcast en què, apart de riure, m’he imaginat com seria si entre amics emprenguéssim una iniciativa semblant. I m’han agradat les cançons-cortina que intercalen entre les seccions, tres de les quals ja he posat com a "cançó de la setmana" fent ús de la meva conta a playlist : Calm (d’Ammonite), Hidden Sky (de Jami Sieber) i The Lonely Minstrel (de Minstrel Spirit).

Clicant AQUÍ accedireu a la pàgina on hi ha tots els seus podcasts editats fins al moment.

Cotxe nou de trinca !

Aquest “Qashqai Acenta 2.0 dCi cobre fusión" ja du el meu nom ! Ha merescut la pena esperar pel color. L’he vist sota llum artificial, a la llum del carrer en un dia així ennuvolat com el d’avui, i sempre m’ha semblat flamant ! I encara guanya al natural (les fotos mai són exactes). Avui l’he conduït per primer cop pel pàrking del concessionari, i li he engegat l’equip de só i el climatitzador bi-zona ... friso per tenir el manual i explorar totes les demés prestacions, pel que encara m’hauré d’esperar a dimecres quan me'l lliurin.

Nota: No donen el cotxe amb les llandes així, hi falta un "botó" al centre amb el logo de la Nissan.

“Waltz with Bashir” d’Ari Folman

Aquest trailer em sembla fantàstic, i n’és encara més el que podeu disfrutar clicant aquí, en què el veureu en alta resolució. Era a principis dels noranta que vaig al·lucinar amb l’animació d’Akira (Katsuhiro Otomo), de tant innovadora, tècnica, d’una vitalitat amb un punt d’agressiva ... que, pel que havia anat veient, aleshores em va semblar marcar un punt d’inflexió, un fenomen que va desembocar en el gran desplegament del manga. M’ha passat semblant veient aquesta mostra del que promet ser tota una creació mestre de l’israelià Folman, i que la deu ser si fem cas de les molt bones crítiques que ha rebut a tots els festivals on s’ha presentat. El que és a mi, m’ha semblat excel·lent, altre cop innovadora, d’una tècnica depuradíssima que fa que de seguida “et creguis” el què t’estan explicant, i emotivament impactant -que això últim és sempre el gra que en trec de la palla-. El documental animat Waltz with Bashir tracta de les entrevistes que el mateix Ari Folman fa a ex-combatents de la primera guerra del Líban al bàndol israelià i de les reflexions morals que els susciten els records del combat.

“No són hores” tapa "La Rosa de los Vientos” a Catalunya

Ahir, com cada nit de diumenge, tenia la meva cita radiofònica setmanal inexcusable (ok ... sempre hi poden haver excuses poderoses) amb La Rosa de los Vientos, però quelcom anava malament: o bé tenia problemes de senyal o bé, i això fóra més greu, alguna redistribució de les freqüències, ara que encetem temporada, havia fet que el dial d’Onda Cero quedés ocupat per alguna emissora catalana de segona que en aquell moment estava emetent un programa d’aquests tan “chorres” i pesats de “chascarrillos” que només fan gràcia als mateixos locutors. Però, grata sorpresa! Més entrada la nit, cap als volts de les 2 a.m. sento la veu de’n Cardeñosa i desestimo qualsevol hipòtesi, ja sintonitzo el meu programa preferit de tota la radiodifussió! No s’acaba aquí, i tot seguit entendreu perquè em va durar ben poc el gaudi: estaven connectant amb Madrid per a donar pas a les notícies, després de les quals de nou m’apareixen els de No són hores. Vaig pensar que realment no n’eren, d’hores, no; no n’eren per, com deien els mateixos d’Onda Cero Catalunya, ja no emetre sinó reemetre! un d’aquests típics programes de “bon rotllo” en que les gràcies continuades que fan els locutors es pensen que seran participades per qualsevol oient, quan en realitat només feien que aixafar un programa de divulgació científica, històrica i sociològica de gran qualitat que a la resta de l’estat estaven tenint l’oportunitat de seguir sentint gent com jo, i suposo que com molts altres catalans, que en som incondicionals.
No sé si seguiran amb això dels diumenges, els d’Onda Cero Catalunya -només cal que un programa sigui bo perquè ens el treguin-. Ens deuen voler a tots desinformats? o són els mateixos gestors de les ràdios catalanes als que els falten llums? Prima a Catalunya una fórmula penosa de fer ràdio que és la de la broma amb participació d’oients més futbol (com sempre, hi haurà comptades excepcions).
Sense centrar-me en el No són hores, que no vaig poder suportar ni cinc minuts, sinó en la ràdio-formula catalana a la que em referia, si la broma fos intel·ligent, tindria un “passe”, però és que ni això: sembla que interessa, o més aviat, que és “tant i tant divertit”, sentir des de l’audiència testimonis sobre el seguit d'orgasmes que algú pugui tenir (realment aquesta “edificant” enquesta la vaig arribar a sentir), o de quants cops una hagi posat les banyes a un altre (que també) ... ah, i després futbol i més futbol: DE PENA. Arriba un punt que dius: ara que no em critiquin que prefereixi sintonitzar emissores espanyoles.


FYI: Els de No són hores tenen aquesta comunitat de MSN: http://groups.msn.com/nosonhores. Els de La Rosa de los Vientos tenen aquest site: http://www.rosavientos.es/.

Menys excés verbal i més lleialtat, senyors de Madrid

Sra. de la Vega i Sr. Zapatero, és a vostès i no al Sr. Montilla a qui aplica demanar-lis fidelitat a les lleis orgàniques aprovades al Congrés i una moderació en el verb. Vaig trobar molt bones les declaracions d’ahir del Conseller Castells en què formulava la següent reflexió: “deixant d’observar el mateix govern una llei espanyola, un es pregunta quina autoritat moral pot tenir per a exigir-li el compliment de la legalitat a qualsevol ciutadà espanyol?”. És gravíssim que en aquesta situació considerin d’“excés verbal” l’exigència del compliment del que estipula la llei al respecte de donar-nos el finançament que mereixem en els terminis pactats que va fer el President de Catalunya. Comparèixer per a justificar la transgressió de la llei (o per a atenuar les vindicacions del seu compliment) sí és parlar més del compte i, de passada, quedar retrats com uns vertaders dèspotes. Les decisions aprovades pels representants del poble, primer al Parlament de Catalunya i més tard al Congrés dels Diputats, les desvirtua un govern que ens té enganyats fent-nos creure que és democràtic?

ESTIL TEATRE presenta : VOLPONE de BEN JONSON

Què puc fer sinó donar volada al meu ingeni i viure obert a totes les delícies que la meva fortuna em proporciona ?
No tinc esposa, pares, fills ni cap parent a qui deixar la meva fortuna ; aquell que jo nomeni, serà el meu hereu. Això atrau cada dia nous aduladors a casa meva, persones de tots els sexes i edats que m’afalaguen portant-me regals ; que m’envien plàteres d’argent, monedes d’or, joies, amb l’esperança que quan jo mori -cosa que esperen amb molta ànsia- els nomeni hereus i veure així multiplicats per deu els seus interessats obsequis. Tot això ho suporto jugant amb les seves esperances.

VOLPONE

Representacions al Teatre de Salt :
dijous, 24 de juliol a les 21:30,
divendres, 25 de juliol a les 21:30,
dissabte, 26 de juliol a les 21:30, i

diumenge, 27 de juliol a les 19:00

Venda de localitats :
Del 10 al 20 de juny a les taquilles del teatre, de 20 a 21 hores de dimarts a divendres, i dues hores abans de cada representació.

Per SERVICAIXA, del 10 de juny fins el dia de la representació, les 24 hores a : www.servicaixa.com, o per telèfon al 902332211, de 9 del matí a 12 de la nit.

Vers el paper d’empaperar canviant

La tinta electrònica. Jo prefereixo dir-li el paper electrònic, doncs tota la tècnica radica en un film. Aquesta tecnologia pot esdevenir una vertadera revolució. Deixarà de ser ciència-ficció una situació com la que en Tom Cruise protagonitza a Minority Report, quan es serveix uns corn flakes d’una capsa on s’hi veuen uns dibuixos animats pintats sobre el cartró? La informació que trobo a Internet em fa pensar que sí, encara que la imatge més impactant que he pogut trobar il·lustri un invent de la Sony que encara sembla que s’hagi d’acabar d’afinar. De tant en tant anava mirant què hi havia de nou al respecte del paper electrònic per culpa de l’interès suscitat per un amic, i avui per primer cop he trobat una notícia (i la fotografia que publico) amb visos de tenir l’invent ben llest ben aviat, i això que és de fa un any, concretament del 27 de maig de l’any passat.

Com sempre, tot invent nou té el seu què de diabòlic, que l’ús i l’abús li conferiran. En quines aplicacions es pot explotar aquesta tecnologia de l'"animació autònoma sobre superficies de morfologia diversa"? En representar pel·lícules, o -per què no?- qualsevol arxiu electrònic de vídeo que se li connecti a la vestimenta d’un; en utilitzar-la als grans rètols publicitaris; o per a les carrosseries dels cotxes? potser per a fer-ne paper d’empaperar parets? Té tantes potencialitats que realment fa pensar que si no s’hi posa fre pot arribar com a mínim a marejar, per no aventurar indesitjables efectes psicològics conseqüència d’una nova font d’estrès. Resolc, però, que el desenvolupament del giny m’atrau, sempre m’és estimulant saber que la tecnologia va conservant la virtut de sorprendre’ns. A la vegada considero que el paper electrònic serà una d'aquelles revolucions tecnològiques que marquen un abans i un després.

Link a la notícia font: http://www.dailymail.co.uk/sciencetech/article-457670/Razor-TV-screen-wear-T-shirt.html o bé cliqueu sobre la imatge.

Salt i les noies (una visió personal)

Em va fer notar un amic que es va sorprendre de veure un grup de noies per Salt; noies que sortien del teatre i que no semblaven pas de la vila. I em direu: què té això de sorprenent ? de noies bé se’n veuen pels carrers. No tindria res d’especial si no fos que passava a Salt. Vaig trobar que quin encert en l’apreciació! Des que la “cultura misògina” aquesta de més avall de l’estret s’ha estès pel poble, que només veureu que grups d’homes malgastant el temps pels carrers, vagant ociosos, potser passejant -que aquest costum és ben sà, i m’agrada-, però cap grup de noies -cap que jo hagi vist, que no vol dir que no n’hi hagi quatre de comptats-. La meva reflexió al respecte de tot això és ben trista i que m’ajudi qui hi vegi una lectura positiva. Que no es prodiguin les noies pels carrers com abans era costum, que no gaudeixin del lleure com ho podem fer els demés, que no se les doni l’oportunitat de socialitzar, em sembla un vertader retrocés per a una societat que és la que hem anat volent consolidar des de la nostra ja llunyana transició a la democràcia: la que havia d’estar fonamentada sobre uns valors universals en què tothom s’hi havia de sentir còmode.
No només aquesta és una condició que no m’agrada, n’hi ha moltes de promogudes per autòctons que les trobo igual de denigrants, però la que m'ocupa en aquest escrit em resulta molesta de tant massiva.

Rothenburg/Ilshofen, 25 a 28 MAR 2008

L’extraordinari fenomen del “flexo parlant"

que explica en Juan Navarro al programa de ràdio El Último Peldaño d’Onda Regional de Murcia.

Qui conta aquesta història és una persona que parla amb l’autoritat que li confereix la seva condició d’enginyer tècnic industrial amb experiència en el món de l’electricitat i diferents tecnologies. És una curiosa anècdota sobre un fenomen al que altres persones, més donades a la imaginació, li atribuirien "causes paranormals". Veureu que l’explicació científica no es queda curta quant a extraordinarietat.

En Juan es va quedar ben sorprès amb el que li va passar amb un “misteriós flexo”. Corria l’any 66 que estudiava a l’institut Alfonso X El Sabio de Múrcia i el seu germà s’estava al seminari de la mateixa ciutat. Durant els esbarjos, que coincidien per a ambdós germans, aquests es trobaven per anar a fer passejades vora el riu. Una tarda el germà d’en Juan li comenta : –mira, que resulta que he fregat el flexo del meu escriptori per a netejar-lo i he començat a sentir veus !. Encuriosits, i amb ànim d’indagar sobre l’assumpte, van pujar tots dos a l’habitació del seminarista, qui va voler demostrar-li a en Juan tan estrany fenomen posant-se a fregar de nou el casquet esfèric de que disposaven els antics flexos (la peça per a difondre bé la llum, enfocant-la sobre la taula). I efectivament, el flexo va començar a emetre veus perfectament audibles i identificables. I -sempre amb la bombeta apagada, sense corrent- van seguir fregant fins arribar a reconèixer l’emissió de Radio Juventud de Murcia. Va ser llavors quan van lligar caps i van recordar que l’antena de l’emissora es trobava precisament al bisbat, contigu al seminari, i van començar a analitzar el tema. Van descobrir que el senyal passava pel cable de la llum, aleshores sense alimentació elèctrica, el qual feia d’antena i que, fregant el casquet esfèric del flexo que era d’alumini, aquest es magnetitzava i atreia les ones electromagnètiques. El casquet aleshores entrava en ressonància, demodulava i es tornava un altaveu (una membrana d’altaveu) fent que, perfectament, es pogués identificar la veu d’un locutor.